Ahir es va morir. Ara l’incineren, a les 19.15 al cementiri de La Almudena de Madrid.
el vaig conèixer en persona i en lletra els anys setanta. El vaig estimar en persona i sobretot en lletra. Ens trobàvem molt de tant en tant i sempre era el mateix: educat, crític, seductor.
Era sintètic, brillant, exigent, antitòpic, obert, rialler, fascinant, divertit, engrescador, lúcid, amic dels seus amics, excepcional, savi. Va fer de tot: periodisme, crítica, gestió cultural i, sobretot, poesia. Aquest volum, Ondulaciones. Poesía Reunida (1068-2007) del Círculo de Lectores/ Galaxia Gutenberg, de 1327 planes em farà companyia molt de temps.
Que siguin aquesta versos de José-Miguel Ullán, que ha triat el seu espós, l’amable Manuel Ferro, un possible epitafi per a un amic que va escriure el seu nom sobre l’aigua:
«Vive en verdad por los adioses anda troncha los lazos que al abismo te
unen urde el borrón y cuenta nueva diles que no hay más raza que el
azar que no hay más patria que el dolor que todo
que todo es frágil y
la muerte incluso.»
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
M’ha vingut al cap aquells mots de la cançó d’Isaac Hayes:
Life is fragil…fragil…..
Exigent amb l’atzar’? O només es deixa el no es deixa abastar per les mans de l’home.
Recorde Jose Miguel Ullán com el comentarista televisiu del festival d’Eurovision de 1983, aquell en què Remedios Amaya no obtingué cap punt amb allò de “Quién maneja mi barca”. Lacònic, acabà la retransmissió dient simplement “Gracias por habernos acompañado en este naufragio”. Mai s’havia vist tanta agudesa, tanta causticitat en els comentaris del frívol festival. Oh, els feliços vuitanta! Descanse en pau, el bon poeta Ullán, a qui seguia amb interés llegint-lo a El País, escrivint de TV, en aquells temps de semiòtica aplicada a la cova del dinosaure.