JUST TO FUCK

ESTIC EN EL LLINDAR DE LA PLAUSIBILITAT

Aràlia, m’has dit que anaves al cine tota sola. Volies veure la teva amiga Pepa Valor que broda un paper d’actriu secundària a la pel·lícula Obaba. Sempre ens han apassionat els secundaris, Thelma Ritter, per exemple.

Quan ja eres a dues passes de la porta m’has amollat: “Aquelles paraules teves d’ahir no tenien gens de sabor com un tros de carn molt rosegat. Mira, et deix una ègloga que he escrit aquests darrers vespres. És un diàleg entre dos pastors a la vorera del capvespre. He redescobert el vertigen de les superfícies, m’he obert al coneixement de les sexualitats antigues, tot recomença, em sent misteriosament rejovenida. I mal lletada. Estic rabiosa amb aquesta soldats (m’és igual si és la legió o els marroquins) que disparen als afamegats de vida, als pobres negres pobres. Quina tragèdia Àfrica! Per què no tornen Ceuta i Melilla als marroquins i ajuden als sarahuís que fan vagues de fam perquè ja ho han perdut tot. Tendries collons de lluitar amb vagues de fam enlloc de bombes? L’estatut és una bona notícia burgesa i devora això un joc d’interessos econòmics. La cultura sempre anirà de ventafocs. Basta! Adéu.”

M’he sentit dins el reflex d’una saviesa anacrònica, atenta a les decadències i sensible a la importància dels períodes de transició. Odii el sentimentalisme de les paraules.

Sonaven miralls sobre l’aigua de mar.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *