PEDRES, MARS, OCEANS

Ja fa dinou anys que Àlex Martín Escribà, Javier Sànchez Zapatero i Maria Marcos organitzen el congrés de novel·la i cine negre de la Universitat de Salamanca, una cita imprescindible per als estudiosos del gènere negre d’arreu del món (és un congrés de caire internacional i ens hi trobem investigadors de tot arreu). Fa molts anys que hi vaig, tot i que m’he perdut alguna edició, i normalment aprofito per parlar de novel·la negra catalana, bé sigui d’un autor concret, bé sigui d’una panoràmica.

Enguany he tingut la sort de compartir taula amb Irene Solanich-Sanglas, professora i companya de la Universitat de Vic-Central de Catalunya, amb qui ens uneixen moltes coses. Ella és una de les editores de LLibres del Delicte, juntament amb Marc Moreno, i a més a més és autora del llibre ‘Eixavuiros’ que hem publicat a Edicions Xandri i a més a més és doctora amb una tesi doctoral sobre La Negra de la Magrana. A més a més, Miguel Izu parlava sobre ‘Txapela Noir’ o la novel·la negra a Euskadi, Nafarroa i Iparralde i Tatiana Molina féu una ponència sobre Antoni Serra.

Salamanca ha canviat una mica en aquests darrers dos anys, i no per a bé. L’efecte de la inflació es nota com a tot arreu i ara ja són molt pocs els llocs on et posen una tapeta per acompanyar la beguda que has demanat. La Jamonería de Carmen ha canviat d’ubicació, amb un local més gran i espaiós i els cambrers continuen essent molt simpàtics, però les croquetes de pernil ja no són la mateixa cosa, ja han baixat en el rànquing de croquetes preferides. El pernil continua essent molt bo, això sí, però en general amb els companys de congrés la precarietat del sector cultural i de l’universitari ha estat una de les converses més sovintejades aquests dies.

I això potser pot explicar que la novel·la negra catalana estigui passant per un dels millors moments de la seva història pel que fa a continguts -mai la qualitat mitjana havia estat tan alta, i quan dic mitjana aprofito per recordar que també es publiquen novel·les infames- i en canvi mai havia tingut tants problemes d’indústria, amb tirades molt curtes (al voltant de 700 exemplars de mitjana), llibreries que encara consideren la novel·la negra com un gènere menor (ai, aquests llibreters amb prejudicis que només es vanten de llegir David Foster Wallace!), una universitat que la bandeja sistemàticament i uns mitjans de comunicació que parlen molt poc de literatura i que quan ho fan prefereixen un Paul Auster amb el contingut de sempre i les tapes canviades abans que un Andreu Martin, per exemple.

Tot i això, i precisament perquè la literatura negra en català és més bona que mai (i al meu entendre hi tenen molt a veure les aportacions perifèriques, especialment no barcelonines i sobretot les del País Valencià), anirem a Salamanca tants cops com calgui a dir-ho. I a repetir que serem un país normal quan al metro d’Estocolom els lectors no puguin parar de llegir novel·la negra.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!