ELS RECEPTACLES DE LA REVELACIÓ
Considerons comme un spectacle au théâtre ces meurtres, ces morts, ces prises et ces pillages des villes; tout cela, ce sont des changements de scène, des changements de costume, les lamentations et les gémissements des grands rôles. Car, dans toutes les circonstances de la vie réelle, ce n’est pas l’âme au dedans de nous, c’est son ombre, l’homme extérieur, qui gémit, se plaint et remplit tous ces rôles sur ce théâtre à scènes multiples qui est la terre entière.
Plotí
«J’ai envie de baiser avec d’autres hommes rien que pour jouir avec vous en vous le racontant.»François Weyergans
La Dogson és un d’aquests esperits delicadíssims i nobles que ens són tan necessaris per la seva justícia. No sé si és l’efecte del gran pudor que posseix, emperò en les seves paraules, triades amb el tacte més just, quan sembla tractar temes menors, problemes molt tècnics o casos estranys, em fa veure el que és més central i més elevat.
La Dogson és subjectivitat pura i això pot dur a l’excés del narcissisme o de la idolatria. No succeix en el seu cas gràcies a l’art com a religió darrera. Em contava fa poc la seva admiració terrible per un acte de Cézanne: aquest no va anar als funerals de sa mare perquè pintava. L’harmonia dels seus mots m’apareix com el record d’un reflex infinitament espars, esmicat.
La Dogson em diu Aràlia sense nomenar-la. Me la presenta com un esser preparat per caure dins totes les trampes, dins tots els abismes. I que, per una sort insondable, lligada amb adeenes i exercicis d’equilibri íntim, en surt sempre sempre victoriosa. Em sent porós als pensaments d’aquesta dona excel·lent i compassiva: misteriosíssima. No he aclarit mai on va néixer ni qui foren els seus avantpassats. Estic segur que hi ha un gorg de sofriment obscur en el seu passat que no esmenta mai.
La Dogson és una orientadora. Sap indicar-te el camí més curt per sortir de la desgràcia. Sap mostrar-te un object incongruent col·locat en una escena fastuosa de Mastegna, les emancions del qual ho fan malbé tot. Sap que quan més profunda és la ferida més dolç ha de ser el bàlsam. Sap contar les ombres que fan les gotes de pluja. Sap fer-te riure amb la senzillesa d’uns mots caçats al vol. Sap que la nostra vida és vent teixit.
La Dogson m’ha tranquil·litzat i m’ha encès. A través de la seva veu amb ressons de nina puc sentir la presència forta d’Aràlia contradansant. La meva precarietat, com sempre, no ha arribat fins a Nova York. Puc respirar tranquil. Rera els vidres d’aquell artístic, grandiós, apartament dogsonià, Aràlia navega sobre la superfície marina i turbulenta de Central Park amb total impunitat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Sóc a les Drassanes, a prop del Museu Marítim. Sento les carraques motoritzades a través del vidre de la finestra. Avui estic trista.
Clítote diu que no té ganes de parlar amb mi, que divago massa i que prefereix quedar-se entre les línies de W. Gombrowicz, i em deixa, amb el Dietari sota el braç, sola pels carrers de Barcelona. Ningú no borda. La gent que passeja, camina o es dirigeix vers algun lloc ho fa amb eficàcia i silenci. Els mocadors a la butxaca, el seu cap qui sap a on. No hi acaben de ser mai, i sense ser-hi, s’allunyen. Quan s’allunyen m’assenyalen amb l’ungla roja les entranyes i hi remenen sense passió.
Avui trobaré a faltar el descens. Potser, com altres vegades, em deixaré perdre per la xarxa subterrània del metro, fent-me la il.lusió del paisatge kàrstic on voldria fluctuar quan no hi sóc. Però estic trista, i el metro, quan estic trista, encara m’entristeix més. Suposo que és perquè la gent, essent a prop l’una de l’altra es mostra molt més predisposada encara a subratllar la mudesa que ens separa. Amb els ulls baixos, s’observen les ungles pintades de color roig intens.
Crec que més tard aniré a veure La vida secreta de las palabras.
S’acosta el dia 16, que era quan havien de matar en Biel Mesquida a picades d’agulla enmig de la plaça pública, i l’únic que han aconseguit és que tothom vulgui saber si na Pau té un substitut per fer-li la costura quan ella és a promocionar els llibres que escriu en foraster, o si no el té. Sí o no? I si el té, qui el paga. Si el paga ella o si el paga la UIB, volen saber. I si els seus alumnes n’estan contents o fellons, del canvi. I ja no volen saber res més, la massa microbiana de la gent corrent.
Mentre tant, ha sortit la circular de desembre (nº 50) de Els Quatre Gats, i convindria que aquests que seuen a la camilla subvencionada de can Kaïm el llegissin. Va del "cas" Mesquida.
El número d’octubre, el 48, tampoc no té pèrdua, per retratar el funcionament d’aquesta colla d’estorberets rancuniosos i foc-colgats que se pensen ser de les Set Cases perquè els varen deixar fer com a de ministrets de Cultura al premi Mallorca, bons manrons i pagant noltros com sempre, total per a no aclarir res del que estava embullat i a més a més per embullar el que estava més clar que l’aigua.
Si volen fer de mandarins primer han d’alliberar el país. Una temporadeta cavant trinxeres potser els arribaria a fer entendre d’on cal que surtin, les paraules en català, si han de ser alliberadores. I si són aprenents i humils, i no set-ciències d’aquests que es es postulen per fer de model als altres i en realitat només bufen al brou (no saben xerrar de res si no és en un cap de taula), comprendran que no és de les subvencions que han de sortir els mots que ens alliberin. Això que tot surti de les subvencions només passa a Extremadura. La força de les paraules és la que cal per desferrar-les del fons de l’abisme on els tenebrosos i sanguinaris califes els han confinades. I en acabat la feina amb l’escarpra, traginar-les amunt: "amunt com l’àguila", va dir el poeta. "Amunt, ànima forta!" Si no han de ser per alliberar-nos i per fer-nos enfora dels fems, per què les volem, les paraules. Ja ho sabem que la veritat no està mai subvencionada. Però, no podria ser això, justament, que la fa més radiant i més prometedora? No és el centelleig d’aquest llumenaret blau, aquesta força misteriosa que ens permet escalar, amb les mans plenes de sang, les parets de la caverna fosca just per salvar la bella càrrega de la flama?
A.
A què venen tantes llàgrimes de cocodril.la ? A crits gemeguen !!
Delenda est Mesquida
Un amic de JR