Etziba Balutxo...

En agraïment a l’esforç i a la dignitat dels vaguistes.

*     *     *

La il·lustració de Pere Duran Bover sintetitza la situació: una aturada estratègica per a continuar la lluita.

*     *     *

1.- Una decisió valenta i responsable

Divendres vespre, a Porreres l’Assemblea de Docents va decidir la suspensió temporal de la vaga, sense desconvocar-la i com a mesura cautelar mentre es mantenia la negociació. Els sindicats varen assumir com a pròpia la proposta. Naturalment, va ser una decisió madura, després d’escoltar quina era la situació i amb una anàlisi detallada i completa.

Ponderant l’actitud numantinista i tancada del mal govern, considerant els intents de fomentar el divide et impera, amb alguns episodis que delataven que el Partit Popular feia feina a les totes per afuar els pares contra els mestres, dividir els nivells escolars amb distintes aplicacions del TIL, generar propostes divergents en funció d’imposicions a les diverses illes i, sobretot, considerant que aquesta lluita se sabia, des del primer moment, una marató i no un simple torça-braços, calia fer un pensament savi i responsable. Una saviesa i una responsabilitat que no demostraven els autors de la imposició política d’un nou model a les escoles.

Per més que aquesta revolta havia ultrapassat l’àmbit del món educatiu, amb una solidaritat social mai vista, després de la manifestació més nombrosa de la història de les illes Balears i Pitiüses, afectava directament a la dinàmica quotidiana dels mestres, els pares i els alumnes. Als primers, per afegitó, repercutia sobre els seus ja de per sí retallats salaris. La vaga indefinida queia únicament damunt de les seves espatlles i butxaques i, per tant, ells eren, ells són, els qui havien d’adoptar la decisió i així ho feren, en el benentès que tant la vaga com la lluita continuen!

Després de l’Assemblea, al Parc de n’Hereveta de Porreres, amb l’objectiu de recaptar més aportacions destinades a la caixa de resistència que, dia a dia, ha vist incrementar els suports solidaris, es va fer un concert solidari. Hi vaig anar. Vaig escoltar les explicacions que tant els membres de l’Assemblea de Docents com d’alguns sindicats varen donar a la gent. Vaig entendre molt bé les futures actuacions que podien desencadenar-se, tant en el si dels centres escolars, com a nivell social i judicial. Mentre escoltava les convincents explicacions, vaig rebre un correu d’una bona amiga de Sabadell, destacada activista de l’ANC, que em demanava què havia passat. La seva inquietud (manifestada, evidentment, en privat per no brindar armes als agressors) em va fer pensar que calia informar públicament de la situació. Certament, la manca d’informació dels docents i dels sindicats ha estat un dels dèficits importants en la difícil gestió de la vaga. De retorn a casa, vaig penjar al meu feisbuc, amb còpia als murs dels grups Amics de les Escoles, Grup de Suport a la Vaga de Docents de les Illes Balears, Assemblea de Docents i a Stei Ensenyament aquest comentari:

TÉNTOL! CONFIANÇA I SERENOR!
El català de Mallorca té una paraula màgica capaç de definir una situació estratègica. Es tracta d’un sol mot que defineix una aturada estratègica breu, un repòs crític, un espai per a l’anàlisi i la reflexió. Téntol! Aquesta paraula estableix clarament la resolució que ha adoptat avui l’Assemblea de Docents de fer una suspensió temporal. Enhorabona i gràcies per la feinada i l’esforç!
Ara mateix he tornat de Porreres. El parc de n’Hereveta, estibat de gent, ha exhaurit les cinc mil localitats que s’havien posat a la venda. Hi ha hagut gent que no ha pogut entrar al concert. Hi havia molt bon ambient. La gent ha captat molt bé el sentit d’aquesta resolució temporal. Això no ha acabat. Això és un téntol! I qui vulgui entendre més, que recordi el poema d’Ausiàs March:
Així com lo taur se’n va fuit pel desert
quan és sobrat per son semblant qui el força,
ne torna mai fins ha combrada força
per destruir aquell qui l’ha desert!
La vaga no s’ha desconvocat. Simplement s’ha suspès temporalment. Es manté la mesa negociadora i, de moment, es guarden les excel•lents propostes de futures accions, en el marc sindical, social i judicial. Tothom té clar quin és el comportament a seguir els propers dies: CONFIANÇA i SERENOR!

LA LLUITA CONTINUA!

La meva nota deixava clar que es tractava d’una aturada estratègica i un repòs crític i reflexiu que, de cap de les maneres, no representava una capitulació; la lluita continuava. Instava tothom, això sí, a mantenir la confiança i la serenor. Els mestres, una vegada més, eren al seu lloc i no feien res a la babalà. No era una desconvocatòria, sinó un acte racional i intel·ligent que, sense renunciar als objectius inicials, permetia mantenir el diàleg i la negociació, d’una banda, i simultàniament elaborar noves propostes d’actuació.

2. Què seria d’una vaga sense qualque esquirol?

El meu comentari va rebre centenars de valoracions positives. Algunes persones, en correus privats, aportaven suggeriments de possibles accions, estratègies, sistemes de finançament… Entre d’altres reaccions a l’article, vaig rebre el dibuix que he escollit per il·lustrar aquest comentari. El va fer Pere Joan Bover i interpreta i sintetitza a la perfecció el sentit de l’acord dels mestres i dels sindicats. Era evident que tothom entenia molt bé què havia passat. L’endemà al matí, la premsa confirmava amb articles elogiosos l’actitud exemplar i alliçonadora dels docents. ARA/BALEARS , amb un destacat titular a la portada, escrivia: UNA LLIÇÓ MAGISTRAL! Tant Última Hora com Diario de Mallorca com el teletext de TV3, aclarien el caràcter estratègic i temporal de la suspensió, a més de destacar el consens que havia generat l’acordi i el gran èxit de participació del concert de Porreres. EL MUNDO delatava que també havia captat el sentit de la decisió quan plorinyava: “Sólo una tregua temporal y nada más. El conflicto continua y se estudian nuevas estrategias de protesta”. El téntol s’havia entès molt bé!

Tothom ho tenia clar? Semblava que sí! L’evidència era massa eloqüent. Doncs… com passa qualque vegada, contra les decisions democràtiques (en aquest cas, gairebé unànime) dels comitès de vaga, dissortadament brolla qualque esquirol. Un actiu surfista de les pàgines on es tractava el tema de la vaga, Quico Romeu, es va despertar amb mal peu i, des del feisbuc, de bon matí ja va escampar aquest insòlit comentari:

La meva mes profunda indignació amb els i les que han brindat a Bauzá el titular que esperava i per cremar 3 (TRES) setmanes de lluita !!!

Aquella manifestació representava una demostració d’ignorància i d’autoodi supí, una demostració de ser un guerracivilista que ataca els qui defensen la dignitat de l’escola, una valoració destructiva (amb tendència al numantinisme suïcida) de l’esforç suprem de tres setmanes de vaga… Què volia aquest home? Mirar des del sofà la immolació dels mestres? Però no va acabar aquí la seva colitis verbal. Insensible amb els advertiments del que estava fent i insatisfet amb aquell atac públic a una decisió democràtica multitudinària, Quico Romeu encara va esmolar més la ploma amb verí, mentides i insídies greus:

Potser ara entenem perquè a la presentació de la Caixa de Resistència de l’Assemblea de Docents i l’OCB hi constava clarament a què es destinarien els diners i en quin ordre (*) de preferències:

1.- Per pagar totes les despeses que es generen de l’organització de la vaga.
2.- Per assumptes legals o de defensa jurídica.
3.- Per ajudes econòmiques a vaguistes que ho puguin necessitar. En aquests casos la sol•licitud de la persona afectada es respondrà des d’una actitud de confiança.

És a dir només en tercer lloc (*) es respondria a la demanda d’ajut econòmic de vaguistes. Per aquest motiu em va semblar oportú que Enllaçats per la Llengua col·laborés amb la Caixa de resistència que dos dies després va muntar l’STEI-i, sindicat convocant de la vaga juntament amb FE-CCOO (*) i compartint la tasca d’agitació amb l’Assemblea.

La Caixa STEI-i / ENLLAÇATS advertia un únic objectiu: Fons únicament destinats als treballadors i treballadores en vaga.

Comparteixo aquesta opinió. Per cobrir les despeses de gestió i jurídiques de les entitats que convoquen una acció reivindicativa, com una vaga per exemple, ja hi ha les quotes, els ajuts, les subvencions o els préstecs a què pot tenir accés l’entitat. (*)

Resulta que la primera de les caixes. segons els mitjans de comunicació, ha estat de prop de 300.000 €. Perfecte, endavant! I més quan bona part d’aquest diners ha vingut dels altres territoris del país. Una lliçó d’unitat i solidaritat.

Ara bé, caldrà mirar molt de prop què es fa amb aquests diners. Cal saber exactament quines despeses de gestió de la vaga inclouen, en quins assumptes legals s’han invertit i a quines persones han ajudat. Ara que de manera sorprenent, a mi em sembla infantil tot i no ser més que una opinió; ara, doncs, que han desconvocat la vaga (*) quan tenien el peu al coll del govern, eren portada a totes les televisions, havien aconseguit la solidaritat de la resta del país, de l’estat i internacional; ar, van i desconvoquen la vaga brindant amb safata de plata a Bauzá el titular que esperava (*) i per cremar 3 (TRES) setmanes de lluita. Ni el CNI ho hagués fet millor per desactivar futures protestes de la llei Wert. Ara, insisteixo, què es farà amb aquest diners? Que es reparteixin correctament amb llum i taquígrafs, o que ens tornin els diners.

El comentari, certament vomitiu i quintacolumnista, mereixeria tres vegades més d’espai per desfer les nombroses mentides que conté (assenyalades amb un asterisc), però com que fer-ho alimentaria la divisió entre els grans i heroics protagonistes de la vaga (cosa que fomenta l’irresponsable Quico Romeu), li vaig remetre un correu privat, instant a que retirés el comentari. Confiava, erròniament com veureu, que amb un toc d’atenció veuria el mal que estava fent a la lluita, el menyspreu als mestres i, sobretot, el joc brut de servir ganivetades de negres al PP. D’altra banda, com gosava aquest personatge. enmig d’una vaga encara en curs, exigir que “ens tornin els diners”? Com gosava reclamar una caixa de resistència contra la qual havia fet campanya en públic per instar a fer les aportacions a un sindicat concret? Una de les persones que coordina la Caixa de Resistència de l’Assemblea de Docents, Maria Coloma Gelabert, li va respondre:

No s’ha desconvocat la vaga!!! Tal vegada si ens dius la data de la teva transferència podem mirar de tornar-te els diners que ingressares. Afortunadament els tenim pràcticament intactes ja que només s’han pagat despeses logístiques (alguns passatges d’assamblearis, sabeu que la nostra terra és enmig de la mar) i materials (cartells, adhesius…). Els sindicats, tenen pressupost per a aquestes despeses i tenen assessors legals en plantilla. Ja seria gros que hi haguessin de dedicar fons de la caixa de resistència. Encara no s’han repartit entre els vaguistes que han vist com, a la nòmina de setembre, se’ls han aplicat els descomptes corresponents a les setmanes de vaga de setembre, i això ho hem assumit tots i cada un dels vaguistes perquè som conscients de que si avui ens repartíssim els doblers de la caixa de resistència entre tots els que hem fet vaga, ens tocarien prop de 100 dels 1500 euros que hem perdut.

Altres persones l’advertiren de la seva ignorància absoluta i del joc que estava fent a Bauzán i al Partit Popular amb aquell espectacle públic. Ell, caparrut com una somera sorda, va persistir en els seus comentaris insistint que la vaga era morta i només va admetre, sense disculpar-se ni rectificar, que “l’havia traït el subconscient” en dir que la vaga s’havia desconvocat i no suspès. Per defugir les reprovacions que va rebre i, en un intent de tancar el tema sense rectificar va concloure. “No penso respondre a res, ja que no té cap importancia la meva opinió, o almenys no ha de centre de res.” Posteriorment, insistia en aquest donar per tancat el tema: (…) no mantindré cap conversa al respecte doncs considero que només és una opinió, que no té més importància que això. Doncs, una altra mentida podrida! Sabeu què va fer el personatge? Doncs tant al seu mur com a altres va penjar això:

AMB QUINA MENA DE GENT ES BARREJA L’ASSEMBLEA DE DOCENTS?

Faig públic el comentari privat que he rebut de Bertomeu (sic), Bartomeu Mestre, en una pretesa resposta a unes reflexions fetes per mi a la decisió, per a mi equivocada, d’aturar la vaga, no pas de desconvocar-la (*). Admeto que jo podia cometre un, molts errors d’apreciació. En tot cas la meva reflexió estava argumentada.
Doncs aquesta persona, no sé si per iniciativa pròpia o a instàncies d’alguna altra persona (*), m’ha fet arribar aquest comentari, com dic, al privat.
Vosaltres mateixos poseu-hi els adjectius:
“T’emplaço a retirar d’immediat els teus insidiosos comentaris, perquè no tens ni idea de la jugada que es prepara. En tot cas, puc perdinar-te la ignorància, però no et perdonaria la TRAÏCIÓ! L’has ben cagada i et convé rectificard’immediat si no vols veure el teu nom arrossegar-se per les clavagueres. No és una amenaça és un bon consell.”

Vertaderament, el meu correu privat pretenia fer obrir els ulls i l’enteniment a Quico Romeu. Era un bon consell i no una amenaça que no tenia altra intenció que la de retirar els seus comentaris que només afavorien la divisió dels docents i l’espectacle públic. Era una convidada, sincera i sencera, a una rectificació discreta, amb la simple retirada del seu atac (que ell concentra sospitosament sobre l’Assemblea de Docents) als mestres i el clam a reclamar les aportacions a la caixa de resistència. Tant li va ser! Ja se sap que si un savi assenyala la lluna l’idiota mira el dit. Sense pensar, sense la més mínima autocrítica, profana la lleialtat de la correspondència privada i l’escampa. Estableix, en una hipòcrita pregunta insidiosa, una fantasmagòrica relació personal meva amb l’Assemblea de Docents, la qual cosa (confirmada amb la seva defensa de fa setmanes) interpret que vol dir que ell està lligat a un sindicat concret. Curiosament, durant aquestes setmanes, he brindat el meu suport (i els meus correus privats i les respostes de gratitud que he rebut ho poden confirmar) tant a l’STEI com a l’Assemblea de Docents. Per alterar el sentit del meu correu, menteix de nou desbocadament (ara escriu “desconvocar i no aturar”, com havia dit), amagant a què responia el meu clam privat: a la seva criminalització dels docents (amaga que l’acord dels sindicats és idèntic) i a les seves insídies sobre l’ús dels fons recaptats per l’Assemblea de Docents (contra la seva campanya sectària). La seva intenció, agressiva i violenta, pretenia de situar-me als peus dels cavalls i afuar-me els cadells. No se n’amaga gens de fer-ho explícit amb una crida a la gent a que em posi adjectius. Quatre persones desinformades, davant d’un correu descontextualitzat, mossegaren el parany i s’esqueixaren la camisa. De part meva, li vaig tornar a escriure novament en privat:

Has rebutjat un consell privat i t’has tornat a equivocar. Aportes noves insídies especulant amb qui em faig o a qui faig servei. De tu no tenc cap dubte: fas el joc al PP. Com així no dius públicament a què corresponia el meu consell? Has intentat la divisió entre vaguistes. No te’n sortiràs.

Ell, naturalment, com a habitual manipulador ja no fa pública la meva rèplica privada, però comet un tercer error, aquesta vegada fatal, amb la resposta que em fa en dos missatges privats encadenats:

Ho considero una amenaça i a més faré públic el teu comentari. l pensament és lliure. Si no t’agrada argumenta i si ets valent fes-ho públicament com ho faig jo. Adéu Valent.

No intento res i se te’n va l’olla. Dic el que penso i prou. Si no t’agrada ho sento. La llibertat consisteix en l’opció d’equivocar-se. Si n’aprenc o no dels errors és cosa meva. En canvi m’abstindré del que penso d’aquests escrits teus per no ofndre’t. Cosa que tu sí que fas. Ja t’ho he dit abans: a´deu, valent!

Les errades delaten que els dits li tremolen més que el cap, però no sap què ha fet ni a qui. El meu lema és el d’Escòcia: Nemo me impune lacessit! Cap atac sense resposta! De les herbes molles, se’n torquen el cul! Em desafia (si sóc valent, diu ell) a argumentar en públic el meu pensament? Doncs, molt bé!, serà servit: Quico Romeu ets un cretí, un miserable, un esquirol i, com a deslleial amb una gent, valenta i abnegada, que mereix felicitació i agraïment per una llarga i esforçada lluita que, contra el que tu escampes, persisteix de manera indefinida i compromesa, ets sobretot un vil traïdor! Igual que tu instares la gent a posar adjectius a un escrit privat, jo també vull afegir una altra definició que t’has guanyat a pols: també ets un ploramiques! El teu darrer comentari d’ahir vespre al feisbuc, acompanyant una entranyable foto del capvespre, deia:

Sort de la posta d’un dia per oblidar…

I. com a resposta a una persona desenfeinada que et va veure desconsolat i trist i et va dir “ànims!”, afegires:

Gràcies… no passa res! només un d’aquells dies tontos que el millor que poden fer és acabar de passar…

Ai, ai, mamà! L’infant ploramiques de pell prima que ha tirat la pedra contra la vaga i contra els mestres, que ha criminalitzat una persona i ha instat que l’executin amb paraules de pedra a la plaça pública, ara, a l’hora de fer nones, amaga la mà i es fa la víctima! Així ets tu, Quico Romeu! Doncs, respira fons si vols, perquè el dia que tu qualifiques de “tonto” (no s’apleguen que no s’assemblin) ja ha passat, però la teva estultícia perdura avui i, si no captes el sentit de la saviesa que representa rectificar una cagada tan gegantina de ficar pals a les rodes d’una vaga en curs, t’acompanyarà fins a la tomba. Adéu, covard!

i 3.- La lluita continua!

Demà, dilluns, el comitè de vaga continuarà la seva feina: dialogar i negociar, sense abandonar la seva justa i noble causa, sense retre les seves reivindicacions, sense claudicar amb cap dels objectius marcats. De part meva i, com he pogut detectar aquests dies, estic segur que de la immensa majoria de persones que vàrem omplir la ciutat de Palma avui fa una setmana en clau, mantinc la serenor i la confiança. Mantinc, sense cap restricció, el meu agraïment per la lliçó de dignitat que, des del primer dia, ha dictat i dicta el col·lectiu escolar. Aquesta lluita és un referent històric i només els necis o els renegats poden sentir-se fracassats. ENDAVANT LES ATXES!