El simposi que començarà dijous no només inquieta el ministre Margallo
Les aigües estan remogudes entre els historiadors. El simposi Espanya contra Catalunya està començant a inquietar a molta gent més enllà de les declaracions forasenyades del ministre Margallo basant-se en un títol i sense haver llegit el programa (si l’home va així pel món digau-me en quines mans està la diplomàcia espanyola…) que han aconseguit que d’aquest simposi se’n parli molt més del que estava previst a les agendes.
La prova d’aquesta inquietud és l’andanada contra el mateix que va fer La Vanguardia en el seu suplement Culturas de fa un grapat de setmanes amb sengles articles de Josep Maria Fradera i Enric Ucelay. Hom ja no sap si a can Godó són una cosa o l’altra o tot el contrari, o si intenten fer una lectura contemporània de El Guepard i intenten que tot canviï perquè no canviï res.
El senyor Sobrequés, que és l’organitzador principal de la trobada que començarà dijous, deu estar ben content: tant el diari com el ministre li estan fent la publicitat de franc, però més enllà d’aquest fet puntual, hauríem d’interrogar-nos sobre el per què aquesta història inquieta.
En uns moments en què la intenció de l’Estat és la recentralització i la tendència al pensament únic, una història nacionalista que remarqui tots els moments en què Espanya s’ha enfrontat a Catalunya és quelcom que inquieta i molesta. Perquè qüestiona el seu principi de veritat i perquè crea ciutadans informats, formats i que estimen el seu país.
I en aquests moments és quan cal plantejar-se qüestions fonamentals: quanta història de Catalunya s’ensenya a les universitats públiques? Aquesta història de Catalunya, s’estudia en relació a la resta de territoris de parla catalana? I als nostres instituts?
En temps recents les nostres universitats han estat més preocupades per obrir-se al món i captar estudiants de fora que en intentar explicar la realitat del país, cosa que sovint s’ha fet des de la societat civil. És un error. Cal conèixer la nostra història des de la pròpia universitat i des de les institucions del pais i cal bandejar l’autoodi i els cagadubtes. Es pot fer història des del nacionalisme català, ser honrats i fer contribucions brillantíssimes a l’estudi sobre la relació entre dues realitats polítiques diferenciades. Sobrequés i el seu simposi parteixen d’una realitat: Espanya i Catalunya viuen enfrontades des de fa més de tres segles, amb moments de màxima intensitat i moments de baixa intensitat. Ara estam en un dels àlgids. Potser el ministre Margallo hauria de deixar d’anar segons a quins lloc a fer el ridícul i assistir al simposi. I després, només després, garlar. Però és clar, això suposaria ser intel·ligent.