Finitud. Quina? (III)

Fem un pas endavant. Tota l’abstracció i l’abstrusisme dels dos apunt anteriors només serveixen de palanca per proposar aquí algunes interpretacions (tout court i merament provisionals):

La finitud de la que s’ha parlat no és la del cos (l’animalitat humana), sinó la del subjecte, i en especial, la del subjecte ètic que, pròpiament dit, potser és l’únic subjecte subjecte (valideu la cosa) d’aquest nom.

En tant que cos, la finitud implica la mort i la transformació-dissolució en diferents matèries: ja no se’n cantarà mai més ni gall ni gallina. Com a subjecte (i compte, que això no té res a veure amb la vella ànima catequesial), no tan sols entra en relació amb la infinitud (eternitat, absolut, Altre, etcètera etcètera) sinó que, d’alguna manera i en més d’un sentit, és aquesta infinitud mateixa, que només existeix pel subjecte i per al subjecte.

Ergo, ens trobem amb la paradoxa que l’ésser finit és, de fet, infinit, posant en qüestió la reculada màxima o principi de no contradicció. Per posar-ho en català recurs: som i serem. O, si ho voleu en lletra de Jesús, del Jesús, però, finit, “el meu regne (infinit) no és d’aquest món (finit)”. Com a individus no perdurem; com a subjectes som l’infinitèsim de la infinitèsima part d’un infinit que es re-crea contínuament.

El ser-per-a-la-mort heideggerià no seria, per tant, més que un “cas particular”: el subjecte autèntic que es projecta a si mateix.

Però hauríem de parlar encara d’una altra finitud, més interessant, qui sap, en el dia a dia mundà. La psicoanàlisi i tota mena de psicologies ja van deixar fa temps i temps ben clar que la infància no és solament l’etapa de la invalidesa total i doncs de la dependència, sinó també de la convicció imaginària, però absoluta, de ser omnipotent: mena de pensament màgic en què tot és possible fins al punt de substituir possible per real amb conseqüències psicològiques a llarg termini.

Atès que, de pensament màgic, n’hi ha i en abundància al llarg d’innumerables vides adultes, es podria interpretar que la infinitud de la finitud, en aquest nivell, implica la necessària acceptació conscient i profunda (en el benentès que això no sigui redundant) de la nostra limitació o, més aviat, limitacions: debilitats, imperfeccions, temors, dubtes, i tota la tira. Dit altrament, la consciència de la finitud inclouria, last but nos least, reconèixe’ns en l’acceptació d’una primera mort: la de la nostra imatge omnipotent, “divina”, tan somiada com extensament fossilitzada.

Dues morts, doncs, i una ex-sistència perpètua. Qui dobla l’oferta?

.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*