ESTIC EN EL LLINDAR DE LA PLAUSIBILITAT
Aràlia, m’has dit que anaves al cine tota sola. Volies veure la teva amiga Pepa Valor que broda un paper d’actriu secundària a la pel·lícula Obaba. Sempre ens han apassionat els secundaris, Thelma Ritter, per exemple.
Quan ja eres a dues passes de la porta m’has amollat: “Aquelles paraules teves d’ahir no tenien gens de sabor com un tros de carn molt rosegat. Mira, et deix una ègloga que he escrit aquests darrers vespres. És un diàleg entre dos pastors a la vorera del capvespre. He redescobert el vertigen de les superfícies, m’he obert al coneixement de les sexualitats antigues, tot recomença, em sent misteriosament rejovenida. I mal lletada. Estic rabiosa amb aquesta soldats (m’és igual si és la legió o els marroquins) que disparen als afamegats de vida, als pobres negres pobres. Quina tragèdia Àfrica! Per què no tornen Ceuta i Melilla als marroquins i ajuden als sarahuís que fan vagues de fam perquè ja ho han perdut tot. Tendries collons de lluitar amb vagues de fam enlloc de bombes? L’estatut és una bona notícia burgesa i devora això un joc d’interessos econòmics. La cultura sempre anirà de ventafocs. Basta! Adéu.”
M’he sentit dins el reflex d’una saviesa anacrònica, atenta a les decadències i sensible a la importància dels períodes de transició. Odii el sentimentalisme de les paraules.
Sonaven miralls sobre l’aigua de mar.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Sé que ho has intentat, però m’ha costat una mica arribar-ho a entendre; els excessos de ‘feeling’ sempre m’emboiren. Supòs que no convenia. No hauria fet gens de planta amb aquell adreç, crec que val més quedar sempre a la inclusa que no que et matriculin aitals progenitors. Feia poc que m’havia comprat un valentino. Me cau bé.
Obaba? No deu ser sobre aquell llibre on enterren les paraules dins taüts que són capses de mistos… Quin paper fa na Pepa? Fa de mare, fa de primera nòvia, fa d’esposa americana?
Vaig estar 30 anys a saber que el poeta de Robines havia mort assassinat, i me’n vaig assabentar per pura casualitat. No sé si hi haurà 30 anys més per descobrir el que ha passat ara. Però si hi ha d’haver uns altres dies (no necessàriament uns nous silencis), millor que siguin per mossegar atzeroles, per pegar qualque mirada al correu de Menorca (quan travessa l’ampla badia mentre em faig el te) i per abrigar-me amb un quadrilàter de cel com una manteta de franel·la, tot d’una que refresqui, si em fa mandra aixecar-me per anar a cercar la manta escocesa de viatge que em va enviar la senyora Perkins…
Ens trobarem a la trinxera, company; jo aquests dies l’he excavada un pam més fonda. I ens morirem ofegats amb els propis pixums, tu amb els teus i jo amb els meus; tanmateix, a mi no em faria res ofegar-me amb pixum manllevat, si era teu. O això, o sortir a estirar les cames i exposar-se a caure abatuts, abans d’haver donat vint passes, sota un ruixat de metralla. Si ho feim així potser sí que els nostres noms seran escrits damunt la pedra d’una plaça pública.
Veig que els posen com un pedaç brut, ja pot dir missa el rei negre. Han passat un mal estiu, és bo de veure. En el pecat hi havia la penitència.
Ja tenc la portada: és una simitarra que apunyala (obliquament) el cel amb el tall de més amunt; i del tall que mira al Hudson se’n desprenen quatre regalims d’un iode massa tapià per esser terapèutic. El caire d’enmig -d’on arrenquen cap a fora els dos vessants dels dos talls de l’espasa- figura que és l’autopista damunt el pont de Brooklin, per anar i venir de Man… Man… (…hattan?) sense haver d’agafar el ferry, no fos cas que topàs el paranoic bellowià Leventhal en un dels seus freqüents episodis amb la horripilant cunyada italiana. Ja està bé de paranoies amb cunyades i de paranoies amb ningú. L’acer que constitueix aquest glavi és pròpiament l’acer del Pont.
Crec que faré blogging. És una manera de canalitzar l’escriptura compulsiva.