Quan tenia disset anys vaig escoltar Lluís Maria Xirinacs a la Residència sant Antoni de Barcelona i vaig saber que era un eremita del desert, un visionari català que ens donava paraules alades i alimentàries.
Des de llavors l’he seguit en totes les seves lluites.
Ara les forces del mal l’han tancat a la Model perquè va dir: "Gandhi deia que el no-violent no pot tractar amb neutralitat les parts d’un conflicte violent: l’agressor és l’enemic, l’agredit és l’amic, tot i que sigui violent. Jo he intentat tota la vida lluitar per la via no violenta. Però declaro aquí, i ho dic ben alt, per si hi ha cap policia o cap fiscal: em declaro enemic de l’estat espanyol i amic d’ETA i de Batasuna."
Crec que, malgrat que es puguin simplificar i descontextualitzar, són mots en primera persona de vida, de diàleg, de pau, de llibertat, de no violència. Oximorònics. Difícils i durs i que fan pensera, complexos i plens de caires. Tenim dret a ser amics dels terroristes i odiar el terrorisme? Rebutj el terrorisme d’estat i el terrorisme d’ETA. Rebutj la lluita assassina. I em solidaritz amb el Xirinacs empresonat, em pos al seu costat en la no violència activa, viva.
Biel Mesquida i Amengual
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
ESPER QUE TAMBE VOSTE INVERTIS EN LA BORSA DE NUMISMÀTICA DEL SANT MOSSEN REPRESSALIAT. LLIBERTAT ARREU
Un dels problemes de l’estat espanyol és que no hi va haver un trencament entre el franquisme i la monarquia, ensems, no hi va haver una depuració dels cossos de seguretat (policia, guàrdia civil, etc,) ni una ruptura en el poder judicial que tenia assumida la normativa no-democràtica; s’hauria d’haver cessat a tots els jutges i fiscals, i començar la partida de bell nou: les conversions ideològiques per no perdre l’ofici econòmic ni el benefici del poder, aquestes conversions consentides han estat, amb el pas del temps, un taló en blanc contra la mateixa democràcia. Què hi farem! Llibertat per a Xirinacs!
Però els contraris fan aparèixer una boira densa i membranosa que ens embolica els ulls i el cap amb hermètiques bimbolles de plàstic: perquè no ens poguem trobar. Fan intransitables tots els camins del món per por que no ens trobem. Escampen tatxes per les autopistes, claven vidres a les rodes de cautxú perquè tots els que lluitam per la llibertat fracassem. Ens tiren pues, ens tiren fulles de figuera de moro, foraden les amures de les embarcacions perquè s’escolin vies d’aigua i naufraguem… Això és senyal que han conegut que quan a la fi ens retrobem, ells hauran de tocar el dos. Si un no vol, dos no poden viure junts.
T’estim.
Aràlia
Un parell de setmanes desconnectat i tot esta loco:
qui es aquesta Aralia que tot el temps surt a totes bandes?
Tot es molt estrany………………….
Com que no em podia enamorar d’un tinent dels hússars, ni d’un cadete matriculat a l’escola diplomàtica, em vaig enamorar de tu vestit de soldat d’artilleria, color caqui, destinat a Inca. No estic segura que llavors te’n vares adonar, crec que va ser més endavant, quan va morir la mare de na T. Ella va estar dues o tres setmanes a Palma (no sé si encara te’n recordes) a fi de poder deixar tranquil·la aquella germaneta amb els ulls com a forats en una tanca filferrada. No he sabut mai què se n’havia fet, tret del que vaig poder pescar a l’esquela de don P. ja deu fer prop de 10 anys.
Aquells dies na T. em va comunicar que es casaria amb tu, però el que em va fer mal és que em digués que ja ho sabies. No me n’havies parlat. També sabies que ella viuria a Barcelona amb un amant, i això momentàniament em va calmar. Vàrem tancar un acord per poder-te compartir (ja n’he oblidat els termes). Ara em fa gràcia que en tot aquest negoci tu no hi intervinguessis. Vares intervenir, supòs, quan t’havies espantat. Sé que llavors encara no m’hauries volgut fer mal.
Ens vares dur fins al Terreno, a la plaça Gomila, i crec (però ja no n’estic gens segura) que ens volies fer engatar. Ho feies per atenuar l’impacte. No tenies bones notícies per a nosaltres dues, però no ens volies fer plorar.
Vàrem plorar una setmana seguida. Na T. podia dissimular una mica gràcies a la mare morta, però jo en aquells moments no disposava d’una pena que es pogués despatxar d’una manera burocràtica, sense haver-ne de donar explicacions a ningú. És per això que vaig desaparèixer cinc anys, fins que tu i jo tanmateix vàrem acabar junts.
M’esperen per un syatsu, en tornar em conectaré.
Aràlia