OPERACIÓ LAYRET

Monument a Layret a Barcelona

Monument a Layret a Barcelona

La mort d’Eduardo Dato constitueix un episodi històric singular que, des de fa gairebé un segle, reclama una lectura i una anàlisi en clau catalana. Cal esvair les maniobres de distracció, creades des del discurs oficial, per tal de desemmascarar el rerefons de l’atemptat i les autèntiques raons.

Simulació gràfica (amb errors) de l'atemptat contra Eduardo Dato

Simulació gràfica de l’època (amb errors) de l’atemptat contra Eduardo Dato

Una altra simulació, més recent però també amb errors. Font: La Aventura de la Historia

Una altra simulació, més recent però també amb errors. Font: La Aventura de la Historia

 

L’ATEMPTAT

D’acord a l’horari i a la ruta habitual, sense més escolta que el xofer i un assistent personal, el cotxe presidencial acompanyava Eduardo Dato cap a ca seva quan, just passada la Puerta de Alcalá, una motocicleta Indian amb sidecar, ocupada per tres joves armats amb pistoles de gran calibre, se situà a la part posterior dreta del Marmon americà. El cotxe feia el trajecte a gran velocitat fins que, com sempre feia, returà la marxa al revolt de la plaça de la Independencia. Aquell moment era el calculat des de feia setmanes per l’escamot anarquista. Fins i tot, s’havien permès de fer un simulacre la setmana anterior i varen veure que l’acció era factible. Una vintena de bales acabaren amb la vida del president espanyol. Accelerant, la motocicleta es va emboscar dins la nit amb els llums apagats. El xofer del president va sortir il·lès i l’assistent, malferit, es recuperà en pocs dies.

El cotxe s'exposa avui en el Museo del Ejercito. Les bales indiquen on anava Dato

El cotxe s’exposa avui en el Museo del Ejercito. Les bales indiquen on anava Dato

Portades amb obituaris hagiogràfics del mort

Portades amb obituaris hagiogràfics del mort

 

CONTRA EL TERRORISME D’ESTAT

Feia setmanes que circulava arreu que, els darrers dies de novembre de 1920, la CNT catalana havia condemnat a mort Eduardo Dato per venjar l’assassinat impune de Layret. El president espanyol era molt odiat a Catalunya. L’any 1917 havia ordenat sufocar la vaga general i autoritzat la intervenció de l’exèrcit en la repressió. El novembre de 1920 designà Severiano Martínez Anido com a governador de Barcelona que s’estrenà amb una ordre prohibint els sindicats. Dia 30 de novembre va ordenar la detenció de trenta líders, entre els quals hi havia Salvador Seguí, el noi del sucre, i Lluís Companys. L’objectiu era un altre més pervers. Assabentat de la notícia, l’advocat Francesc Layret va decidir interessar-se pels detinguts. Quan sortia de casa seva, indefens i ajudat per les crosses que usava des d’infant, va ser assassinat al portal per un pistoler emboscat, Fulgencio Ver, que li disparà set vegades al rostre. El criminal, protegit pel governador, mai no va ser detingut. En canvi els trenta líders sindicals detinguts foren deportats i tancats a la presó de La Mola de Maó (1).

Acte d'inauguració del monument a Layret, presidit per Lluís Companys

Acte d’inauguració del monument a Layret, presidit per Lluís Companys

Encara no feia dos mesos, dia 20 de gener de 1921, Dato va signar la tristament coneguda Llei de fugues que va propiciar la guerra bruta de la policia i legitimà la caça de sindicalistes catalans i el terrorisme d’estat. Naturalment, la notícia del seu assassinat es va escampar ràpidament i, la mateixa nit, els barris obrers de Barcelona i del País Basc feren festa grossa i, tot i que Madrid es va vestir de dol, a llocs tan distants entre sí com Ciudad Real, Bilbao, Sevilla, Saragossa o Vallecas, es feren detencions d’obrers que presumien per les tavernes d’haver estat els autors del crim.

 

LA INVESTIGACIÓ

Capficar-se dins de les hemeroteques i fer una lectura cronològica, des de l’assassinat fins a les biografies dels protagonistes principals, passant per la investigació policial, les cròniques periodístiques, les detencions i el judici, és com endinsar-se dins d’una apassionant novel·la d’intriga, amb un capítol sorprenent rere un altre encara més insòlit. Tot plegat, la investigació enganxa com si fos un guió cinematogràfic. L’execució de l’atemptat, la investigació, el paper de la premsa, els protagonistes, la persecució dels fugitius, les detencions, el judici, el desenllaç i el conjunt d’incidents i peripècies fan d’aquest episodi un relat d’alt interès. La perícia i eficàcia dels executors de l’atemptat contrasta amb la ingenuïtat que demostraren i que, sense les més elementals normes de seguretat, va permetre la seva localització. L’anàlisi de la captura converteix aquell episodi històric en un cúmul de desbarats. Tot apunta que va prevaler més la satisfacció dels autors per l’èxit assolit que no la protecció personal. La vanitat s’imposà a l’eficiència.

Alguns testimonis embullaren la troca i varen distreure la policia. Un exemple: El que guiaba era un hombre corpulento que llevaba una pelliza gris oscuro, boina y gafas. En el soporte iba un individuo que no llevaba nada en la cabeza. Era alto, rubio, delgado, con nariz aguileña. Al ocupante del sidecar no pudo verlo bien, por estar al lado contrario del tranvía. Ni el que menava la moto era un home corpulent, ni el que anava de paquet era ros i prim. Les especulacions provocaren autèntiques caces de bruixes i, per tota la ciutat, s’escampà la malfiança i el recel de la gent.

Mentre els diaris de Madrid reclamaven dimissions polítiques i mentre la policia feia detencions sense to ni so, un carreter va explicar com la nit de l’atemptat el seu cavall va caure quan una motocicleta amb sidecar, sense llum i ocupada per tres joves, va envestir el seu carro. El més delirant és que els tres motoristes procediren a entrar la motocicleta a una botiga, tancada feia temps, davant dels ulls astorats del carreter accidentat. El dia 10 de març, dijous, la policia va acudir a aquell local i va trobar-hi la moto amb cinc pistoles amagades.

La localització de la moto amb les pistoles

La localització de la moto amb les pistoles

El local havia estat llogat el mes de gener per Leopoldo Noble, el qual, amb la seva esposa, Francisca Mateos, també havia llogat una habitació a un pis que havien abandonat l’endemà de l’atemptat, després d’acomiadar-se del patró amb una excusa ridícula i de demanar on era la parada dels cotxes per anar a l’estació del Nord. La premsa publicà aquells noms i una descripció de la parella, posant èmfasi que eren catalans i que ella era rossa i possiblement embarassada. Des d’aquell moment i durant dues setmanes, les detencions de “rubias catalanas” va ser habitual.

La competència entre els diaris de Madrid provocà una carrera informativa que obligà la policia a anar sempre a remolc. Dia 12 de març, divendres, en publicar-se la fotografia de la trobada de la motocicleta, un mecànic va posar-se en contacte amb un periodista del diari El Imparcial per informar que ell havia arreglat aquella moto feia poc més d’una setmana. Els propietaris li havien explicat, amb tot detall, que havien tingut un accident a La Muela, molt a prop de Saragossa, quan anaven cap a Madrid. El periodista, a primera hora del diumenge, dia 13, ja era a la població aragonesa, on multiplicà la perplexitat. Efectivament, no feia dues setmanes que uns pagesos havien vist un accident espectacular quan una motocicleta amb sidecar va sortir de la carretera i va caure per una costa fent tombs. Els dos ocupants estaven il·lesos de miracle, però els varen dur al poble a curar-se. Allà, un ferrer es va dedicar durant quatre dies a arreglar els principals desperfectes, només per poder arribar a Madrid. Com que no hi havia telègraf, els accidentats demanaren si algú podia anar a Saragossa a posar un telegrama. El periodista va localitzar qui els va fer el favor i, després d’insistir-hi, va obtenir el paper que li havien escrit: “Avería moto. Imposible llegar hasta el 24. Ramón”. El telegrama anava adreçat a José Pallardó al carrer Alcalá 164 de Madrid.

El periodista va passar la informació a la policia que s’instal·là en aquell domicili, amb el convenciment que no hi aniria ningú, perquè El Heraldo del dia abans, dissabte, ja havia publicat aquella adreça, com a possible residència dels pistolers, perquè era la que havien facilitat al mecànic de Madrid. Però els despropòsits i la manca de mesures de seguretat dels desprevinguts autors no tenien límit. La notícia publicada va passar per malla a un dels fugitius i, el mateix dia 13 horabaixa, es presentà a la casa ben confiat. Just entrar, va ser apressat per cinc policies que li retiraren una pistola. No va necessitar tortura i, des del primer dia, va actuar com un bocamoll. Amb un gran orgull va proclamar que Pallardó era un nom fals, que el seu vertader era Pere Mateu i Cusidó i que Yo no disparé contra Dato, sinó contra el presidente responsable de la ley de fugas. Yo he hecho justicia, ahora hagan la que tengan que hacer.

Pere Mateu detingut es deixa retratar per la premsa

Pere Mateu es deixa retratar per la premsa

Era el capvespre del diumenge 13 de març. No feia cinc dies de l’atemptat i ja tenien un dels tres autors i les pistes d’un altre que anava amb una rossa. El mateix dia 13, l’ABC sota el titular Un matrimonio de cuidado, informava que segurament els noms de Leopoldo Noble i Francisca Mateos eren falsos, ja que la propietària del pis va informar que havia rebut un sobre adreçat a Lucía Felip i la llogatera va dir que la carta era d’un familiar seu. El fet és que Pere Mateu, tot i que insistia que les bales que causaren la mort eren les seves, a les poques hores ja havia destapat els seus dos còmplices. Primer delatà al seu amic Ramon Casanelles i Lluch, amb qui havia estat detingut en anteriors ocasions a Barcelona i de qui va dir que era el qui menava la motocicleta i, després, desemmascarà que Leopoldo Noble, en realitat, era un pseudònim amb les mateixes inicials del vertader nom: Luis Nicolau. Aquest era el qui anava en el seient de darrera de la motocicleta i, molt possiblement, l’autor dels trets mortals. Ell, Pere Mateu (Matheu a bona part de la premsa), era el qui anava assegut a la cadireta del sidecar. Els nyaps són tants que semblen mals de creure. A mesura que Pere Mateu explicava els fets i la policia feia detencions, la majoria dels qui, d’una manera o una altra, havien tingut contacte amb els pistolers, fos per gestionar lloguers, compra d’armes, proveir de documentació falsa… confessaren que sabien que l’objectiu era assassinar Dato. En algun cas, hi havia gent que reconeixia saber-ho des del mes de gener. A l’altra banda, la imprudència informativa no era menor.

Mateu, ben satisfet, es deixa entrevistar per tots els diaris de Madrid

Pere Mateu, ben satisfet, es deixa entrevistar per tots els diaris de Madrid

 

AI, LA CENSURA! (¡chitón!)

La premsa anava sempre per davant de la policia destapant pistes. Les indiscretes declaracions de Pere Mateu varen ser reproduïdes arreu. Amb tot detall, transcrivia els fets. La premsa esbombà, dia a dia, les declaracions del detingut, al qual, sense cap obstacle per part de la policia o els guàrdies de la presó, fotografiaren i entrevistaven llargament. Ell, el més satisfet del món, no s’estava d’amollar detalls i noms que, de rebot, comprometien més i més persones. Varen publicar entrevistes El Debate, El Heraldo de Madrid, La Voz i El Sol dia 14, l’ABC, El Imparcial i La Acción dia 15, El Nuevo Mundo dia 16… La connivència entre els diaris i la policia semblava absoluta, però no era així. Possiblement en els interrogatoris policials el detingut no brindava tanta d’informació i això arribà a indignar les autoritats. Per això, dia 16 de març, es va dictar una ordre que obligava a supeditar-se a les notes oficials i prohibia publicar informacions relatives a l’atemptat. La premsa es revoltà indignada contra la censura. L’endemà de l’ordre, la majoria de diaris protestaven per “las cortapisas” imposades i acusaven el Director de Seguretat d’haver-se extralimitat en les seves atribucions. Algunes en feien burla amb acudits i d’altres amb crítiques.

Acudit burles contra la censura als diaris

Acudit burlesc contra la censura als diaris

Los infundios de esta mañana. Han circulado por Madrid toda clase de rumores sobre los autores del asesinato de D. Eduardo Dato. En los tranvías, en las tiendas, en las peñas de café se decían cosas absurdas que eran creidas a pie juntillas. Naturalmente la policía y las autoridades no salían muy bien libradas de las versiones que substituían las veraces y documentadas informaciones periodísticas. Los periodistas eran interrogados y cuando decían que debían atenerse a las notas oficiales de la Dirección de Seguridad todo el mundo los increpaba. Esto es lo que se ha conseguido con la radical y draconiana medida del señor Torres-Almúnia: que la fantasía se desencadene, que los embusteros puedan propagar descabellados disparates y que la alarma reine sin oposición alguna. (La Voz, 17 de març de 1921)

També dia 17 de març el versificador popular Enrique Díez-Canedo es referia a l’ordre de silenci, amb una composició burlesca que juga amb alguns elements destapats per la premsa (el nom de qui menava la moto, l’embaràs de “la rossa”, la patronal a les ordres d’Anido…):

– ¿Què pasa por esta casa?

– ¿No sabe Ud. lo que pasa?

Que mi vecino Ramón

desdeñando el tren-carreta

se marchó en motocicleta

a Molina de Aragón.

– ¿Ramón y en moticleta?

– ¡Chitón!

– ¿Què pasa por esta casa?

– ¿No sabe Ud. lo que pasa?

Que mi vecina Asunción

aquella rubia de al lado

me han dicho que está en estado…

vaya que ya hay sucesión!

– ¿Conque rubia y en estado?

– ¡Chitón!

– ¿Què pasa por esta casa?

– ¿No sabe Ud. lo que pasa?

Pues que hoy a la reunión

de la del segundo han ido

llevados por el marido

sus patronos Gil y Antón.

– ¿Unos patronos y Han-Ido?

– ¡Chitón!

– ¿Què pasa por esta casa?

– ¿No sabe Ud. lo que pasa?

Pues que así, de sopetón,

con una carta muy fría

ya nadie desde este día

chita en esta población.

– ¡Eso sí que es energía!

– ¡Chitón!

I mentre la premsa s’aixecava contra el Director de Seguretat, que hauria de dimitir el càrrec, la “nota oficial” del dia informava que el Senat havia aprovat concedir una recompensa a qui facilitàs la detenció de “los catalanes” Leopoldo Noble i “la rubia”. La quantitat era astronòmica: un milió de pessetes!

 

L’ANTICATALANISME S’INCENTIVA

Pere Mateu va manifestar a la premsa: Viniendo de Barcelona que es un volcán en agitación, Madrid me parece un pueblo dormido y resignado. No hay en la clase oprimida espíritu de lucha. Si en Madrid hubiera la organización y voluntad de otros sitios no me hubieran cogido. Me hubieran sobrado casas donde ocultarme. Aquelles declaracions varen ser utilitzades per la premsa de Madrid i les filials provincianes per fer veure que Catalunya era un territori hostil i els catalans violents. Els diaris espanyols de tots els espectres ideològics insistiren, des del primer moment, en parlar de “los catalanes asesinos”, “el atentado catalán” i d’altres titulars que arribaren al punt d’indignar fins i tot un diari com La Vanguardia que, dia 19 de març, va publicar un editorial, Catalán, catalán…, molt llegit i difós: Hijos de Cataluña son Pedro Matheu y sus complices. Los periodistas de Madrid han destacado bien esta circunstancia, como si por si sola revelara el secreto de tanta perversión humana. Este prejucio ha sido cultivado con grave daño para Cataluña o fomentando la mala nota de los obreros catalanes que, sin embargo, son los más capaces, los menos viciosos y los más inteligentes de España.

El cert és que la mort de Dato era desitjada a Catalunya feia temps. L’havia anunciat l’any 1917 La Campana de Gràcia amb un acudit premonitori. La resposta immediata de Dato a les aspiracions catalanes va ser suspendre l’Assemblea de Parlamentaris de Barcelona, tancar publicacions discrecionalment i autoritzar la intervenció de l’exèrcit per reprimir qualsevol protesta. Tot plegat, la política de sempre dels manuals de la hispanitat. La repressió és l’eterna i única recepta que practica Espanya amb Catalunya, des d’Almansa ençà.

L'acudit premonitori de La Campana de Gràcia

L’acudit premonitori de 1917: “D’aquesta no te n’escapes, Eduardet!”

 

ELS FUGITIUS

Dia 15 de març el Diari de Tortosa afirma que Pere Mateu ha desvetllat que els qui anaven amb ell a la moto són Ramon Casanelles i Leopoldo Noble. Dia 25 de març La Correspondencia de España i El Debate confirmen el vertader nom de Noble. Dia 31, El Heraldo publica una foto amb aquest peu: Leopoldo Noble y su esposa Lucía Fort, cuyos verdaderos nombres son Luis Nicolau Fort y Lucia Joaquina Concepción. L’endemà, dia 1 d’abril, tots els diaris de l’estat ho publicaven a petició de la policia. El wanted, amb el reclam de la sucosa recompensa, sembrava de dificultats el camí dels fugitius.

Foto de la parella fugitiva que la policia va distribuir

Foto de la parella fugitiva que la policia va distribuir a la premsa espanyola i colonial

A França, dia 31 de març, el diari Le Libertaire publicava un article, Vive l’action directe pour Joaquina conception et Nicolau Fort, en defensa dels anarquistes. Dia 5 d’abril, els diaris de major tirada, informaven que el jutge instructor havia interrogat, per segona vegada, el pare de Pere Mateu i que havia reclamat als jutjats de Barcelona si el llinatge del detingut s’escriu amb hac intercalada o no. El jutge també reclamà al bisbat les partides de naixement de Lluís Nicolau i de Lucía Joaquina Concepción. La policia avalava la fantasia d’algunes de les informacions rebudes dels delators que cercaven la recompensa. Per exemple, dia 15 d’abril, publicaven que Luis Nicolau pertenece a un grupo de acción anarquista de Inglaterra y vino a España, bien de recursos, para dar muerte al presidente del Consejo. El individuo en cuestión, pudo abandonar España e internarse en Francia, desde donde se trasladó a Inglaterra. También parece comprobado que Pedro Mateu lo mismo que su camarada Ramón Casanellas, residió en París durante algún tiempo.

Luís Nicolau, Llúcia Fors i Ramon Casanelles

Lluís Nicolau, Llúcia Fors i Ramon Casanelles; els tres fugitius.

Dos mesos després, dia 15 de juny, de manera similar a la informació anterior, La Vanguardia encara especulava amb informacions fantasioses: Luis Nicolau conocía los idiomas francés, inglés, italiano y ruso, expresándose además en algunos dialectos de uso en varias naciones de Europa. Habla el castellano sin acento catalán. Es un agitador conocidísimo, anarquista de acción, nacido en el bajo Rhin, siendo alemán o austríaco. También parece ser que la mujer unida a Nicolau es una joven revolucionaria en alto grado, que ni se llama Joaquina Concepción, ni es rubia. Amb tot el desgavell informatiu i policial, als diaris apareixien noms de persones que havien col·laborat directament o indirectament i més d’una pista que la policia encara no havia descobert. Aquella informació també va servir per posar en alerta i donar temps a amagar-se a alguns dels còmplices. No sense dificultats, després de més d’una peripècia, Lluís, Llúcia i Ramon, cadascú per separat, aconseguirien passar a França, mentre la policia detenia, interrogava i empresonava els parents més propers. Una de les detingudes serà una dona, familiar directe de Nicolau i casada amb un reputat capeller de Barcelona, però fetes les indagacions es descartà qualsevol vincle de possible participació i col·laboració amb l’atemptat.

 

LA DETENCIÓ I LA POLÈMICA EXTRADICIÓ

Després de quatre mesos sense notícies dels fugitius i vuit d’ençà de l’atemptat, dia 1 de novembre de 1921, en un gran titular, La Vanguardia informava que els assassins de Dato havien estat detinguts a Berlín. La notícia, però, aclareix que Ramon Caselles ja ha aconseguit evadir-se a Rússia i que els apressats són Nicolau i la seva esposa. L’endemà la resta dels diaris destacaren la gran notícia de la detenció i començaren les exigències al govern alemany d’extradir els detinguts per tal que siguin deportats i lliurats a la policia espanyola. Alemanya viurà un intens debat sobre la qüestió, amb pressions exteriors que serien determinants en la resolució final. Dia 6 de novembre, el corresponsal de La Vanguardia a Reus, detalla la filiació del detingut: A propósito de Luis Nicolau Fort, conocido por Leopoldo Noble, detenido uno de estos días en Berlín como uno de los presuntos autores del asesinato del señor Dato, puedo hacer constar que, según resulta de documentos oficiales, dicho individuo nació en Barcelona, en la calle de San Rafael, 31, piso primero, el día 28 de abril de 1895, siendo hijo de Francisco Nicolau Sacall, natural de Reus, y de Magdalena Fort Llevat, de Almoster. Sus abuelos paternos fueron Simón Nicolau, natural de Constantí, y Teresa Sacall, de Bellmunt; y los matemos, Miguel Fort, de Almoster, y Teresa Llevat, de Borges del Camp. En posteriors edicions, s’informa que es va casar dia 18 de març de 1920 en el Centre Catòlic d’Obrers de la Sagrada Família amb Llúcia Fors, Lucía Joaquina Concepción, “la rubia”.

Fotografies de Lluís i Llúcia el dia de les noces

Fotografies de Lluís i Llúcia el dia de les noces

Els dies 27 i 28 de desembre, La Correspondencia de España fa un extens reportatge sobre la captura de Nicolau. El detingut nega haver intervingut en la mort de Dato, però reconeix que participava en un altre pla revolucionari molt més important. Descriu les peripècies del matrimoni per poder esquivar la persecució policial. Explica que Llúcia va passar a França molt aviat, acompanyada de Ramon Archs (2), però que ell no va poder arribar a París fins el mes d’octubre i que, una vegada retrobats, via Luxemburg arribaren a Berlín amb un company de qui no donen el nom, però que es va arribar a saber que era Andreu Nin (3). Afirma també el diari que es va rebre una confidència (a la percaça de la recompensa) que deia que la parella vivia al número 37 del carrer Nausesler de Berlín. Allà es va desplaçar un policia espanyol que els va veure sortir del domicili i anar a una botiga de roba on compraren abrics de pell gruixats. No hi havia temps per, d’acord als tractats de Dret Internacional, agilitar els tràmits legals abans que fugissin a Rússia, però la policia alemanya es va prestar a fer la detenció, de manera irregular i precipitadament. prensa_1084 Els comunistes i socialistes alemanys, començaren les protestes i advertiren que procedir a l’extradició dels detinguts seria un acte criminal. El govern alemany es va veure doblement pressionat i amb una papereta mala de resoldre. Finalment, després de tres mesos d’indefinicions, la tercera setmana de febrer de 1922, les autoritat varen optar per considerar que la mort de Dato no havia estat un acte polític, sinó un vulgar assassinat. Tot i això, com a condició per procedir al lliurament dels detinguts, varen obligar l’ambaixador espanyol a signar un compromís que, sota cap concepte, no se’ls aplicaria la pena de mort. Aquest document seria clau per al desenllaç posterior del judici.

Malgrat la garantia imposada, l’escàndol per les deportacions dels dos detinguts estava servit. Espanya abonà el milió de pessetes de la recompensa a la policia de Berlín, mentre que els socialistes i comunistes alemanys acusaven el seu govern de negligir en les obligacions humanitàries d’asil polític. El diari Frehieit assegurava que l’extradició era un atemptat criminal molt pitjor que una condemna a mort. El diari La Rote Fhane advertí que era una violació del dret de les persones. Els cercles obrers posaren a la venda una targeta postal solidària de protesta, sota el titular “la vergonya d’Alemanya”.

Postal solidària editada a Alemanya arran de la detenció

Postal solidària editada a Alemanya arran de la detenció

Mentre les protestes esclaten, creixen i s’estenen per Europa, el govern alemany lliura els detinguts a la policia francesa, com a part de l’itinerari obligat cap a Espanya. Les queixes es traslladen a França. Dia 23 de febrer de 1922, L’Humanité informava d’un míting per protestar contra l’extradition de Fort et de Joaquina i, simultàniament, denunciava la menace de mort suspendue sur les têtes de Sacco et Vanzetti. El mateix diari publicava l’anunci d’aquell acte:AU GRAND MEETING DE SOLIDARITE INTERNATIONALE. Pour sauver Sacco et Vanzetti. Pour exiger l’élargissement de Fort et Joaquina. Ligue des Droits de l’Homme du Comité de Défense sociale. CONFEDERATION GENERALE DU TRAVAIL UNITAIRE A TOUS LES TRAVAILLEURS. Nos camarades SACCO et VANZETTI, aux mains des bourreaux améfisains peuvent, d’un instant à l’autre, être exécutés. Pour SACCO et VANZETTI. Pour NICOLAU FORT et JOAQUINA CONCEPTION, ̃̃̃ TOUS AU MEETING!”

La policia francesa es va limitar a rebre els detinguts de la policia alemanya i els va traslladar en tren fins a Sant Sebastià, on els va lliurar a la policia espanyola. L’Humanité va carregar contra “l’acte ignominieux que le gouvernement français a accompli en remettant à la police espagnole Luis Nicolau Fort et Joaquina Concepcion”. Les crítiques contra els governs alemanys i francès per la deportació, obligarien al sotsecretari del ministeri de justícia alemany, Wolfgamg Metengenberg, a explicar jurídicament les raons que els varen decidir a extradir els detinguts. L’escrit, que a Espanya es va publicar a Nuestro Tiempo, constitueix un atac sectari contra els socialistes i delata una excusatio poc rigorosa per justificar una decisió totalment polititzada.

Dia 24 de febrer de 1922 els detinguts arribaren a Madrid i ingressaren a la presó. Les seves fotografies varen aparèixer a la premsa. Des del primer moment, es va repetir allò que havia passat amb Pere Mateu: els diaris publicaven les declaracions dels detinguts a la policia. Les especulacions per aclarir el nom vertader de “la rubia” fan que Llúcia sigui designada de molt diverses maneres: Luisa Joaquina, Lucia Joaquina Concepción, Lucia Felip, Lucia Fors (sovint, escrit com el segon llinatge del marit, Fort). Amb aquest darrer nom figurarà a les actes del judici. 

08detingut09detingudalarubia

El 14 de març de 1922, El Bien Público entrevistà Llúcia que va insistir que el seu nom era Lucía Joaquina Concepción, amb la confessió que d’ençà del seu matrimoni havia estat dues vegades embarassada. El mes d’agost, el seu advocat sol·licità la llibertat provisional de la detinguda i al·legà que únicament estava tancada per ser l’esposa d’un sospitós. El jutge refusa la petició amb l’argument que encara no ha rebut les traduccions dels documents lliurats per la policia alemanya amb les declaracions de la detinguda. Finalment, dia 7 de març de 1923, l’Audiència va decidir posar-la en llibertat provisional, igual que ho va fer amb Mercè Lluch Roca, la mare de Ramon Casanella.

Aprofitant la bonança i que, transcorreguts ja dos anys d’ençà de l’atemptat, s’havia esvaït el seguiment de la premsa, Pere Mateu va sol·licitar poder rebre visites. Va fer la prova, dia 21 d’abril de 1923, amb son pare i no hi va haver cap dificultat. La següent, dia 24 d’abril, va ser l’entrevista amb un hipotètic amic que s’hi presentà maquillat i amb una roba que va fer sospitar els guàrdies. A la sortida, va ser detingut i reconegut; era Buenaventura Durruti

 

EL JUDICI

Dia 15 de setembre de 1923, el general Miguel Primo de Rivera, governador de Barcelona, amb el suport dels monàrquics, dels socialistes i de l’Església, va instituir el Directorio Militar. Entre d’altres mesures immediates, va pressionar per activar i accelerar els tràmits del procés. Volia exemplificar el seu concepte d’autoritat i ordre. Mai no va amagar el seu anticatalanisme que demostrà amb paraules i amb fets com, uns anys després, la destrucció de les quatre barres de Puig i Cadalfach a Montjuïc. Ara, un judici ràpid i sumaríssim era una oportunitat per escalivar qualsevol temptació de protesta. Només una setmana després del cop d’estat i de les seves instruccions, el fiscal conclou l’expedient i el jutge estableix que dia 1 d’octubre començarà el judici. La sort dels encausats, en aquelles circumstancies, estava més que cantada!

Dia 28 de setembre el fiscal acusava formalment Pedro Mateu Cusidó, Luis Nicolau Fort y otro que ha sido declarado rebelde, de asesinato con premeditación, alevosía y nocturnidad, uso de nombres falsos, encubrimiento, fuga… Amb altres sancions menors, la petició fiscal reclamava imposar la pena de la vida als dos detinguts.

La notícia s’escampà arreu del món i, novament, aixecà la solidaritat internacional. Dia 29 de setembre, L’Humanité publicava un editorial, Au secours des inculpes innocents, afegint-se a la crida del grup parlamentari comunista, en oberta crítica al govern francès, i advertint del caràcter excepcional dels tribunals de la dictadura espanyola: “Groupe communiste parlementaire rapp’elle au, gouvernement française qu’en acceptant d’être l’intermédiaire entre les gouvernements allemand et espagnol pour livrer Luis Nicolau et Joaquina Concepcion, extradés en violation du droit d’asile, malgré léur innocence incontestable, il a assurizé une lourde part de responsabilités dans leur condamnation et leur assassinat éventuels par les tribunaux d’exception de la dictature espagnole”. Es va emetre una nova postal solidària, aquesta amb les fotos de Mateu i de Nicolau.

Una nova postal solidària amb Mateu i Nicolau

Una nova postal solidària (ara amb Mateu i Nicolau)

El judici, formalment, va ser molt permissiu amb els defensors, atesa la presència de la premsa internacional que va seguir i vigilar el procés amb tot detall. Cal tenir en compte que es tractava d’uns anarquistes i que, simultàniament, als Estats Units hi havia el tristament famós procés contra Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, condemnats a mort des del 1921, però amb un segon judici d’apel·lació en curs que, fatalment, no els salvaria de la cadira elèctrica l’agost del 1927.

Sacco e Vanzetti, un cas paradigmàtic

Sacco e Vanzetti, un cas paradigmàtic de judici polític amb proves febles

Dia 1 d’octubre va celebrar-se la primera sessió del judici, amb l’aportació de proves i les primeres declaracions dels testimonis. L’endemà la premsa concedia un gran protagonisme a “la rubia”. Ocupà la portada de l’ABC, a  la porta de la presó on es va fer el judici, just abans d’entrar a la sala. El diari madrileny La Libertad, reproduïa part del diàleg que el matrimoni va mantenir aprofitant un descans: “Estas lligat com un lloro – estás atado como un loro -, Nicolau le responde con una sonrisa. ¿Quieres que salte? Yo – dice Luis mirando las esposas que oprimen sus muñecas – podría pero perderia “la quilibrio”. La animosa mujer se repudre toda por no poder infundir a su amante la fuerza joven de sus labios en un beso. Nos han sacado como les perros en cadena”. judici

Dia 6 d’octubre va ser el torn dels defensors. L’advocat de Nicolau, començà la intervenció lamentant no haver-se permès un tribunal popular per dirimir el cas: Los jurados juzgan con el corazón y los tribunales de derecho con la razón. El corazón no engaña nunca, el cerebro sí. El hecho no me arredra. Nadie hizo mejor elogio fúnebre que un rapazuelo que me vendió un periódico diciendo: “El autor de la muerte de D. Eduardo Dato.” El retrato representaba a Cabanellas, quien sin recato se ha confesado autor del atentado. Des de Rússia, Ramon Casanellas havia enviat una carta al govern, amb còpia als advocats defensors, que exhonerava Mateu i Nicolau de l’atemptat i assumia totalment la responsabilitat. Una dada important que afegeix l’advocat és l’explicació per l’abusiva detenció irregular i l’extradició il·legal: Efectuadas porque estaba el gobierno alemán agradecido al español por su tolerancia durante la guerra europea, en el aprovisionamiento de los submarinos en nuestras costas. Explica també la raó de ser de l’atemptat: El mundo entero atravesaba en el año 1921 una tremenda crisis; y el proletariado era la clase que más sufría las consecuencias, el que más sangre derramó. En Barcelona se aplicaba la ley de fuga al proletariado, que clamaba contra la injusticia. Y así las cosas, la protesta armaba la esperanza de poner fin a la política que un hombre simbolizaba. L’argument el feia concloure que qualsevol obrer català podia haver disparat per acabar amb la frase de Montesquieu: “La injustícia contra una persona, és una amenaça per a totes”. Tot i que cap dels testimonis que desfilaren no va reconèixer Lluís Nicolau, el fiscal reiterà la petició de pena de mort, sense cap prova i emparant-se només en les declaracions inicials de Pere Mateu, quan es va autoinculpar i delatà els seus dos companys.

Vist per a sentència!

Vist per a sentència!

Dia 11 d’octubre el tribunal condemnà a mort Pedro Mateu Cusidó, 25 años, soltero, natural de Vallés (Tarragona), vecino de Barcelona, tornero mecánico, sin antecedentes penales, detenido el 14 de marzo de 1921, hijo de Pedro Mateu Salas y Carmen Cusidó Baró. La mateixa sentència va ser dictada contra Luis Nicolau Fort, (que también usó el nombre de Leopoldo Noble), 28 años, casado, natural de Barcelona, sin antecedentes penales, de oficio electricista, detenido el 19 de octubre de 1921, hijo de Francisco Nicolau Sacall y Magdalena Fort Llovet. La resta de processats, inclosa Llúcia Fors, varen ser declarats innocents i veren transformades les llibertats provisionals en definitives.

 

UN GENERÓS INDULT BORBÒNIC A UNS CATALANS?

El mes de gener de 1924 el Tribunal Suprem confirmà les dues penes, però a finals d’aquell mes els condemnats reberen la notificació que Alfons XIII havia transformat generosament la condemna a mort per la de cadena perpètua. La mesura, en l’apogeu de la dictadura militar, va sorprendre molt i va provocar polèmica i protestes des dels sectors més conservadors. Es va voler justificar amb les moltes sol·licituds de perdó que arribaren al monarca espanyol. S’havien recollit signatures, a nivell individual, a moltes de fàbriques que s’afegiren a la petició de clemència de persones com Lerroux. La veritat era més simple. Just fer-se pública la condemna a mort, la solidaritat internacional es reactivà. Una nova postal es va posar a la venda a França amb un text contundent: NICOLAU ET MATEU ONT ETE CONDAMNES A MORTS – ILS SONT INNOCENTS – IL FAUT LES SAUVER – L’EXECUTION N’AURA PAS LIEU –.

El mes de novembre de 1923, Le Peuple publicava un reportatge en defensa dels sentenciats: Le beau mouvement en faveur de Nicolau et Mateu. A Roma també hi va haver manifestacions i protestes davant de l’ambaixada espanyola. Però on cal trobar la vertadera raó de l’indult és a Alemanya. Allà era de domini públic el compromís assumit per Espanya com a condició sine qua non del govern alemany per concedir l’extradició i deportació de Lluís Nicolau i la seva dona: sota cap circumstància se li aplicaria la pena de la vida. Per pur efecte simpatia, l’indult a Nicolau també va salvar Mateu. Aquest aniria a la presó de Sant Miquel dels Reis, a València, mentre que Nicolau romandria tancat al penal El Dueso, a Santoña, Cantàbria.

Postal de la presó de Sant Miquel dels Reis

Postal de la presó de Sant Miquel dels Reis on va ser reclòs Pere Mateu

El Dueso 1929. Nicolau, al centre, en el taller d'electricitat i mecànica

El Dueso 1929. Nicolau, al centre, en el taller d’electricitat i mecànica

Des de la presó, dia 5 de maig de 1926, Lluís Nicolau va sol·licitar l’indult, amb la reivindicació de la seva sempre proclamada innocència. El jutge corresponent va sol·licitar providències per reclamar si els familiars d’Eduardo Dato s’hi oposarien. Tot i que no hi va haver resposta, l’indult es va denegar. Finalment, tant ell com Pere Mateu varen aconseguir la llibertat dia 14 d’abril de 1931, amb motiu de l’amnistia general derivada de la proclamació de la República. Aquella mesura no beneficiava el tercer membre de l’escamot, Ramon Casanelles, declarat en rebel·lia. Per això, al seu retorn a Barcelona, amb nacionalitat russa, va ser empresonat i objecte d’un debat públic sobre la necessitat de ser jutjat per l’atemptat de Dato. El diari Nuevo Día, dia 21 de març de 1932, publica La detención de Casanellas y su situación legal. Després de carregar contra l’indult, primer, i l’amnistia, després de Nicolau (l’article creu erròniament que Mateu havia mort a la presó) es demana: “Y de Casanellas, ¿qué? ¿Cuál es su situación legal? Pues la de que tiene que ser juzgado.”

 

 

MÉS COSES DELS QUATRE PRINCIPALS PROTAGONISTES (4)

 

1. Ramon Casanelles i Lluch, el motorista

A l'esquerra, Casanelles amb l'uniforme de l'exèrcit rus. A la dreta, opuscle que publicà poc abans de morir

Casanelles amb l’uniforme rus. A la dreta, opuscle publicat poc abans de morir

Va néixer a Sant Sadurní d’Anoia l’any 1897. Militant actiu de la CNT participa a les vagues de 1918, per culpa de les quals va haver d’exiliar-se quasi dos anys. Va ser el qui comprà, amb Ramon Arch, la motocicleta que s’utilitzà per atemptar contra Dato que ell menava. Va ser el més àgil en l’evasió i va poder arribar a la Unió Soviètica. Allà va corregir els seus principis anarquistes, es va integrar en el PCUS i es va casar amb Maria Alexandrovna Fortus, oficial de l’exèrcit rus. Arran del judici per l’atemptat de Dato, el setembre de 1923 va remetre una carta per exculpar els encausats i, tot i admetre que menava la motocicleta, proclamar-se autor dels trets i únic responsable. L’any 1924, va anar a viure a Mèxic per promoure organitzacions comunistes. Proclamada la República, l’any 1931, va tornar a Barcelona i va fundar el Partit Comunista de Catalunya, pro-soviètic. Atesa la irregular situació, perquè tenia la nacionalitat russa, va ser detingut l’any 1933, però el posaren en llibertat. Aquell mateix any va morir en accident de moto, a l’Anoia, quan partia cap a Madrid. Tot i presumir de ser un conductor destre, va tenir accidents memorables. El primer, el febrer de 1921, indirectament determinaria la localització dels autors de l’atemptat. El segon, just després de l’acció. El darrer, s’especulà que no va ser un accident, sinó un assassinat atribuït a la patronal o a l’aparell central del PCE. Se li tributaren dos funerals: el dels seus camarades comunistes i el dels antics companys anarquistes. Per Barcelona, circularen pasquins de l’entorn patronal que deien “Qui en moto mata, en moto mor!”.

2. Llúcia Fors i Felip, la rubia

Març de 1923. A tota plana a Mundo Gráfico

Març de 1923. Llúcia, a tota plana, a Mundo Gráfico

Va néixer a Barcelona l’any 1901. Feia de teixidora i era íntima amiga d’Amor Arcs i Serra, germana de Ramon. Sa mare, Josepa Felip Achois, procedia de la Franja de Ponent i la va tenir de fadrina. Vivien juntes al primer pis del número 348 del carrer Sicília de Barcelona fins que es va casar amb Lluís Nicolau i Fort i anaren a viure al principal del número 300 del carrer Rosselló. Compromesa amb la ideologia anarquista, utilitzava noms falsos com Joaquina Carlota o Luisa Concepción. Va ser ella qui va demanar per intervenir, amb el seu company, en accions directes. Per això, el mes de gener de 1921, es desplaçaren a Madrid per valorar les possibilitats d’atemptar contra Dato. L’endemà de l’acció varen fugir i s’amagaren uns dies a Fraga a casa d’uns familiars. Després, mentre ell s’amagava a Barcelona, ella va anar a França i ingressà embarassada a l’hospital d’Aix, registrada amb el nom de Marta Viadieu. Tot apunta que la causa de l’ingrés clínic va ser com a resultat d’un avortament. Localitzada a la clínica, la policia va decidir vigilar l’hospital a l’espera de l’arribada de Nicolau, però ell no va arribar i ella va fugir d’incògnit cap a París, on arribà la primeria d’agost. El mes d’octubre, quan arribà el seu home, anaren a Berlín, on serien detinguts als cinc dies i, tres mesos després, extradits i tancats a la presó a Madrid. Després del judici, es perd la pista de la seva relació amb Nicolau.

3. Pere Mateu i Cusidó, el primer detingut pedromateumotseny

Va néixer a Valls l’any 1895. Obrer metalúrgic, milità a la CNT i participà en algunes accions, al costat del seu amic Ramon Casanelles. A l’acció contra Dato era el qui anava dins del sidecar. Detingut per culpa de la seva imprudència, va delatar els seus companys amb una ingenuïtat derivada de la satisfacció per l’èxit de l’atemptat. Condemnat a mort per una sentència que seria rebaixada a cadena perpètua, va estar tancat al penal de San Miguel de los Reyes a València. Arran de l’amnistia republicana, dia 14 d’abril, en sortir de la presó l’esperaven republicans i l’acompanyaren a l’ajuntament. Des del balcó, en un breu discurs va dir que “al poble devia la llibertat i que això l’obligava a defensar-la sempre.” A Barcelona, la família (els pares i els seus germans Josep, Albert, Carme i Rafela) el reberen amb gran alegria. Es reincorporà a la CNT i, arran de la insurrecció militar de 1936, va lluitar en el front d’Aragó al costat de Durruti. Derrotada la República, va anar al camp de refugiats d’Argelers. Va prendre part del grup de la CNT partidari de la lluita armada i va participar en l’organització de l’atemptat frustrat contra Franco de 1948. Va ser detingut per un atracament a Lyon i confinat, sota vigilància. Va passar els darrers anys de vida a Cordes, a Occitània, on va morir l’any 1982. 

Lluís Nicolau i Fort

mgln  petitona2

Va néixer a Barcelona, al carrer de Sant Rafel n. 31, pis primer, dia 28 d’abril de 1895, fill de Francesc Nicolau Sacall de Reus, i de Magdalena Fort Llevat d’Almoster. Els seus avis paterns eren Simó Nicolau de Constantí i Teresa Sacall de Bellmunt. Els avis materns eren Miquel Fort d’Almoster i Teresa Llevat de les Borges del Camp. Mecànic electricista, s’afilià al combatiu sector del metall de la CNT. A l’atemptat contra Dato era el qui ocupava el seient de darrera de la moto, teòricament el de més precisió. La fugida de Madrid amb la seva esposa i, sobretot, l’evasió a França varen ser tan rocambolesques com la detenció a Berlín, l’extradició, el judici i la condemna a mort. Recobrada la llibertat, anà a viure a Gironella, acollit per Manel Guixé i Peronella Dalmau, una parella que militava a la FAI. Els tres es dedicaren a prestigiar l’anarcosindicalisme, però la feina conjunta es va tallar per diferències ideològiques. Guixé defensà la independència de la CNT i condemnà les pràctiques violentes de la FAI. Per completar el trencament, Nicolau va establir una relació sentimental amb Peronella. L’any 1936, arran de la guerra, afloraren les contradiccions. A Gironella, la FAI va dominar el Comitè Antifeixista, controlaren la central telefònica, s’assaltà l’església parroquial i hi va haver algunes morts. Manel Guixé fou detingut i conduït a la seu del Comitè. Allà li dispararen per l’esquena. Malgrat que Peronella ho negà, Nicolau estava implicat en el crim. La primeria de 1939, comminat a incorporar-se a les lleves que va decretar el govern republicà per enfortir les defenses del front, Lluís Nicolau va amagar-se al bosc i s’incorporà a un grup d’emboscats, en bona part de dretes. Quan, forçades per l’envestida de l’exèrcit franquista, les tropes republicanes es retiraven varen topar-se i enfrontar-se amb els desertors. Una dotzena d’emboscats de Gironella varen ser abatuts a la Riba d’Olvan. Era el mes de febrer de 1939. Lluís Nicolau i Fort era un dels morts.

 

ANECDOTARI

* El defensor de Nicolau dia 6 d’octubre a Madrid: “¿Quien os prueba que el Luis Nicolau que aquí tenéis sea el que suponéis? Porque había en la cárcel de Barcelona el día del atentado otro Luis Nicolau y, posteriormente, se detenía a otro de igual nombre y apellido por estafa denunciada en Argentina y también es capturado otro Luis Nicolau por delito de lesiones.” Fet el seguiment oportú, després de dies d’hemeroteques, vaig aclarir que “els altres” Nicolau només és “un altre”, clarament identificat: Lluís Nicolau i Gayà, un petit contrabandista i estafador mallorquí, nascut l’any 1877. Entre aquest i Lluís Nicolau i Fort, l’anarquista nascut a Barcelona l’any 1895, no hi va haver cap relació personal ni cap nexe d’unió familiar.

* Dia 12 de març de 1921, quatre dies després de l’atemptat, EL DEBATE ja descrivia físicament Nicolau i la dona. Destacava com a curiositat que, 15 anys abans, en el mateix edifici on s’hostejaren els fugitius ja ho havia fet l’anarquista sabadellenc Mateu Morral, abans de llançar la bomba del frustrat atemptat contra Alfons XIII que provocà la mort de quasi trenta persones.

Foto just després d'esclatar la bomba

Foto just després d’esclatar la bomba el dia de les noces d’Alfons XIII

* Poc dies després d’ingressar a la presó de Madrid, el març de 1922, Llúcia va rebre un gir postal anònim amb una quantitat important. Lluís va dir que no li agradava el menjar de la presó i que li duguessin berenar, dinar i sopar d’una fonda propera i que, tot i no tenir un cèntim, algú aniria a pagar les 10 pessetes diàries. El propietari de la fonda s’hi va avenir

* L’escultor valencià Mariano Benlliure va rebre l’encàrrec de fer la tomba de Dato. Abans ja havia fet la de Canalejas, un altre president mort.

Tomba de Dato en el panteó dels fills il·lustres de Madrid

Tomba de Dato de Benlliure en el panteó dels fills il·lustres de Madrid

 

 

I DESPRÉS DE L’ATEMPTAT, QUÈ? (a faisó d’epíleg)

Els analistes asseguren que tots els magnicidis, en major o menor grau, canvien la història. Hi ha casos que ho corroboren, com l’atemptat de Sarajevo de 1914 que costà la vida de l’arxiduc d’Àustria i la seva esposa i que va precipitar el món cap a la Gran Guerra. 

Simulació de l'atemptat de Sarajevo

Simulació de l’atemptat de Sarajevo

Han estat cinc els presidents espanyols assassinats: Prim (desembre de 187o), Cánovas (agost de 1897), Canalejas (novembre de 1912), Dato (març de 1921) i Carrero Blanco (desembre de 1973). Dels cinc, la mort d’Eduardo Dato, promotor de la guerra bruta contra Catalunya, segurament va ser la de major transcendència i, paradoxalment, la que va tenir menor incidència en el rumb de la història, perquè no només no es va reduir la violència repressiva i els crims d’estat que Espanya practicava impunement, sinó que va augmentar una inestabilitat que serviria d’excusa a Primo de Rivera per instaurar una dictadura militar que, com qualsevol fórmula de govern a llarg de la nefanda i jacobina dinastia borbònica, encara avui vigent, destacà per l’anticatalanisme.

Sobre l’atemptat i els seus autors hi ha molta d’informació escampada. Molta, massa, carregada d’errors i de mancances. D’altra banda, tant és si es presenta des del punt de vista monàrquic, republicà o anarquista. La pràctica totalitat de les lectures (amb qualque honorable excepció) s’adeqüen a una visió, a una anàlisi i a una valoració en clau espanyola, on preval una perspectiva històrica esbiaixada que orienta la recerca de les causes de la mort de Dato en aspectes tangencials, però exògens als vertaders motius (la guerra amb el Marroc, les conseqüències de la Gran Guerra…). D’aquesta manera, es distreu l’atenció i es perd la referència d’una revolta social i cultural que, sobretot a partir de la Setmana Tràgica, pren volada amb una lluita obrera que té, com a rerefons, l’actuació de l’estat contra Catalunya. Una actuació, amb una llarga nòmina d’assassinats calculadament premeditats (Francesc Ferrer Guàrdia, Ramon Archs, Salvador Seguí, Andreu NinEmili Darder, Lluís CompanysSalvador Puig Antich, Guillem Agulló…) que presenta un balanç criminal que mai no ha rebut justícia ni reparació. És precisament la lluita contra el terrorisme d’estat el marc on cal situar el vertader centre i origen de l’Operació Layret.

.

NOTES

(1) Severiano Martínez Anido s’incorporà el novembre de 1920 al càrrec, amb ordres de practicar el terrorisme d’estat en connivència amb la patronal Fomento del Trabajo Nacional. Va perseguir molt especialment els sindicalistes de la CNT, en represàlia per la mort, dos anys abans, del comissari de policia de Barcelona Bravo Portillo, un dels principals provocadors dels fets de la Setmana Tràgica de 1909, pels quals varen jutjar, condemnar i assassinar Francesc Ferrer Guàrdia. Com és bo d’imaginar, la guerra bruta impulsada per Martínez Anido va rebre recompensa i Primo de Rivera, l’any 1925, el va designar ministre de governació i, després, en el primer govern de Burgos, Franco el va fer ministre d’ordre públic.

(2) Ramon Archs i Serra (Barcelona, 1883), distingit anarcosindicalista era secretari del metall de la CNT. Va ser condemnat a mort arran de la Setmana Tràgica, però fou amnistiat. Acompanyà Ramon Caselles a comprar la motocicleta amb sidecar. La seva germana Amor, íntima amiga de Llúcia, va implicar Nicolau a l’operació. Dies després de l’atemptat, va ser detingut i interrogat. Novament detingut el 25 de juny de 1921, el trobaren mort al carrer cosit a trets i a ganivetades. Martínez Anido li havia aplicat la Llei de Fugues de Dato. Son pare, Manel Archs i Solanelles, ja va ser un destacat anarquista. Abans de ser afusellat, el 1894, va escriure al seu fill: “Mor com ton pare si cal, però fes-te útil als teus camarades i posa el teu gra de sorra a l’obra d’emancipació del proletariat”.

(3) Aquell any 1921, Andreu Nin representà la CNT a Berlín a la Internacional Sindical Roja. Reclamat per Espanya i extradit per Alemanya, viatjà a Rússia on va col·laborar directament amb Lenin i Trotski. El 1930, quan  Stalin inicià la repressió, tornà a Barcelona. L’any 1935 participà en la fundació del POUM, partit marxista antiestalinista, del qual va ser Secretari General a partir de l’aixecament feixista dels militars espanyols el juliol de 1936. El juny de 1937, com a objectiu de l’anomenada “Operació Nikolai”, va ser detingut d’amagatotis. Traslladat a la presó d’Alcalá de Henares, va ser torturat i assassinat per agents comunistes. Andreu Nin destacà en la defensa del sindicalisme i del dret a l’autodeterminació dels pobles.

(4) Per a l’elaboració d’aquest apartat, m’he servit de l’excel·lent pàgina http://ja-acops.blogspot.com.es/. En el cas concret dels darrers dies de Lluís Nicolau, és altament recomanable l’article de Xavier TornafochLluís Nicolau, l’assassí de Dato a Gironella (L’Erol núm. 101, Berguedà, 2009). Per al conjunt del treball, he fet ús d’una extensa bibliografia històrica i de les hemeroteques alemanyes, franceses i espanyoles. Principalment http://gallica.bnf.fr/html/presse-et-revues/les-principaux-quotidiens i http://prensahistorica.mcu.es/ca/consulta/busqueda.cmd

Un pensament a “OPERACIÓ LAYRET

Els comentaris estan tancats.