LA SUBTILITAT DELS MECANISMES CEREBRALS
Si vostè em demanàs quins són els colors típicament palissants, no sé què respondria: un rosa seca, un verd ametló, turquesa pàl·lid, ultramar, un groc febrós, i el gris perla. Bernat Palissant era un arbiter elegantiarum que amb les seves obres, tan belles com efímeres, fonamentava una tria, una educació i unes exclusions que no deixaren empremta en la Mallorca dels vint-trenta. Llorenç Villalonga el va voler treure a un reportatge a Brisas sobre els jardins falsos que havia creat a Pederna per a unes noces i es va trobar amb una negativa absoluta. Les idees del psiquiatre escriptor n’eren la causa. Maria Esperança, llicenciada en art, asseguda en una cadira decó feta amb làmines de fusta llises que ell havia creat el 1932, escoltant la filla de l’artista, donya Amèlia Riera, en aquella sala on s’acaramullaven els mobles, els miralls, els bibelots, les màscares, les restes d’escenografies famoses d’abans de la guerra —de La belle Helène amb Pere Guinovart, de Zéphyr et Flore amb Dubineghef, de la Belle au bois dormant amb Pisper Green— i els cortinatges, bimbolles volcàniques amb gases d’or i grans nuus de seda i setí, sí, entremig d’aquell trull d’al·luvió, Maria Esperança se sentia com una exploradora d’una selva plena de secrets, de trampes, de feres i de fets que l’apassionaven.
(…)
Quan Emili li demanà com havia agafat aquella volada per un artista
menor, que només figurava com a nota a peu de plana en les històries de
la pintura local, li contestà enrabiada. Precisament per això
m’entusiasma: perquè fa una obra secundària, volàtil, provisional, de
fons; perquè practica un art de l’instant, de la desaparició sobtada,
de l’evanescència esborradissa; perquè basteix arquitectures
transitòries desmantellades un dia per l’altre; perquè era d’una
eixorquia tan divina que ni la seva pròpia filla duu el seu nom.
T’assegur que tot quant he pogut trobar de Palissant ho duc imprès amb
ferro roent en el meu esperit. Acabàveu de sortir de la sala Augusta,
on havíeu vist Retorn a Brideshead. Tu estaves emprenyada perquè
trobaves que el film traïa l’obra d’Evelyn Waught. Emili et renyava.
Però si està molt ben feta. Sempre et massa crítica i et deixes dur
pels detalls. Com Palissant, respongueres quan et servien el drai
martini. Saps que la seva filla m’ha convidat aquest cap de setmana per
fer feina a ca seva? En un niu d’àguila per devers Banyalbufar. Un
mirador damunt la mar antiga. Emili es va emprenyar. Ara el decoradorot
ens roba dos dies que podríem estar plegats. Tota aquesta brega t’havia
passat pel cap en el moment en què donya Amèlia et demanava si volies
una tassa de te. Quan ella sortí amb passes curtes ajudades per un
gaiato, sentires la presència de Bernat perseguint solucions visuals
radicals, isolant elements per ensemblar-los en collatges cinemàtics,
explotant les diagonals i fent servir les superfícies verges com
possibilitats plàstiques. Impenetrables, inassolibles, impossibles,
inaferrables, inacostables, intocables, impalpables, irreductibles.
Prenies consciència del confort del teu seient i escrivies: la funció
crea la forma. Aquest era el desllorigador. Assaborint un te de gessamí
i dins la claror d’un gris glacial, donya Amèlia et confessà que son
pare era un dels centenars de desapareguts assassinats en aquella
segona quinzena de juliol trentasisera. Ell feia feina per als nobles i
rics per un cantó, emperò ajudava els d’Esquerra Republicana per
l’altre. Qualcú el degué denunciar. Mumare va moure cel i terra per
salvar-lo. No va poder ni recuperar el cos. Ens digueren que el
cremaren. I mumare, malalta de dolor, es va suïcidar. El seu sarcòfag
és aquella construcció de columnes tapades de pètals amb voltes en
forma de costelles de balena feta en ciment mallorquí tintat de call
vermell, que va ser el darrer projecte del meu pare: un kiosc
‘fantasiosista’, l’anomenava. El mòbil. Tens un regir. És Emili que et
vol demanar perdó. En el fons estic gelós d’aquest Palissant. Això és
tot. Li dius que Bernat és el tema d’un llibre i ell el tema de la teva
vida. Demà, quan donya Amèlia et mostri la cambra dels arabescs, sabràs
que la mà de l’home que obrà el guix, el metall i la pintura per crear
aquell espai amb tintures falses, matèries falses i perspectives
falses, és la teva veritat.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
el tractament que fas de les veritats i l’evanescènsia esborradissa, volàtil … no per això banal, ben al contrari destinada a perviure en nosaltres i en qui la pugui copsar.