Plagueta de Bord

Quina notxe! Quina notxe!
Quina notxe! M’he aixecat del llit amb la panxa tan consentida que pareixia que
acabava d’avortar. He corregut cap a la tassa del lloc comú amb unes
revinglades espantoses que m’anaven de banda a banda com si un punyot o una
picassa m’enflocàs esclafits de mal per tota la budellada.

Com sempre,
després
d’haver-lo esperat en va tota la nit, quan menys el necessitava, he vist
que
obria la porta en Gonçal amb els ulls inflats com tamborinos i la cara
d’ametles agres que fa els dies que em vol llançar alguns dels seus
sermons
perquè no sigui tan esburbadota, perquè no deixi les bragues dins el seu
ordinador portàtil, perquè sigui més amable amb el director de la seva
sucursal, perquè no em pinti tan exageradament els morros amb aquell
rouge
quasi negre que m’entusiasma. Sense mirar-me s’ha posat a cridar com un
orat
una tracalada de mots tan confegits, nerviosos i espessos que no he
entès res
de res. Estava més inflat que una lloca i pareixia que s’havia estudiat
de
memòria un paper que no sabia molt bé com interpretar. Crec que l’havia
vist
així un vespre que vaig sortir amb na Mercè i na Solín a una festa que
les
amigues organitzàvem a na Lina just abans de casar-se amb en Tomeu. Però
ara estava
tan rabiós i desencaixat que només n’he pogut entendre dues paraules que
s’ha
posat a repetir d’un forma pesadíssima com si s’hagués travat per dedins
i no
es pogués aturar. Menvaigmenvaigmenvaig i després s’ha girat el cantet
en
tedeixtedeixtedeix. Allò era horrorós, haver d’aguantar la lletania
d’aquell
home que en lloc de demanar-me com em trobava, si em feia falta res o
alguna
frase per l’estil em marejava amb aquella letàrgica cançó de l’enfadós. I
sobretot no em deixava prémer a gust!

Sort que per això
som molt
valenta i quan m’hi pos sé manejar els abdominals com una moixa de gener
i puc
aconseguir expulsar la verinada amb tota casta de trons i llamps i tots
els
espants. Sort que tenc bones ganyes i no m’ha passat pel cap fer cap
grolleriota com mostrar-li els meus darreres més encesos que un
abeurador
d’ànneres. Que no veus que estic feta un brollador de brou de fang! Tu
seguies
allà dret com si recitassis un monòleg de Xècspir a la teva bolla. Ara
les
frases eren curtes i clares. Quin alè! Cridaves: He fet les maletes. No
et puc
aguantar pus. Ets com una roba bruta que no m’he tret en quatre anys.
Ets com
una malaltia tropical que m’has encucat la vida. Ets com un malson, una
migranya que no m’amolla ni de nit ni de dia. Ets com una bafarada de
dolor i
d’avorriment. Ets com una Mantis religiosa. Ets com una aranya de forat
més
sulla que una harpia. Ets el que no hi ha. M’has donat angoixa. M’has
creat
rutina. M’has baratat el gust de boixar pel compliment gasiu del dèbit
conjugal. No m’has mirat. No m’has conegut. No has comprès els meus
pensaments.
No m’has escoltat. No m’has estimat mai. Allò era inacabable i
pesadíssim. De
la seva llengua perbocaven els devuit anys que hem passat junts i el
lloc comú
semblava ple d’una inundació de baves àcides amb petites ones de
sabonera
borda. Ho escric com ho veia asseguda al trono, amb cara d’espectadora
atenta i
amb les orelles ben badades a aquella lletania de despropòsits que
semblava que
havies estudiat amb la minuciositat d’un actor que vol fer el rol que el
durà
directament al primer premi d’interpretació. Llàstima que de tant en
tant
t’embarbollaves, et confonies, t’enterbolies, returaves i acabaves dins
un
parlar espesseït del qual només podia entendre les esbufegades com si et
trobassis a la vorera d’un atac de cor. Aquí se m’ha ocorregut
advertir-t’ho:
si no vas viu prendràs mal. I t’has emprenyat molt. Estaves fet un nero
quan se
m’ha acudit amollar amb paraules dolces:  

Si jo no dic res.
Si
t’escolt parlar. No acabava de pronunciar aquestes paraules quan, dins
el
silenci posterior i la mirada de mala llet que m’has dedicat, m’ha
sortit una
darrera barrumbada molt renouera i pudenta del forat culer. Així com he
pogut
he agafat l’esprai de roses del desert i he pegat un parell de xifonades
amb
tan mala sort que una t’ha pegat dins els ulls i has bramulat com un ase
que
acaba de rebre una punxadassa inesperada i es rebolca de mal.

Posa’t-hi aigua!,
he
xisclat com una eixelebrada. Tu, com si haguessis rebut una ordre
imperativa
del més enllà has anat cap a la pica, has obert el grifó i t’has fregat
els
ulls amb violència. Des de la llunyania on eres t’he enfocat amb tota la
cruesa
que no m’hauria pogut mai imaginar: el cos se t’havia encongit de mala
manera,
els teus òrgans s’havien posat a funcionar al ralentí, dels genitals
només
quedava una pell flonja amb el pardal covant entre els seus plecs i les
teves
ejaculacions només eren com esquitadetes de frare. Per tot allò que
m’havies
dit ho veia ben clar. Tenies zones senceres del cervell cremades després
dels
curtcircuits que t’havien produït els pensaments complexos que eres
incapaç de
resoldre i que t’havien enfollit.

Atura’t de
mirar-me!, m’has
escopit. I sense parar bramaves lentament: et cosiria els ulls per no
veure
aquestes ninetes que he devorat a voler. Et cosiria la boca per no
escoltar les
teves paraules que m’han endolcit tantes de nits. Et cosiria la
pantafena i el
forat culer que m’han donat gust dies i nits. Et cosiria tot el cos que
he
estimat tant per fer un manyoc de carn que tiraria dins el cove de la
roba
bruta.

Sense saber-ho
ell,
l’evasió cap al sadisme era la seva única possibilitat, però així i tot
no
arribava al to que el meu pobre cos, carregat de la pols estantissa del
panem
nostrum quotidianum necessitava per ressorgir potent i victoriós. La
condemna
era ferma: calia que se n’anàs amb les dues maletes que veia preparades
al fons
del passadís. Aquelles frases mormolades a poc a poc i calcades d’una
lectura
de butxaca de Sade eren el senyal claríssim d’un atac de fortor. Et
conec, herbeta,
m’he dit per dedins mentre em torcava amb les tovalloletes amarades d’un
líquid
tebi que m’endolcien tota l’escaldadura. En Gonçal s’acostava amb passes
de
moix i aquells ulls tan vermells com si ploràs llàgrimes de sang i no
sabés
sintetitzar una idea amb precisió.

M’he allargat
sobre la
moqueta del bany. Sabia allò que passaria amb els detalls d’un
investigador
privat. S’ha tret la roba amb dues estirades. Ell havia perdut el seu
amor
propi al mateix temps que el meu amor. 
Una caponada de gall. Després s’ha vestit mentre jo m’asseia al
bidet.
L’he vist partir amb una maleta a cada mà. Per sort no ha pegat cap
portada. He
fet un alè molt llarg.

 [Text publicat al suplement «La almudaina» del Diario de Mallorca de dia 25 d’abril de MMX]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!