Quan sembla que els nostre país és ja un camp de concentració pels aborígens i que la nostra cultura pot aspirar com a màxim a ser un producte folclòric de baix preu als centres comercials, la realitat ens reserva sorpreses.
Aquest cap de setmana he gaudit d’algunes mostres de força musical tel·lúrica que m’han injectat energia per seguir emprenyant unes setmanes més com a mínim. Divendres vem ser convidats, cobrant, a tocar a les festes del Poble Sec barceloní. Sincerament, no m’esperava trobar aquell ambient ni aquell arrelament a la malaurada capital del país. És cert, hem de tenir més fe en nosaltres mateixos.
A la plaça de la Canadenca, s’hi va celebrar un festival de versions. Hi havia els Inserxou, servidors de vostès i una meravella de conjunt: La Ceba i la Carxofa. Bé, lo millor que podeu fer és anar a cantar i ballar amb les seves adaptacions, però de totes maneres, em permetreu que els llenci quatre alabances. Són collonuts! El format és rodó i efectiu, canten, i afinen, fan goig i la tria de cançons que fan és tan encertada com els comentaris d’en Guardiola. No res, un gol.
I l’endemà, la Trobada d’acordionistes d’Arsèguel. Allà hi ha molt de gènere: estrelles internacionals, perles del país i una mica de tot. En destacaré alguns aspectes. El marc? Incomparable. L’ambient? Un lloc on pots acabar a la cantina, més aviat tard, menjant gambes i bramant els himnes de La Trinca ja s’explica tot solet. Les troballes? Mireu, pel disseny del festival, una part dels intèrprets són els de cada any si fa no fa, però enguany em quedo amb un tresor: l’Elies Fernàndez, un noiet (d’uns deu anys?), que amb tota la serenor del món va sortir a l’escenari davant d’uns centenars de persones i amb una professionalitat envejable va interpretar un pasdoble i una cançó del Lluís Llach amb un gust exquisit:
Que tinguem sort!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Potser perquè la realitat és una sorpresa i supera la ficció…