Superat el 7 portes vam arribar al carrer Reina Cristina. En Miki, un cop arribat a Barcelona, disposat a trobar al Gallego, lloga una habitació a la Pensió Miami; més endavant, per evitar ser trobat per la policia, llogarà un pis just davant de la pensió. En aquella època, les pensions i hotels estaven obligats a passar la informació dels seus clients a la policia. En Miki confia que la informació li arribarà al Gallego, i que ell l’anirà a trobar. Per això lloga el pis del davant, per convertir-se, sense ser-ho en realitat, en un esquer i caçar el seu enemic quan el vagi a trobar.
Avui dia, la Pensió Miami no existeix, però al carrer Reina Cristina hi ha un munt de basars que podrien ser el mític Tànger. En aquella època, també, tant en aquest carrer com en els dels voltants hi havia moltes pensions que recollien els viatgers que arribaven cada dia a l’Estació de França.
Il Commissari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ho sento, amiks, no vaig poder venir a la trobada però us estik seguin aquí en el blok. Aquesta última entrada que heu penjat m’ha deixat intrigat: se sap on era, o no, la Miami? Estaria bé trobar-la, és un dels llocs més importants de la història. De fet, els que tingueu vista la versió d’en Vicente Aranda rekordareu el paper principal que l’escenari tenia a la peli. La Miami és per Fanny Pelopaja (el Miki en la versió Aranda) el llok on després d’haver tingut sexe amb el poli que li va machakar la boca -com al Miki, com al Miki- l’acaba matant d’una ganibetada a l’esquena. L’escenari de la venjança, vaja. Salut!
Amics de la negra.
No sé com anireu de cansats de tant detectiu solitari amb barret de gàngster, o de tanta relectura del gènere aparentment original amb personatges que cuinen, o que tenen relacions fantàstiques amb les seves respectives parelles sentimentals, però aquesta setmana passada m’he assabentat llegint premsa barcelonina de l’existència d’una novel·la que pot ser una patada definitiva al gènere, una mena de Quixot de la negra. L’obra en qüestió està signada sota el pseudònim de Leonie Swan que, segons La Vanguardia -sí, sí, de tant en tant un compra La Vanguardia, alguna cosa a dir?- és el nom que l’autora de l’obra -joveneta, per cert, vint-i-set, vint-i-vuit, si no recordo malament- ha escollit per ser un pèl més comercial (resulta que la noia és alemanya i que té un cognom d’aquells difícil que considera -i això és visió comercial i la resta són tonteries- que hagués estat un pèl complicat de cara a conquerir mercats internacionals. En fi, resulta que aquesta Leonia Swan que en realitat té un nom estrany que condemnaria a l’ostracisme al millor dels escriptors, ha escrit una novel·la amb crim amb un protagonista col·lectiu -cosa ja estranya- que, a més a més, no és un jurat, ni tan sols l’staff d’una comissaria de policies, sinó que és un ramat d’ovelles… No sé amics, l’article deia alguna cosa així com que un bon dia unes ovelles troben el seu pastor mort i, a partir d’aquí, es veuen moralment obligades a començar una investigació…
Bé, jo de moment no l’he llegida, però no em negareu que la premisa fa venir salivera. Aquí (http://illadelsllibres.blogspot.com/2007/04/las-ovejas-de-glenkill-leonie-swan.html) us deixo un link, per si voleu investigar un pèl més sobre el tema. I siusplau, si algú la llegeix que digui alguna cosa, a veure què tal serà aquesta novel·la d’ovelles escrita per una senyora que considera que el seu cognom no agradaria a la gent de parla anglesa (va tenir alguna experiència traumàtica durant la infantesa?).
Petonets.
Evden Eve Nakliyat Web Tasarım Aşk Sözleri Anlamlı Sözler Şiir