Plagueta de Bord

ESCOLT MÔ
D’EN MANEL I PAS UN GUSTER. Serrat químicament pur, fidel a ell mateix,
trovador, poeta popular, compositor inspirat, tot això és aquest Mô (Sony&BMG), que el noi de Poble
Sec —a dues passes d’El Molino, en un Paral·lel dels anys seixanta del segle
XX— em canta ara mateix. Serrat és
una veu: una veu amb un timbre ple d’encanteris, amb uns harmònics que
t’engronsen dins les històries d’amor, de joia, de lluita, de rememoració, de
quotidianitat.
Serrat és
un romancer de ports i d’illes, d’històries canalles i
d’històries d’amor, és un encisador amb paraules fetes de sentiments i
de
passions, de pietats i de tendreses. «La puta surt / maquillada de lluna
amb un
somrís / a la ressaca d’un mar vell, gruixut. / Quin mal temps els
dissabtes a
la nit / I quants mercants amb mala mar als ulls / sempre buscant el
mateix
port d’asil. / Pobre de tu si als ulls del teu amor / mai no has vist el
somriure d’una puta.» Tota una declaració de principis d’aquell amic que
vaig
conèixer el curs de 1965-66 a les aules belles i sàvies de la
Universitat de
Barcelona quan ambdós estudiàvem Biològiques i ell començava a cantar.
Des d’un
principi hi va haver complicitat. Ell em cantava les seves primeres
cançons (El mocador, Paraules d’amor, La mort de
l’avi, Sota un cirerer florit,
etc.) i jo descobria el món excitant dels Setze jutges, del Grup Folk,
del Club
49 i tots els seus intèrprets d’aquella primera hora des de la Mota al Llach passant per l’Ovidi,
el Guillem d’Efak, el Raimon, el Pi de la Serra. Record que acompanyava en Manel (aquest era
el nom
d’amistat) als primers recitals que es feien en aules de les facultats
amb un
èxit multitudinari. Recitals plens de mítings antifranquistes pels quals
no
demanàvem permisos i que moltes de vegades acabaven quan havíem de fugir
corrensos perquè arribaven els grisos i allò era una “reunión no
autorizada”
que ens podia dur al talego de Via Laietana on hi regnava el comissari
Creix
(“Creix, creix emperò no et reprodueixis”, li va dir el poeta Joan Oliver, Pere Quart, al comissari
terrible quan el detingueren en la
Caputxinada, aquell lluitador acte fundacional del Sindicat Democràtic
d’Estudiants de la Universitat de Barcelona). Record que moltes de
vegades a
acabàvem a aquell piset diminut de la família Serrat del número 95 del
carrer
Poeta Cabanyes de Poble Sec i sa mare ens feia uns dinars de xuclar-se
els
dits: era una dona forta que havia emigrat de l’Aragó i s’havia casat
amb un
obrer barceloní, una vertadera matriarca tendríssima (Em ve a l’orella
la Cançó de Bressol: quin gran tema dedicat
a la Mare amb tota l’ànima: «I jo que m’adormia entre els teus braços /
amb la
boca enganxada en el teu pit / l’amor d’un home ja ens havia unit /
aquell matí
d’hivern en què vaig nàixer / la remor d’aquell temps / el vent ja
l’arrossega
/ quan estalviaves pa / per donar-me mantega.») que havia fet tots els
treballs
perquè els seu fill estudiàs i que veia allò del cantar com una
magnífica
distracció que no l’havia de distreure de la carrera. Pobres nins de
família
humil estudiant una carrera, lluitant en totes les trinxeres contra la
dictadura i creant cançons i poemes amb tota la força dels seus divuit
anys!
Passen les cançons de Mô com a
melodies d’un Serrat que encara que s’ha fet gran no ha perdut aquells
perfums
de pluges, de tactes, de llençols, de paisatges que s’afiquen per les
coloracions d’una veu que mentre ens dóna gust ens fa companyia i
companyonia

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!