PEDRES, MARS, OCEANS

Acabo de llegir amb un gaudi molt més que notable un llibret extraordinari que es diu Sobre Paris i que aplega una bona part dels textos vinculats amb Paris i  França escrits per un joveníssim Hemingway per al Toronto Star, el diari que va rebre les seves primeres col·laboracions periodístiques primer quan vivia al Canadà i ja després quan va decidir emprendre el viatge oceànic i instal·lar-se amb la seva dona Hadley, que va ser, sobretot infeliç en el temps que va viure amb l’autor de Un adéu a les armes.

Les peces de Hemingway són delicioses i en elles podem veure tots els temes que preocuparan després l’escriptor i que potser comencen a conformar-ne l’estil: la guerra, amb un reportatge sobre la tornada als fronts de la primera gran confrontació mundial; els contes amb personatges desolats com la darrera obra aplegada, “Nadidad en Paris” i on s’intueix tot l’art que després desplegarà en les narracions breus (excel·lent llibre Els primers 49 contes amb traducció de Jordi Arbonés); i la pròpia vida i les dificultats econòmiques dels escriptors (la primera peça del recull parla sobre com el canvi del dòlar canadenc al franc permet viure a la capital francesa amb mil dòlars a l’any).

El recull el va publicar Elba el 2012 i la traducció és de Clara Pastor. Hemingway, que potser no és el millor escriptor del món però que potser és un dels millors personatges literaris del món, intueix en aquest llibre el món que s’abocarà a la segona Guerra Mundial, l’auge dels feixismes i de l’extrema dreta -no debades es diu que la seva entrevista a Mussolini és de les millors que li feren al Duce en vida- i les terribles dificultats del camí de la literatura i és el complement perfecte a la lectura d’aquell llibre magistral anomenat Paris era una festa. El Hemingway periodista és molt més honest que el Hemingway escriptor quan recrea aquells anys a Paris.

Però el que és indubtable és que tant en un cas com en l’altre, Hemingway era un escriptor ben preocupat per la supervivència amb pocs francs i pel camí que havia de fer per aconseguir superar-se per poder arribar a ser escriptor. Aquestes peces, llegides en un món de superabundància d’aspirants a escriptors que llegeixen poc, i d’escriptors abocats al precariat més absolut, són tot un exemple (una mica trampós perquè Hemingway sempre tenia aquella renda mínima de l’herència de la dona que era un petit coixí salvavides) per als temps que corren de voluntats fermes posades al servei d’una obra. Farien bé els escriptors i els aspirants a escriptors i els aspirants a periodistes de llegir-les, perquè potser així s’arribarà a la resposta dels interrogants de “Navidad en Paris”:

“-No ho sé -va dir el noi- ¿Creus que algun dia arribarem a casa?

-No ho sé -va contestar la noia- ¿Creus que algun dia arribararem a ser artistes d’èxit?”

Els interrogants hi són i el conte és demolidor. Mai no he llegit cap sopar més trist. Això sí, era a Paris i nevava.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!