«I lluitam així, barques a contrecorrent, retornades, sens fi, al passat.» T’agrada, amic enfora, aquesta tradució que he fet de la darrera frase del Gatsby?
M’he passat molt de temps mirant quatre plecs.
Corbes que amagaven foscors, regruixos que marcaven una pell secreta, intensitats de la tela doblegada en rues fixades per les ombres. M’he encongit entre els plecs com en una casa on la malenconia no hi visqué mai. Intentava sentir les ones llunyanes de l’estiu amb aquelles gotes de Coltrane tocat amb sordina. Volia ensumar la mescladissa de fems de hots-dogs i clòtxines de gamba del restaurant Les Gavines, l’escàndol perfumat dels mirabejans, la berbena i la belle de nuit dels jardins ran de mar i aquella saladina que ens tacava les robes modernes (de hipsters). Només trobava redols de foscor entrevessats de claroreues esmolades que apareixien entre el teixit de marbe. No era una pintura. No era una escultura. No era una fotografia. No era un gravat.
Només puc asseguar que allà, fet un nus, entotsolat, amic enfora, podia entendre els contes de tendreses traïdes o de esciptures que no es possible desxifrar.
Un amic és algú que t’inventa plers, que et du flors, que et consola, que et fa companyia, no? Algú que t’escriu…
Dins el plec pens en el temps primer, en la mar antiga, que deia el pintor amic Rafel Joan, en el jadis.
Passeig i l’aire net, després d’una arruixada, em fa molt de bé.
Copii en un paperet una faula que no m’abandona. L’Autoretrat de Boltanski a la vora.
(…)
27 de setembre de 2008
Sense categoria
2 comentaris
FEM DOS LLETRES A MÀ (III)
ESCRIC AMB LA MÀ ESQUERRA
ÉS UN TEXT EMBULLAT, ATZARÓS. INFANTIL: IMPREVISIBLE
No m’han dit quan arriben Venetia i Charles.
Visc l’espera amb energia novella.
Dorm poc.
Bad.
Escolt créixer les fulles, els fruits, les sinapsis…
Invent siluetes, fantasmes, horitzons.
Esperar cansa.
No és ver.
Esperar: fer passar el temps pel propi cos amb lentitud.
Fren el temps.
No som un copsmètic.
Ric per no res.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
i per ventura és ben segur que som el primer que et comenta el post, però consol no sé si te’n podré donar gaire…
T’escriuré.
Benvolgut bma,
no hi ha amics, sinó moments d’amistat, deia La Bruyère, ocasions còmodes d’amistat . I recorda, l’odi és capaç d’unir més que l’amor, l’amistat o l’admiració. I ens basten aquí les paraules d’altri. Però també és la similitud d’ànimes, les paraules que ningú mai et dirà, quasi segur que només les sentiràs d’un amic. O els silencis que no esperes, també provenen d’un amic. I no has d’oblidar que la lectura, deia Proust, és una amistat. I l’amic ha de ser mut, és l’amor que ha de ser eloqüent. Et faig amic, dic, i sé que vull expressar que som jo que et faig a tu, com si et forjàs, ets la meva disposició a entendre’t, et conformes en mi, però sullà, on et puc veure d’un tros lluny. I ´s quan et veig més clar, fins i tot les ombres. I sé contenir-te, tens tot tu cabuda en mi. I lligam caps. I ja els hem desfet. No ets compressible, som jo que som incloïdor. T’he calat perquè ets indesxifrable. I ens avenim. Viné cap a mi i en passar, just a tocar sabràs qui ets. Aquest laberint on l’amic fa mapes.