Elements per l’anàlisi
*Ara fa uns anys, amb un conjunt que
tocàvem, música, Pomada, ens va passar que ens van
fotre fora a pedrades d’un escenari. A Castellar del Vallès,
uns pancastellanistes enfurismats van considearar que aquella festa,
un concert de Festa Major, era una amenaça per aquell somni
“un, gran i lliure” que tan excita a segons qui.
El Mossos i els Paramilitars
pancastellanistes (aka Guàrdia Civil), s’ho miraven amb
parsimònia viam si així ells s’estalviaven la
feina…però ves per on, com que els perles no tenien gaire
punteria amb els rocs, ens en vem poder sortir, vem fotre el camps
pel darrera d’amagatotis i els Brams van poder seguir amb el concert
sense gaire facilitats, és clar.
Uns dies després la notícia
havia trascendit, perquè s’hi ensumaven aires d’enfrontament
entre bàndols, carnassa pels mitjans, i em va trucar una
periodista, per dir-ho d’alguna manera, tot demanant què hi
havia passat:
-Hola bon dia, sóc del País?
-De quin País?- vaig respondre
-Hi, hi ha, ha…ja ho saps!
-Dona! Si m’ho dius en català me
n’imagino un i si ho fas en castellà, un altre!
-……
-Què hi va passar l’altre dia al
vostre concert a Castellar?
-Doncs que els fills de la Guàrdia
Civil van apareìxer a un concert de Festa Major, van agredir
el públic i ens van llençar pedres a l’escenari.
-Home! Jo no puc escriure això!
-No? Doncs és el que hi va
passar…..
*Avui mateix, a la peixetareia de Bera
(Nafarroa-Eskual Herria) mentre em preparaven dos llucets hi ha
entrat una parella de gent d’edat. “Buenos días”. Com més
fort millor i marcant territori. Llàstima, perquè fins
aquell moment gaudiem d’una interessant conversa amb les peixeteres i
l’altra clienta sobre els noms del peix en català, en basc és
clar, i ens queixàvem de la gent que munta cursos i no avisa
que quan hi vagis t’hauràs d’empassar sí o sí
unes classes en castellà que fotrà fredat.
Bé.
Doncs en entrar el triomfal duet de
jubilats tot ha canviat, a partir del toc de cornetí desafinat
“buenos días!!!!” Mec! L’home ha començat a fer
bromes sens cap mena de gràcia sobre els conills i a
disparar directes llefiscoses a una de les dependentes. La senyora,
no sé ben bé perquè, ha dit “como dicen los
catalanes “collons!””. Han descobert que jo era dels que ho
deia i tot intentant no ser més mala persona del necessari els
he preguntat si coneixien el meu País i tal i pasqual!
Oi tant! Que si la senyora havia tingut
un noviet a Reus, que si li agradava tant…però ai! Sense
solta ni volta i sense que ningú li hagi demanat ha etzibat:
“Ah! Pero nada de País eh…una región!”.
De seguida, el marit ha deixat de
babejar amb la peixetera per fer un atac preventiu. Jo me’ls mirava flipant…que foten
aquest parell?
M’han dit que havien viatjat tant i que enlloc se’ls
hi havia acudit d’intentar canviar els costums de la gent i que per
això no es miraven el Món des d’una finestra.
Les de la botiga els hi han donat pel
seguit, que la cosa no està per perdre clientela, i servidor
ha marxat planyent-los i responent-los amb un “Aio!”.
*Diumenge passat a la ràdio hi
vaig sentir un fragment de la conferència del senyor Jordi
Pujol i Solei quan esmentava i comentava la cançó dels
Catarres, Jenifer. Em va semblar molt intel·ligent com
l’emprava, i tot i no coincidir en alguns dels afegitons que hi feia, va ser molt hàbil quan va acceptar com a lloança
ser un “somni eròtic” i quan va rematar la jugada
adreçant-se al tal Catarra i per dir-li que si no podia fer
que la Jenifer parlés català, tot allò era
inútil.
*Ara fa uns mesos, com a tothom, em va
arribar la primera notícia del conjunt d’Aiguafreda. D’entrada
atreia. La cançó era arriscada i es fotia en un camp
interessant. El dubte era a quin bàndol jugaven. De mica en
mica s’ha escampat com una taca d’oli i el posicionament social del
grup s’ha anat aclarint, no? He de confessar que en escoltar-ne el
disc sencer m’ha encantat l’aire vallesà de l’operació,
l’estètica festiva i austera i els temes humans. Vaja,
“patxanga honda” que diria el quefe.
*Avui han saltat les alarmes: els
Catarres potser no són dels nostres. Dos d’ells tenen un altre
projecte on trinxen els nacionalisme. Em permetreu que aprofitant que
al poble no hi ha lsd i que no tinc temps per música colonial
no ho hagi ni escoltat.
Tan sols en treure dues conclusions,
molt lleugeres, d’aquest tirallonga d’anècdotes:
*És molt bona notícia que
s’hagin hagut d’explicar i fins i tot diria justificar (segons el que
n’he pogut llegir a Vilaweb). Mireu sinó com va acabar el Cesc
Fàbregues amb l’Estelada. És símptoma que encara
tenim poder i que podem exigir a la gent que siguin clars i es
posicionin en una situació de colonització i de guerra
com la que patim.
*Si la mateixa cançó que
ha encès el llum roig fos en la nostra llengua potser no
estaria escrivint això. Recordeu allò del País
del principi del text? Com va dir un dia l’Ignasi Riera, “per si de
cas, vaig al bàndol del dèbils”(aprox).
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
bona aquesta Belda!
el bogardisme pot ser l’antídot inesperat…insospitat i invectiu…mira, visitan’s i deixa la teva emprenta.
Ara no és l’hora de la pau, és em temps del gripau!
Salut de la bona i amb ratafia!