Plagueta de Bord

ENTRECERVELLS I ENTRECORS

Beneta Suau, miraves rere els vidres d’aquella tribuna amb la camilla, el ram taronja de llevamans, la canastra del punt que vessava randa, una carta oberta, un respirador d’atrovent, un tassó d’aigua i la teva butaca d’orelles amb el ciclorama del passeig Marítim, el Molinar i el port de Palma a la teva dreta, la mar fins a l’horitzó just davant i el cap Blanc tancant la badia per l’esquerra. Miraves rere els vidres, des d’aquella llotja, on passaves mitja vida, del pis que compartires trenta anys amb teu home, Jaume Noguer, fins que en fa deu ell va morir, i onze amb la teva filla, Bel, fins que en fa vint-i-cinc se’n va anar per sempre. Miraves rere els vidres aquells tres al·lots, dins el primer matí assolellat després de tantes de pluges i tempestes, que entraven dins la mar color de plom amb vestits de pell negra i amb unes posts. Miraves rere els vidres com es posaven a bracejar de panxa damunt el tauló i senties que el pit se t’eixamplava, que podies respirar més bé. Miraves rere els vidres aquelles envestides que pegaven a les ones que venien de lluny i, quan ja eren ben enfora i ben al cim d’aquella muntanya d’aigua, just en el moment en què aquesta s’esbucava, s’aixecaven dempeus i volaven una bona estona, majestuosos, damunt la mar fins que un abisme els engolia i tu tenies una girada de ventre. Feia devers tres setmanes que aquells al·lots no havien tornat.
(…)

I tu els enyoraves entremig d’aquells caps de fibló que havies vist per
devers Portopí com unes grans xemeneies blavoses, entremig de les
ventades que aixecaven la mar amb niguls de saboneres per damunt el
passeig, que t’esquitxaven els vidres, entremig de l’aigua de bimbolla
que feia música amb les teules i amb el xassss, xassss, xassss de les
onades. Quina llàstima que aquells darrers anys d’en Jaume no n’hi
hagués, d’al·lots amb post! A en Jaume, l’alzheimer no el feia viure
sense passat perquè em tenia a mi. I jo sabia que encara que em donàs
tots els noms de les dones que havia conegut i estimat, des de sa mare
i sa filla a unes desconegudes francisques, joanes i catalines, ell
sabia que jo era la seva Beneta, la que no el deixaria mai. M’hauria
agradat que na Bel m’hagués ajudat aquell darrer any. Sempre he estat
una dona forta, emperò de vegades, encara que estava prim, en Jaume,
era mal de moure. Però me’n vaig desfer fins al darrer moment, en què
el vaig ajudar a partir. Se’n va anar ben adormit, amb aquella pasteta
de pastilles que li vaig donar quan vaig veure que m’ho demanava amb
tota l’ànima. I ara, quan ja em pensava que no la veuria pus mai més,
damunt el Nadal, na Bel em diu que torna, que vindrà amb la seva dona,
Carla Santini, per passar les festes plegades. Miraves rere els vidres
els tres al·lots que coregrafiaven un ballet de viatges sobre les
planxes cercant les ones més grans, que desplegaven un prodigi de
ritmes encaramellant-se en els puigs d’aigua de mar, que atenyien un
sobrevol llenegadís, drets damunt la mar rabiosa, fins que queien dins
els fondals grisos. Miraves rere els vidres els surfistes i cop en sec
et temies que havies de flitar-te dues vegades amb l’atrovent i prendre
les tres pastilles, per a la tensió, per als nervis i per a aquella
infecció tan lletja que t’havia sortit a la cama esquerra. Miraves rere
els vidres mentre feies d’una forma mecànica i precisa cadascuna de les
accions que t’ajudarien a no caure malalta. Miraves rere els vidres
quan acabares de sifonar-te i prendre les píndoles. I fou llavors quan
agafares un altre cop la carta que hi havia damunt la taula en què el
president de l’ONG Ulls Universals et comunicava la mort de na Bel,
oftalmòloga cooperant en un llunyà llogueret de Nigèria, i la
rellegires amb els ulls que t’espirejaven una vegada més.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!