MOMENTS D’ALTA TENSIÓ
T’has aixecat, Antònia, del llit pegant gambirols. Mires el rellotge digital. És de matinada. Has sortit de l’habitació de matrimoni d’en Joan i teva com si fossis una lladrona. Has anat cap al bany recorrent aquell passadís estret i llarg que et semblava infinit. Per l’ull de bou sobre el vàter sortia una claror grisosa que t’ha enlluernat un instant. Senties d’enfora una ràdio que donava notícies i el run-run de la bomba de calor del tercer segona. T’has segut a la trona com si acabassis d’arribar d’un llarg viatge. Tenies el cap ple de les peripècies d’aquell somni que feia tres dies que t’encerclava com una maledicció. La casa dels teus pares a la plaça del Banc de l’Oli. Ets petita. Mires rera els vidres. Veus ta mare que arriba del mercat. Uns joves amb moto li arrabassen la bossa, travela i cau: un bassiot de sang. I ara ets en un hotel davant la mar. De la cambra veus a la platja en Joan i els teus dos fills, en Pau i en Tolo, que fan castells d’arena. Ve una ona i sel’s enduu per endins. Ara tu corrs dins un castell amb moltes de torres punxagudes. Tens por. Cerques la sortida. Apareix una ratapinyada com si fos un estel enfollit. Sempre t’han fet una porada les ratapinyades des que de joveneta en veres una que s’aficà dins la castanya d’un senyora i no hi havia manera de treure-la perquè s’havia nuat amb els cabells. Xiscles, xiscles molt fort quan sents les dents draculines a la jugular. Sempre et despertes aquí, amb la boca oberta, muda i ben seca, el cor que et va a tota i unes irresistibles ganes de pixar. No t’atreveixes a tornar al llit. Tens massa fresc tot el somni perquè, després de colgar-te de bell nou, hi pugui haver la mínima possibitat de reenganxar-lo. Vas a la cuina i et prepares un cafè fort. Mentre assaboreixes aquell torrefacte nou que t’entusiasma fas el programa del dia: Ara aniràs al forn de la cantonada a cercar ensaïmades i llonguets. Després posaràs taula com si fos un dia de festa. Cridaràs en Joan. Cridaràs els que tu anomenes nins i tenen dotze i catorce anys. Beranareu plegats. Tothom estarà content perquè no és normal trobar aquella xocolata fusa deliciosa i tot l’acompanyament. En Joan partirà com un llamp. Els nins es dutxaran i els hauràs d’anar darrera perquè facin via. «Arribareu tard i no pens fer-vos cap justificant.» Quan sortiran, esburbats, pegant una portada et sentiràs cansada dins un temps feixuc. Obriràs les finestres i t’arribaran les converses de les veïnades que parlen de Fran Rivera, Belén Esteban, Gonzalo Miró, Rosa Valentí, la Duquesa de Alba, la duquesita i la terrible corrupció que hi ha en el món dels toreros. Fa un dia mostii i cauen quatre gotes d’uns niguls que amenacen tempesta. Et reten molt, Antònia, les feines domèstiques i et plantaràs a les onze amb les habitacions fetes, la rentadora en marxa, l’olla de pressió que xiuxiueja i la ràdio amb aquest Francino que sempre t’ha agradat, perquè et recorda un al·lot que t’anava darrera quan tenies quinze anys. Sonarà el timbre. Et demanaràs qui pot ser a aquestes hores i miraràs per l’espiell. Veuràs un home amb un uniforme verd fosc. «Som un inspector del gas que venc a revisar la instal·lació.» El faràs entrar. És més jove i més alt que en Joan, pensaràs quan es treu les credencials i les te mostra. Li passaràs davant per dur-lo a la terrasseta que pega al montpeller on hi ha les bombones. El deixaràs fer feina amb aquella gran caixa d’eines i tornaràs a la cuina on l’olla de pressió sembla que vulgui explotar. Apagaràs el foc. Començaràs a pelar patates. La presència d’un desconegut al pis et farà sentir inquieta, rara. Remugaràs que caldria convidar l’inspector del gas a prendre alguna cosa. Deixaràs les patates i aniràs cap a la bugaderia. «Hola, li canvii aquesta goma que estava molt gastada i podria haver tengut pèrdues.» Li oferiràs un cafè, una beguda. Ell tindrà una forma de mirar-te que et posarà molt nerviosa. T’agradaran les seves mans enormes i mascles. Et demanarà un cafè amb llet. Tu aniràs a preparar-lo amb un pantaix que no voldràs entendre. En el moment de posar la tassa davall la cafetera et tremolarà la mà i la rompràs. En aquest moment ell entrarà dins al cuina i t’ajudarà a agafar els trossos de porcellana. Les teves mans i les seves es tocaran sense voler. Quedaràs un moment immòbil, com si t’haguessis enrampat. Ell et mirarà als ulls. Li veuràs les ninetes color xampany amb un somriure de complicitat. Us acostareu a càmera lenta com si per arribar un a l’altre haguéssiu de recórrer mars i deserts, estacions i èpoques. Coneixeràs la cremor d’uns llavis que et transportaran cap a panorames desconeguts, tactes inèdits, ofecs inacabables. «Antònia! Antònia! Què et passa? Que no et trobes bé?» La veu d’en Joan et fa aterrar cop en sec. Antonia, ets dins la cuina, el rellotge de l’entrada toca les set i tens tota la cara plena de baves com si fossis una nina petita.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!