Ramats i pastors

Tu, que ets un dirigent, no oblidis
que ho ets perquè has dubtat dels dirigents!
Així que permet als dirigits
que dubtin!

Elogi del dubte
(Bertolt Brecht)

És molt més fàcil i segur viure solament amb certeses: això és bo, això dolent, o blanc o negre, o aquest és l’amic i aquell, l’enemic, o, encara, amb to bíblic, tot et serà dat si, prostrant-te davant meu, m’adoraves. No es tracta tan sols de tenir fe, al capdavall la fe és lliure i a voltes potser necessària. No es tracta de desposseir-nos de la confiança en res, llavors no hi hauria relació humana possible. Ni d’estar tan desproveïts de fonaments sobre els quals bastir qualsevol decisió o valor que esdevingui tot en un complet i entotsolat nihilisme que ens meni de dret a la destrucció o a l’autodestrucció (tot i que la llibertat intrínseca a l’individu humà suposa la possibilitat d’adherir-se a l’una o a l’altra de les opcions, o a d’altres).

Es tracta de reivindicar el valor del dubte, de posar en qüestió allò que t’han inculcat, allò que has mamat dels pits matern o patern, del grup d’amics, del col·lectiu o la societat a la qual pertanys, de la història en què ets inserit, allò que llegeixes, allò que et diuen; es tracta, de distanciar-te una mica de l’ambient, de la circumstància, del moment, i de pensar; pensar, sobretot, per un mateix; pensar des d’un esperit sempre crític (també amb ell mateix); i després, si es vol i un n’està raonablement o mínima convençut, optar per allò que sembli més just, bo, raonable, eficaç, viable o com ho vulgueu qualificar. Convindria evitar, per damunt de tot, les fes cegues, el fet de seguir amb una total i impertorbable determinació les veus, les directrius, les crides, dels qui esdevenen o s’autoanomenen a ells mateixos líders del ramat, és diguin déus, mestres, profetes, generals o líders de qualsevol mena i camp.

Ningú té la veritat; és ben possible que una tal cosa ni tan sols sigui. Tots tenim o podem tenir la nostra, que hauria d’ajudar a edificar-ne una de conjunta elaborada sobre un diàleg (o una discussió, si us ho estimeu més) sabut i entès com a interminable, incessant, tossut i en prova constant, el resultat del qual seria sempre, és clar, de caràcter provisional, ja que noves construccions l’anirien canviant o enderrocant.

No formar part del ramat sense més ni més, ve-t’ho aquí. Llevat del dels quadrúpedes, i encara, el pastor, com diuen els versos de Bertolt Brecht de l’epígraf, cal que sigui el primer a dubtar, a reconèixer que no pot marcar, de manera ineluctable, l’herba i les prades de què ens hem d’alimentar, ni quan, ni en quant de temps, ni de quina aigua.

Per tornar a Brecht: “…aixeca el dit i pregunta: i això per què?”

.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*