L’única certesa: seguir caminant.
Títol d’un text de l’amiga sàvia Catalina Cantarellas per a dos quadres de Barceló a la mostra Art Report.
M’he ferit els llavis amb els llavis i he anat a l’escapada, travessant el parc de Son Asgard sense veure res, cap al safareig rodó, possessió teva i preuada, on cada espai al voltant de les aigües jurisdiccionals que l’envolten –la pleta del Silencis, el gabial, l’ombrari, el colomer d’Egipte, els aiguamolls d’Infern, la casa de roter i el carrer de la torre dels Desitjos– és aire minat on poden explotar qualsevulla de les absències que has deixat en els llocs més sabuts: els més secrets.
Sempre he estat sensible a les cartografies que dibuixaves, Aràlia, molt de temps i, amb moviments a cambra lenta i amb molta cura, les deixaves dins unes capsetes de llautó, que eren de Tabacs de Filipines del rebesavi Arnau, i les estotjaves, sense plànols ni signes, en els llocs de la teva més extrema raresa. Els colors greus d’aquest preludi d’hivern omplen l’aire i em fan tossir de valent. Vull perseguir empremtes: els reliquiaris desconeguts.
De lluny ho veig tot a l’inrevés: les capçades són les arrels del Planeta: el final l’inici.
(continuarà)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
ÍNDEX
La certesa és el caminat, amb els silencis, exaltacions i distorcions futures. L’important de les dissociacions sempre és, el camí que resta.
A banda de l’incidència amb el cava a la resta de l’Estat, a on les grans comercialitzadores s’han desmarcat com a cava “espanyol” per guanyar mercat a altres cellers. Abans i després dels boicots, el que pot, prefereix un bon cava, a un cava “espanyol”.
A mesura que la resta de l’Estat va desenvolupan-se, amb elaboracions autoctones, que entren en competència amb les Catalunya, ja anaven essent substituïdes pels productes del país de cada comunitat autonoma.