Menorca, a recer del balearisme

joel

La globalització, per sort, encara delata graus mancances. L’aïllament, també per sort, encara manté alçades les murades vives que dificulten la immediatesa de les connexions. Poc es pot fer contra una allau uniformitzadora que permet de menjar al Japó ensaïmades del dia a canvi d’haver d’assumir, com a propi del país, el desembarcament del trick or treat d’una diada de Tots Sants (ara ja Halloween) que embadaleix els joves menors de 18 anys, perquè l’han vista tota la vida. L’aïllament és un reducte de protecció que, en certa mesura, ens empara de la velocitat. No tot, però, és bo. N’he viscut l’exemple amb la recepció d’un llibre publicat el desembre de 2013 que, per rocambolesques circumstàncies, no m’ha arribat fins aquesta setmana. Si afegim que som davant d’un doble aïllament, ja que el llibre és editat a Mallorca i jo visc a Mallorca, on com creuen els Principatins “hi podem anar nedant”, encara la cosa té més llunyania. Això no obstant, el temps transcorregut d’ençà de la presentació no m’impedeix de parlar-ne per l’interès que té i, sobretot, perquè em ve de gust recomanar-ne la lectura altament pedagògica.

Vaig conèixer l’autor la primeria dels anys 90 del segle passat. Era un jove batxiller menorquí inquiet i deixondit, afeccionat al bàsquet, carregat d’il·lusions, compromès amb la llengua i el territori, militant de l’esquerra independentista, àvid en aprendre coses i, per tant, un bon escoltador. Ell va tenir la iniciativa d’organitzar (crec que el 1993) una conferència d’Àngel Colom a l’Ateneu Maonès. També aquell any compartírem, ell des de Menorca i jo des de Mallorca, unes eleccions que permeteren recobrar la perduda presència d’ERC al Congrés dels Diputats espanyol. La fita, feta eslògan de campanya, era ben senzilla: Cap a la Independència! Era la primera vegada que un partit polític competia electoralment amb una proposta de ruptura del model d’estat sense dobles llenguatges ni eufemismes. Ens proclamàvem, com el nom del partit, d’esquerres, republicans i catalans.

Ha plogut molt, més de vint anys, d’aleshores ençà i la triple definició no s’ha esvaït. El jove batxiller es llicencià en Història per la Universitat de Barcelona i, després dels estudis de doctorat, va obtenir el Diploma d’Estudis Avançats amb un treball de recerca que, extractat, ha esdevingut la base de Menorca endins: el debat estatutari en la segona República espanyola.

El llibre fa el 23 de la col·lecció de butxaca petit format que edita l’Institut Menorquí d’Estudis. Amb les cobertes, té 200 pàgines, amb mitja dotzena de fotografies dels protagonistes, i s’acompanya de 33 articles del debat desfermat a Menorca a l’entorn de l’Estatut. A la introducció s’anuncia un proper recull amb l’edició dels articles de Menorquit, pseudònim de Joan Timoner Petrus, el més significat defensor del concepte unitari de la nació catalana. En tot cas, el llibre conté tot el moll de l’ós que explica perfectament la no participació menorquina a l’Assemblea convocada a Palma per aprovar un Avantprojecte de les Illes Balears que, finalment, s’anomenaria de Mallorca i Eivissa i que, tanmateix, no passaria de projecte.

El llibre analitza amb tot rigor els diversos posicionaments que emergiren a la premsa sobre el model territorial desitjable. Detecta la insuficient catalogació establerta en només tres grups (el catalanista, el menorquinista i el regionalista moderat), centrant l’atenció sobre Joan Manent, l’home de la dalla que aturà les col·laboracions nacionalistes, perquè ultrapassà amb escreix la benèvola definició de regionalista moderat. En tot cas, rebla el clau d’una certesa que, des de Mallorca, sovint es vol posar en solfa: el “balearisme” no és res, perquè fa renou de buit. A Menorca, la malfiança de Mallorca es demostrà gairebé unànime. Possiblement per això els promotors de l’Avantprojecte d’Estatut “de les Balears” no trobaren cap complicitat ni una. Si hi afegim la ridícula veu que es conferia a Menorca i a les Pitiüses, conclourem que el fracàs estava assegurat.

M’he menjat el llibre amb gran voracitat. Escrit amb mà d’historiador, combina la documentació amb la parpella detectivesca. És clar, valent, rigorós, intel·ligent i aclaridor. He confirmat les notícies que ja tenia d’aquest treball i he revalidat les percepcions que, a part i a banda, he publicat sobre la posició dels menorquins tant davant del nonat Estatut illenc com de l’Estatut de Catalunya. He trobat, però una referència d’altíssim interès que, per a mi, era pràcticament desconeguda i que vull escampar: l’autor ens demostra el grau de paral·lelisme i coincidència amb el cas valencià del debat estatutari, quant a la no participació alacantina. En els agraïments, confessa que va ser Àngel Mifsud (1954-2012) qui l’encoratjà a pouar en aquesta línia d’investigació. Una raó més, precisament, per fer veure les similituds dels conflictes ideològics i estratègics que vivim, massa sovint girats d’esquena, des de les diverses parts de la nació catalana.

Àngel Mifsud (Tavernes, 1954-Ciutadella, 2012)

Àngel Mifsud (Tavernes, 1954-Ciutadella, 2012)

Un llibre que t’ensenya coses noves sempre és un bon llibre. Enhorabona i gràcies!

POST SCRIPTUM: Ah, sí, el nom del jove? L’autor és Joel Bagur i Mellinas, actualment professor de secundària al Baix Llobregat.

Joel Bagur Mellinas (foto: Mireia Tort)

Joel Bagur Mellinas (foto: Mireia Tort)

 

 

Un pensament a “Menorca, a recer del balearisme

  1. Retroenllaç: “Menorca endins” | nacionalitats

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*