PEDRES, MARS, OCEANS

La Tramuntana bufa amb força aquests dies a Colera i a la Platja dels Morts -en record dels temps en què a Porbou no tenien cementiri i portaven els seus difunts fins aquí en vaixell- dibuixa retxes dins l’aigua amb formes capriccioses. Com que ve de terra cap a mar la petita badia és llisa i només mar enllà comencen a espurnejar les crestes blanques. Són les vacances tan necessàries després d’un Sant Jordi ben bonic i ben intens i abans de preparar els llibres que han d’arribar aquest estiu.

Llegeixo el 1969 de l’Eduard Màrquez assegut sobre els còdols de la platja mentre la llum va minvant i tot de nins, les nostres i les dels amics, juguen a construir amb pedres grans la casa de les tortugues. Ànima megalítica corre per les seves venes, o avior de margers de pedra seca o el simple instint i les ganes de jugar i albirar terra amb una ullera de llarga vista que es fabriquen unint les mans i mirant-hi a través amb un sol ull.

Els grans ens acomiadem d’una mort propera en aquesta platja on hi varen arribar tants d’altres. És un comiat bonic, amb el mar i el vent que es fusionen i deixen que marxin les nostres paraules. Els nostres records romandran afonats com sempre en aquesta platja en les pedres que hem llançat al mar i que les corrents mouran amunt i avall,  però sempre en aquesta platja.

Hi ha un poema de Joan Margarit que ens escau perfectament:

Platja dels morts (Colera). JOAN MARGARIT

Tus ojos me recuerdan las noches de verano

Antonio Machado

Quan Portbou no tenia cementiri,

els duien amb la barca fins aquí.

Com les ruïnes d’una antiga església

és la platja de còdols en la nit,

tan fosca que s’hi veuen les estrelles

com les espurnes d’una soldadura.

En la remor de veus de les onades

ens ha quedat la teva mort, senzilla

com la mort d’un ocell o d’una flor.

Som en territori de Costa Brava, una mica més al Nord de la Calesca inventada per Xavier Serrahima al seu magnífic ‘Terra de mar’, la primera novel·la que vaig publicar quan vaig comprar Xandri, una novel·la que va quedar en el seu moment finalista del premi Sant Jordi però que no el podia guanyar mai perquè era massa bona i ell un poeta desconegut pel gran públic. 1963 és l’any de l’acció de la novel·la. Ara que han passat 60 anys llegir-la és un gust. Som una mica més al Nord, però en aquest Empordà que ens marca tant com a país, som en territori de Vicenç Pagès Jordà, de Joan Lluís Lluís, de Joan-Daniel Bezsonoff, d’aquesta literatura que no n’enten res del pas de ratlla i d’aquest país on el pas de ratlla ho és tot.

Aquí, ran de mar, amb els còdols que de tant en tant amaguen algun tresor en forma de vidre desgastat pel mar que fan creure a les criatures que han trobat les pedres precioses del tresor pirata, torno a a la felicitat de la lectura de “Terra de mar” i sé que va valer la pena l’esforç d’editar un llibre tan bonic (el podeu trobar/encarregar a les vostres llibreries dient que distribueix Nus de Llibres o a les nostra web https://edicionsxandri.com/product/terra-de-mar/).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!