Plagueta de Bord

No som un home de mausoleus del record. Tu ho sabies, Aina Maria Ferragut i Puig-alt estimada, i sembla que ho has fet a posta. En aquesta portassa on visc damunt l’escar, s’acumulen quadres teus, juguetes teves, ceres teves, gravats teus, efemèrides teves, porcellanes teves, bronzes teus, cristalls teus, etc., que m’enrevolten com si jo fos l’astre solar de la teva col·lecció. Segur que la humitat salobrosa no fa cap bé a aquests objectes tan amarats de tu que no gos tocar-los. Tu pertanyies a aquesta raça de gent arrossegada cap a la certesa i el confort dels objectes. Eres caparruda, obstinada i treballadora. Per això, col·leccionista i crítica, assagista i científica, et trobaves a la cruïlla de diversos camps, de diversos segles, i no pertanyies a cap. Et mirava escriure —tancada en el teu estudi, totasola— amb la ferotgia d’aquells que ho saben tot sobre la fugacitat dels temps i la matèria d’oblit que som. El teu llibre sobre les Conversation Pieces —aquestes pintures d’interior amb personatges minúsculs i amb la mirada buida quan fiten l’espectador— era un volum mosaic en què concentrares les descripcions esmaltades d’uns paisatges com a visions d’una natura ja interpretada, com si descrivissis quadres cèlebres amb una sensibilitat de to menor tintada amb un gust per la paradoxa històrica. És molt tard i no sé que escric. Només puc assegurar que ajuntar paraules és l’únic consol que m’ensenyares. Enric, has de fer un diari, un diari per a tu, on cal·ligrafiïs tot allò que et passi, tot allò que et quedi. Em sembla sentir-te amb la teva veu ronca de nina aviciada que m’agradava tant al gran hall ple d’aranyes enceses de l’hotel Lutezia de París, quan començares a fugir-me.
(…)
Era un dia plujós. Ens havíem passejat per entre les fulles roges i
resseques dels jardins de Luxemburg. N’agafares un parell dins uns
sobres de cel·lofana. Sabia que havies rebut un correu electrònic que
t’havia trasbalsat i et negaves a contar-me res. Vaig vindicar el meu
dret a la insistència i tu em contestares amb el teu dret a la
intimitat. Sempre he estat una mica betzol perquè, duit d’una idea
simple, pensava que aquelles nits en què ens havíem devorat amb furor i
tendresa, amb temps i tactes, eren la realització d’un intercanvi de
tots els nostres pensaments. Però tu, en això, eres molt tancada.
Refusaves amb decisió les ideologies de la transparència, de l’speculum
mundi, del natural i de la comunicació. Quina fluïdesa de punts de
vista! Tota tu eres una obra de marqueteria, un secreter biedermeier
ple de trompe l’oeils i miratges, amagatalls falsos, cul-de-sacs
invisibles per a un espectador de pas. En un antiquari petitó a prop de
la Madelaine trobares un quadre que et fascinà. Em digueres: mira
aquest interior ple d’objectes vius i de figures inanimades. Així, en
pocs mots, em xifrares la teva vida. Vaig tenir un pressentiment:
l’e-mail del qual no m’havies volgut dir res eren les anàlisis. Mir una
Conversation Piece i et retrob dins la immobilitat al·lucinada dels
personatges, en el buit de la mirada, que dóna, al mateix temps, com la
imatge invertida de la seva temptativa desesperada d’anul·lar el pas
del temps, de fixar-lo per sempre més en un present decoratiu i amè. Em
tem que les peces duen una etiqueta. Tota la teva vida estava
meticulosament etiquetada. Sent una punyida al pit com quan vaig trobar
aquella carta en què em deies que no et cercàs, que parties
definitivament, que m’estimaves. La teva amiga, Simona, m’ho va contar.
Està molt malalta i vol estar sola. No ho podia entendre. Em vaig moure
pertot sense èxit. Encara record les paraules que un poeta amic, Andreu
Llodrà, et va dir en el tanatori: «Tota la seva existència la dedicà a
l’amor ultrarefinat dels objectes bells. Aina Maria tenia el que
podríem anomenar un temperament de natura morta. La seva mirada no
gaudia tant de les realitats vives de la natura com de la riquesa i de
l’elegància de les coses sotmeses al treball humà. Massa subtil i massa
fràgil per ser acusada de preciosista, el seu gust era superbament
artificial. Tot allò que despertava la seva joia sensual es trobava en
la qualitat de les superfícies i en l’harmonia dels colors. Practicava
una forma de paciència tan serena com descoratjadora. No l’oblidarem
mai!»

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!