Plagueta de Bord

UNS
LLENGUATGES A LLOURE. El títol de la novel·la ja és un neologisme que diu
moltes de coses: Egosurfing
(Editorial Destino), de Llucia Ramis (Premi Josep Pla, MMX): terme que s’aplica
a la pràctica consistent a navegar per Internet a la recerca d’informacions
sobre un mateix mitjançant la introducció del nom propi al cercador. Aquesta
definició podria ser una clau que no obre tots els panys. Aquesta definició
podria ser un mot de pas que no et dóna entrada a tots els personatges.

Aquesta
definició és un miratge que sobrevola aquest joc d’aventures verbals que no
s’aturen des d’un bell començament dins la Barcelona d’ara mateix. “Vénc de
veure l’al·lot a qui va caure una bossa de les escombraries damunt el cap.” La
primera frase ja ens dóna en la seva senzillesa molta d’informació. Vaig
pensar: la protagonista és mallorquina, jove i fa temps que viu a Barcelona.
Potser era perquè fa devers set anys vaig conèixer Llucia Ramis en un funeral a
Santa Brígida de Cala Major, i des de llavors una bona empatia va començar a
funcionar entre nosaltres. Sé que em va enviar uns contes en què ja hi havia
aquesta facilitat nerviosa i fresca per escriure històries que va demostrar a
la seva primera novel·la, Coses que et
passen a Barcelona quan tens trenta anys. Com es deia abans, aquella
periodista tenia fusta d’escriptora: facilitat per captar llenguatges,
capacitat d’invenció d’una trama versemblant, bona trunyelladora d’històries,
imaginativa, molt contemporània, enganxadora.   

&&&

UNA
NOVEL·LA DE NARCISISMES I DE RELACIONS HUMANES AMB LA XARXA AL FONS. Totes les
pròtesis electròniques surten a Egosurfing,
però crec que només són catalitzadors, trampolins del segle XXI, d’una acció
ràpida, vibrant, turmixera, amarada amb les palpitacions d’uns cossos
trentanyers dins el parc temàtic ple de paranys de la gran ciutat com les
cartes eren la matèria de Les liaisons
dangereuses. La protagonista, innominada, i això és essencial dins la
història, coneix Teo, el jove ferit per la bossa de fems, amb un e-mail, i
durant tota l’obra es comunica, sobretot, amb essaemeesses i e-mails. La
periodista d’un reality, Rut, té notícia de la prota perquè troba el seu noms i
llinatges (que no sabrem mai) en una factura dels fems. Després es va separar
d’un novio per mor del Facebook on va veure les fotos d’ell amb una altra.  La revenja: penjar al mateix Facebook
com és la perdiu de tots els tios que ha boixat. Carles, un amant de la prota,
té un MacBook i és corresponsal de guerra. Amadeu, un vell escriptor amb qui la
prota fa feina li fa copiar a l’ordinador un diari íntim a més a més dels
articles que redacta a mà. La prota a la pàgina 219 fa una declaració de
principis d’una lucidesa freda: “Avui en dia és estrany no topar-se amb un
narcissista patològic. Hem passat d’una societat individualista a una societat
vanitosa i egòlatra. Supòs que tots anam de protagonistes.” Na Rut, el primer
que va fer, va ser anar a cercar a Sant Google la protagonista. I no la va
trobar. Això, ara mateix, per a aquests personatges és una raresa. Tothom té
iPod, mòbil, Watchmen, USB, MacBook o PC, bluetooth, Skylab, webcam; tothom
linka, e-maila, esseemaesseja, skylabeja, webcameja, etc. La cambra d’ecos, de
ressonàncies, de miralls i de miratges està servida.

La Ramis,
en una feina molt intel·ligent i primmirada, fa servir la parafernàlia xarxera
com el que és: un lloc d’impostura, d’engany, de fingiment, d’imatgeria
personal falsa en què els individus no mostren mai el seu mode de constitució.
I això és el que a través d’uns capítols lleugers, entretinguts, i d’una rara
senzillesa, ens mostra la novel·lista. Hi ha molta d’artesania constructiva en
aquesta trama que se sosté en la veu de la protagonista que esdevé el ciment
aferrador, aixecador, dels maons de la casa de l’escriptura, d’aquesta
ebullició de cossos que viuen, boixen, se cerquen la vida, sofreixen, traeixen,
estimen, es devoren, desmoren i intenten sobreviure pels carrers i les places i
els bars i les discos, i les festes, i els dies i els treballs de la ciutat
comtal tan etiquetada com plena de canvis i de noves escenografies en contínua
transformació. En aquesta panoràmica personalíssima sobre la Barcelona de
principis del segle XXI rau un dels encerts majors de la novel·la: els llocs i
les accions es fan u i d’aquí surt un raig de plans, seqüències, esdeveniments,
noms i llocs que ens introdueixen en el cor de la ciutat, en el cor d’alguns
del seus joves habitants.

DUES
PADRINES PER A UN LLIBRE: FRANÇOISE SAGAN I CARMEN LAFORET. Ho vaig pensar des
del principi quasi sense témer-me’n. La Cécile de Bonjour tristesse i l’Andrea de Nada
se m’aparegueren com referències de l’escriptura de la protagonista que deixa
la seva empremta sempre seguit amb notes, comentaris, records, llistes,
citacions, pensaments molt semblants en la seva forma d’enunciació als
d’aquelles heroïnes que engronsaren tants d’horabaixes de la meva adolescència
lectora. “Sóc incapaç de veure els nins. En ells només hi veig persones.
Persones que podrien ser na Rut, en Teo, n’Amadeu. Sent per ells el que
sentiria per qualsevol. O sigui: res. No tenc sentiments.” Aquestes frases són
germanes de les d’una Cécile que és com un animalet jove que només cerca estar
a pler amb tot allò que se li presenta, d’una sentimentalitat eixuta, sense
valors clars ni gust per la transcendència amb la felicitat com a objectiu
horitzontal. Solitària, misàntropa, solipsista, amb amics invisibles durant la
infantesa. Tota la força i la saviesa d’una dona que de nina ja ho era. També
em fa pensar en Andrea per aquest deambular i flâner per una Barcelona d’ara a anys llum de la Barcelona de
postguerra, però amb la mateixa mirada afuada d’aquells éssers que no deixen
res per verd, que volen saber, que s’interroguen, que pensen, que recorden amb
intensitat incandescent.

La
Ramis ha caçat una petita música pròpia que per a mi constitueix la gran
troballa d’aquest text que va llatí i es llegeix a tota. M’aturava molt i
rellegia tots els bocins en què la protagonista se submergeix en si mateixa i
poua, caça i extreu tot de pensaments, de fetes i fets, d’aventures i
fracassos, d’innocències i crueltats, de desitjos, d’una tendral duresa i
sensibilitat que fa que la sentis al teu costat amb una veu xahrazadiana i
embolicadora. Per aquesta escriptura plena de revolts íntims i confidències
xiuxiuejades transcorr el millor de la novel·la que t’amara com una pluja dolça
amb les aventures i desventures d’una nina que encara conserva la frescor del vert paradis des amours enfantins, com
deia l’aimat Baudelaire. La protagonista sap que no hi ha paradisos però si
records fixats en el fons de si mateixa, plaers furtius, fracassos i tristeses
amagades pel moll dels ossos, tendrors que suren per la pell, abandons i
fugacitats. De la pàgina 252 a la 262 em vaig passar la història un parell de
vegades pels ulls. La Ramis, una escriptora que sap donar forma als seus
nombrosos punts de vista, inventora de salts mortals de raccord, pocavergonya
dels llenguatges catalanescs d’una mallorquina que van a lloure amb total
impunitat. Gràcies, nina! I alerta amb la llengua!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!