Plagueta de Bord

No serà precís abandonar el llit.
Només l’alba entrarà a l’estança buida.
La finestra bastarà per vestir-ho tot
amb claredat tranquil·la, a penes una llum.
Es posarà una ombra descarnada sobre el rostre supí.
Els records seran grums d’ombra
esclafats com un caliu vell.
En la foganya. El record serà la flama
que encara ahir mossegava en els ulls apagats.
Cesare Pavese

FA CENT ANYS NAIXIA. L’abril de 1969 aquest cronista, jove i iconoclasta, enamoradíssim, descobria un llibre de cobertes dures, negres, on deia Cesare Pavese en blanc, davall una foto en blanc i negre del cap noble d’un home amb ulleres transparents que deixaven albirar una mirada trista, i davall un títol, també en blanc i amb cal·ligrafia anglesa que se’m tatuà al cervell, L’ofici de viure, i més avall, també en blanc i en majúscules EDITORIAL ANAGRAMA (he donat mil i una vegades les gràcies a l’amic i editor Jordi Herralde i al traductor Bonaventura Vallespinosa). Aquest dietari, Il mestiere de vivere, que havia aparegut l’any 1962 a l’editorial en què Pavese treballà tota la vida, Giulio Einaudi, m’ha acompanyat com una obra de capçalera tota la vida. Pavese el començà el 6 d’octubre de 1936 (acabava de tornar a Torí després d’haver estat confinat des de 1935 a un poblet del sud d’Itàlia per haver ajudat Tina —Battista Pizardo—, militant comunista i un dels seus grans amors, —“la dona de la veu ronca” dels seu primer poemari, Lavorare stanca. Treballar cansa. Editorial Curial En arribar va saber que Tina s’havia casat. Un fracàs que l’enfonsà.) i l’acabà el 18 d’agost de 1950 (nou dies abans de matar-se). Aquest text inacabable i rellegible, que ara tenc al costat, és la biografia íntima d’un poeta, traductor, crític, director literari, que xifra en la seva lletra polifònica, entendridora, convulsa, filosòfica, crua i humaníssima la vida d’un intel·lectual italià, europeu, un homenot del segle XX, nat el 9 de setembre de 1908 a Santo Stefano Belbo (Piamont) i que se suïcidà a l’Albergo Roma de Torí la nit del 26 d’agost de 1950.
Record amb emoció que en el meu primer viatge torinès vaig fer un
itinerari pavesià: la casa on vivia amb la seva germana casada
(estimava tant Torí que deia que era la seva amant «i no la meva mare
ni la meva germana»), l’editorial Einaudi, on va crear entre 1938 i
1950 un catàleg fastuós per al qual ell mateix traduí Walt Whitman
(tema de la seva tesi de llicenciatura), Edgar Lee Masters, Herman
Melville, Sherwood Anderson, Gertrude Stein, John Dos Passos i William
Faulkner (escriptors que explicà al volum pòstum La literatura
norteamericana y otros ensayos, que acaba de treure Lumen) i,
finalment, l’Albergo Roma, un hotelet devora l’estació, en què el 18
d’agost va escriure: «Aquella cosa més secretament temuda és la que
sempre passa. Escric: oh, Tu, tingues pietat. I després? N’hi ha prou
amb una mica de coratge. Com més precís i determinat és el dolor, més
es debat l’instint de vida i cau l’idea del suïcidi. En pensar-hi
semblava fàcil. I, tanmateix, hi ha donetes que ho han fet. Cal tenir
humilitat, no pas orgull. Tot això fa fàstic. Prou paraules. Un gest.
No escriuré més.»
                    &&&
UNA OBRA QUE ES TOTA UNA EDUCACIÓ SENTIMENTAL. Després del dietari vaig
cercar llibres seus com un afamegat. En pocs anys vaig llegir les
novel·les i relats, La platja (1942), Diàlegs amb Leucò (el llibre que
tenia sobre la tauleta la darrera nit) i El company (1947), El diable
als turons (1948), Entre dones soles (1949), La lluna i les fogueres
(1949), El bell estiu (1950) i el llibre de poemes pòstum Vindrà la
mort i tindrà els teus ulls (1951). L’escriptura pavesiana m’amarà fins
a les fondàries: aquells esquarteraments entre la ciutat i els turons
no m’eren gens estranys, el buit i la nit, la vida real i el mite eren
dictomies que entreteixien els meus pensaments, i aquella forma
silenciosa de fracassar en totes les històries d’amor m’emocionava.
Aquell bipolarisme entre la dona objecte amb una sexualitat forta i la
dona de la veu ronca, criatura fràgil i indefensa, que et dóna l’amor
vertader, em fascinava. El seu disseny del sentiment amorós és complex,
enrevessat, ple de laberints, humaníssim. Però no va tenir ni dona, ni
fills, i va viure com un adolescent etern. El seu darrer amor, l’actriu
Constance Dowling, que el deixa l’abril de 1950, li fa créixer les
arítmies, les palpitacions, les angoixes, els sospirs i els insomnis,
que no l’havien abandonat mai. Fer poemes es com qui fer l’amor, no se
sabrà mai si l’alegria pròpia és compartida, aquesta frase reflecteix
d’enfora la profunda solitud del creador. Cant a un home que ens ha
deixat paraules que ressonen dins nosaltres mateixos, que ens fan
vibrar i estremir, que ens descobreixen qui som, que, oximorònicament,
ens ajuden a viure. Gràcies, Cesare!

Post scriptum que no hi té res a veure. A la fi s’ha signat l’entrada a la Fundació Ramon Llull per part del Govern de les Illes Balears. Ara caldrà veure la feina i els resultats. Signar ha estat llarg i difícil. Fer bona feina és molt més difícil encara.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!