Un dels fets més interessants de les properes eleccions a l’Estat Espanyol (s’ha d’anar a votar, sens dubte, sempre, ni que sigui en record i com a homenatge a totes les persones que han lluitat al llarg de la història i arreu del món perquè poguem fer-ho) és el fet de veure que, per primera vegada des de l’arribada de la democràcia -en podem dir democràcia del simple acte formal de votar cada quatre anys després d’un procés que no va ser de transició sinó de continuïtat?- els neofranquistes i els neofeixistes -i els antics- tenen dues opcions a les quals votar amb possibilitats reals de tenir escons: PP d’una banda i Ciudadanos de l’altra.
A banda d’aquests dos partits que aspiren a assolir el màxim número de vots de l’extrema dreta, s’hi presentaran també partits que en qualsevol altre país mereixerien les denúncies de la policia i la persecució i no la seva connivència. Però ja se sap que Espanya és diferent i que aquí enaltir el franquisme (i el nazisme) no és condemnable, en alguns casos serveix per fer carrera política, i els partits colpistes i d’extrema dreta no són il·legals perquè en definitiva als poders de l’Estat ja els hi va bé que hi siguin. Si fins ara no hem tingut un partit d’extrema dreta fort com el cas francès, suec, danès, austríac i tants d’altres, és perquè l’extrema dreta està englobada dins del PP.
Però per primera vegada i a banda de saber quants vots poden treure forces residuals com la Falange o España 2000 si és que encara es presenten -compte, molta extrema dreta es presenta en partits que a les eleccions locals i municipals sí que acaben tenint representació, especialment al País Valencià- i d’altres partits filo-feixistes d’àmbit local, al PP li ha sortit una alternativa: Ciudadanos. La seva equidistància entre dreta i esquerra volgudament buscada per Albert Rivera s’està esquerdant a marxes forçades i la deriva a la dreta és molt més que notable. El darrer cas, el dirigent Juan Carlos Girauta aplaudint la intenció de vot per al seu partit d’Aleix Vidal Quadras i l’entrada en campanya del tema lingüístic, amb atacs demolidors al català i a l’èuscar.
Així doncs, ara els neofranquistes, els neofeixistes i els antics, tenen dues opcions per poder votar i s’haurà de veure quant de vot de càstig d’aquesta extrema dreta orgànica es traspassarà de cap al partit de Rivera que passi el que passi serà un dels grans guanyadors de les properes eleccions malgrat que el tema filosòfic -Kant en especial- no el dominin gaire. No cal. Per aconseguir vots a Espanya només cal atacar Catalunya i Euskadi.
Mentre a casa nostra hi ha molta gent que pensa en no anar a votar (erròniament), els debats a Espanya es fan només a quatre, com si els partits d’àmbit nacional no hi tinguessin res a dir. I és clar, això és una equivocació perquè posats a fer, cal saber quants escons poden aconseguir forces no estatals a Canàries, Galícia, el País Basc, Navarra i els Països Catalans. Al final tot suma. I caldrà veure també en clau interna com es reparteixen els votants de la llista única de Junts pel Si i els de la CUP que no es presenten.
Però tot això és poca cosa en comparació amb el que pot passar a la dreta ara que per primera vegada tenen opcions reals per poder escollir i que el seu vot no quedi perdut en el magma dels partits sense representació. Per descomptat, Rajoy i el PP sap perfectament que Ciudadanos és el seu gran enemic a abatre, perquè li està fotent els seus vots: el de la dreta i el de l’extrema dreta neofranquista i neofeixista, per molt que Rajoy es busqui un hipster que retuiteja missatges dels nazis d’Alba Daurada grecs.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!