Plagueta de Bord

Avui tot eren niguls de desenvolupament vertical dins un tapís blau puríssima.
Quan hi havia cumulonimbus gegants com els que feien grans ombres damunt la serra de Tramuntana aquest matí, tu, Aràlia, agafaves una excitació que et coneixia molt bé pels símptomes que l’anunciaven: duies una activitat frenètica, no t’aturaves d’organitzar el temps, donaves ordres com si ja fossis la senyoràvia Maria, tothom havia d’estar pendent de les teves decisions inesperades.
I després pujaves escapada al teu estudi, agafaves el cavallet, la paleta i les pintures i t’instal·laves a damunt el talaiot dels Gambirots i et posaves a caçar núvols amb les xarxes dels teus olis.
L’elegància del gest, els moviments de la faldilla prissada, la dansa de la teva mà dreta mesclant els colors, tot quan desprenies em permufava com a bon voyeur amagat al colomer dels Caulls que havia convertit en sala de lectura i d’espionatge.
Llegir, no és espiar l’escriptura?
Estic en pana de frases que puguin descriure la desorientació que duia aquest matí quasi tardoral de les darreries d’estiu quan em pasejava pels teus llocs de cacera com si intentàs trobar en l’arqueologia del passat totes les passes, les mirades, les expresions, el pes de canvi que produïes, de transformació, com si hi fossis en els més petits indicis.
Unes taques de pintura blanca de pintura blava, ben separades, en una pedra talaiòtica envaïda pels líquens m’han fet pegar una girada de ventre.
M’he regirat.
Eres allà.
Una silueta blanca al contrallum d’una claror que delimitava cada objecte, cada arbre, cada partió, cada muntanya, cada fracció nítida del paisatge.
Mestre Diderot deia: «Le mot n’est pas la chose, mais un éclair à la lueur duquel on l’aperçoit.»
Caçadora de niguls, aquesta era la meva advocació araliana.
Tot el dia he viscut cobricelat per aquestes paraules, ramblejant dins els quadres i els paisatges dels niguls teus.
D’alguna forma un autoretrat d’evanescències.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!