<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:Cambria;
panose-1:0 0 0 0 0 0 0 0 0 0;
mso-font-alt:”Times New Roman”;
mso-font-charset:77;
mso-generic-font-family:roman;
mso-font-format:other;
mso-font-pitch:auto;
mso-font-signature:3 0 0 0 1 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin-top:0cm;
margin-right:0cm;
margin-bottom:10.0pt;
margin-left:0cm;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-ascii-font-family:Cambria;
mso-fareast-font-family:Cambria;
mso-hansi-font-family:Cambria;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-language:EN-US;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>
Nostàlgia del
quotidià. Em prepar per a la renaixença. No, no te’n fotis, és així de clar i
llampant! Em sent un nòmada. Cal aprendre a perdre. Passeig entre la fragilitat
de les flors d’estepa. No saps com són? Surten, a finals de març, com a llums
liloses de paper de gasa transparent amb un sol enmig, d’aquell feix de fulles
amb pelusa d’un verd blanquinós. Per a mi tenen la força energètica d’anunciar
la resistència de l’amor, la força de l’amor, el poder de l’amor: és amor fet
vaporosa presència que qualsevol buf d’aire fa malbé. Què neix de l’encontre
d’aquesta vibració morada amb els ulls? Potser hi ha alguna sortida a la
fragilitat? Abeur la mirada en una circulació d’imatges esperant escollir la
bona, la més justa. Que no he trobat i que no trobaré mai. Perquè no és pot
esperar ni posseir vertaderament res. Perquè només tenim aquesta llengua de
carn.
Toc la terra
navegable. Només puc parlar d’allò que tremola i que em fa sentir viu.
Els
arbres comencen a estotjar en el seu centre un niu de nit. Voldria
escriure una
oda a aquests camins entintats d’ombres creixents sobre els quals
comença a
esborrar-los una plugineua, cama d’aranya, que em gela cop en sec. I que
aquesta
oda donàs als lectors una gran joia. Però em sembla que això no és
possible.
Obr la boca per cantar i sobre
aquests mateixos llavis pesa la sequera de les fulles de la tardor.
Potser l’energia
que em duu cap al cant pot saber que no durarà fins al final de la
plana, que
la darrere línia, o la d’abans, no serà més que una incoherència?
Va ser aquí quan,
ben xop, vaig sentir els
sebel·lins dins la foscor. Hi ha una festa a dues passes.
Tan enfora.
Basta!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
NO HAS ESCRIT RES DE LA MORT PÚBLICA DE JAUME MATAS NI DE MARIA ANTÒNIA MUNAR
SEMPRE AQUESTA PUDOR DE LA CORRUPCIÓ ÉS A LA PELL FOSCA DEL TEUS ESCRITS EMPERÒ ENS AGRADRIA UN RETRAT DE CIRCUMSTÀCIA UN PERFIL CREUAT