el Belda

Així defineix el retroprofeta Cantimplora el nostre país al seu himne
més sonat. En podríem copsar la presència als conjunts, solistes i
orquestres de caire modern que van existir els anys seixanta i setanta?
Artistes que es movien entre el tercer, el quart i el cinquè graó de
l’Entp (feu una ullada al bloc del mestre Caselles).
Mascletà?
D’una manera postpremonitòria el mític disc d’Orxata comença amb espetecs de mascletà. Talment com ho feu Bernardino&Son Conjunt a un dels seus imprescindibles 7 “. Aquesta orquestra de posat actual d’aleshores va fer un revisió del cançoner faller que fa caure de cul: l’Entrà de la Murtra, Himne a València, El Faller, València i un indispensable Maria Rosa que vessa fronteres festives . Això sí, tot fent un exercici de combinatòria semàntica. Els trobareu com “Los Serenade y Bernardino”, “Los Serenade”, “Orquesta Serenade” i amb el primer nom que he esmentat.
El conjunt Elipse també va visitar les Falles des de aquell punt deliciós entre la discoteca i la revetlla, amb dues versions de la mateixa cançó “Falles Torrentines” i “Falles Valencianes”. Ves que encara no en trobem més!

Jota?
Per encetar aquest apartat cal parar esment a una dèria illenca “Na Catalina de plaça”.
“Los Talayots”, “Los Beta”, “Los 5 del este”, “Los Bohemios” (en dues ocasions) i Els Valldemossa van fer-ne versions, i de moment, la més agosarada que conec és la segona dels “Bohemios”. Una alternança del ritme de jota i el soul de guateque que fa fredat. En l’àmbit d’aquest mena de ritmes, cal fer referència al bolero i les seguidilles dels Relàmpagos madrilenys. I al Maria Rosa d’abans, que es basa en melodies de l’U i Dos i fa imaginar gogós tocant postisses.
I tot i que no tan sols passa pel Parado i el bolero, no me’n puc estar de recomanar-vos de forma efusiva una de les obres mestres del Modernisme Aborigen, el disc d’Amigos amb arranjaments d’A. Parera Fons sobre cançons mallorquines.

Sardana?
La primera aparició que visquí de la tímbrica de la cobla i de la sardana va ser la que iniciava el disc fundacional “Hi ha ie-ié per aquí”, un cedé que ja fa anys voltava de sotamà per les barraques del centre del món, Sabadell. Si SantDoval Pistoler encara no la penalitzat, el trobareu a www.potssentirme.blogspot.com. Bé, la tenora canta l’Emigrant i de sobte un jovencell crida “No, així no! Ie-ié!”. Pertany a una petita col·lecció de dos epés d’un conjunt mític, Tenora 66 de Mauné i els seus Dinàmics. Sardana i cançó servits amb un so i ritme terrícola com ell sol.
Després la veta ha anat apareixent. Les tres sardanes dels “Relàmpagos” ( La Santa Espina, Nit de Llàmpecs i Catalunya Plora), la del Kurt Savoy (La Sardana del Besós), el xiulet de les pel·lícules de l’Oest, , les sardanes cantades de la Salomé o d’Els Stop i La Brava dels Diaminoes nordcatalans (un proposta de ball en la línia de la yenka basat en el Tot som pops). També cal parlar de dues referències a la dansa circular, la d’Els 3 Tambors a “Invitació al sardana” i la d’Els de la Torre a “La Banda”.

Castell?
Us hem de confessar que encara no hem trobat la Presa de Terra via món casteller. Però no goso afirmar que no apareixerà. Bé han aparegut la joia que us deia, la dels “Amigos”, la revisió d’”Un senyor damunt un ruc” dels menorquins “Los Novax”, “Sa Ximbomba” dels 5 de l’Este o l’espaterrant hit garatger “Visca la Patum!” dels Dracs , basat en la música dels Nans Nous de la Patum i d’on fins i tot en brolla al bell mig un bocí amb instruments de banda.

Perquè tot és posar-s’hi, qui no arrisca no pisca i qui la busca, la troba.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!