Diaris i tertúlies en van plens: en Piqué, el líder del PP a Catalunya ha dimitit del seu càrrec. Ha dit adéu i ha deixat la seva petita i deteriorada parcela de poder. He llegit i escoltat paraules subratllades amb signes d’admiració pel gest. I en sento estranyesa.
Piqué és un home intel·ligent, ha estat la imatge del yuppie dels ’80, el jove ambiciós "sobradament" preparat per a triomfar. Home de discurs brillant, polemista eficaç, amb un d’aquells passats estudiantils d’esquerres que, durant un temps, donen un toc sofisticat al currículum, aroma que es va esvaint compassadament als anys, la pèrdua de cabell i de credibilitat.
Piqué a la política era un projecte predestinat a ser el número 1 o no res, de difícil encaix. Sempre m’ha semblat un polític sense ideologia (el que no el converteix en un cas únic), que podia revestir-se camaleònicament de la d’aquell partit que li oferís un lloc rellevant. Arribà a la política "decisiva", la "gran", la "important" amb l’ètica del món privat, la que es confon amb l’estètica enlluernadora. De la mà, empara i brillantor del PP guanyador de les eleccions espanyoles, ell fou al Govern el toc cosmopolita perifèric.
Ahir dimití del càrrec i de la vida política. He escoltat elogis a la seva decisió, paraules com "dignitat" per a qualificar la seva acció. No les comparteixo. Piqué dimiteix no pas perquè veu inviable el seu suposat projecte de consolidar una dreta "catalanista" regionalista homologable, Piqué dimiteix perquè els seus caps l’han humiliat, han atacat el seu orgull, l’han "ninguneado".
Piqué ha estat fins ahir el cap director del PPC, responsable del video racista no ho oblidem, el seu discurs polític ha estat el del PP, n’ha assumit les consignes i argumentaris arribats del carrer Gènova i els ha propagat i defensat amb un to reposat i displicent, sense passió i durament intel·ligent, el que semblava distanciar-lo dels seus companys de partit. Però el missatge era el mateix. Cal recordar als desmemoriats el seu atac contundent , des de la tribuna del Senat, al text de l’Estatut català, ell fou la veu, la imatge i el sentir espanyol del PP.
Quan el PP ha emprat Catalunya i el català per a fer més espanyol encara el seu discurs, Piqué l’ha secundat. Han estat moltes les ocasions per a presentar la dimissió, no l’han propiciat ni els atacs injustos ni els insults a Catalunya, sinó l’orgull personal ferit i la seva imatge política trepitjada.
Adéu, Pep!…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
D’acord amb la totalitat del teu post. En casos com el de Piqué te n’adones del difícil que és posar les coses al seu lloc. I fer entendre a la gent qüestions que haurien de ser evidents. M’afegeixo a l’adéu Pep!
tanmateix vós creieu que B. Francklin, Jeffersson, etc. eren molt més sans que en Piqué?
O creieu que aquest poble pot continuar patint el saqueig i espoli econòmic i cultural pelks segles dels segles?
Igual el que ens cal són uns poca-vergonyes sense ideologia i sàpiguen muntar un estat propi.
No ho sé, demaneu-vos-ho mentre dormiu i reposeu.