Joan Vinyoli

Joan Vinyoli (1914-1984) és un dels poetes catalans i en català més importants del segle passat, i és possible que de tots els temps. No entraré a establir quin és el primer, el segon o el cinquè perquè crec que fóra una atzagaiada sense sentit: són comparables un Maragall i un Vinyoli o un Mesquida?
De Vinyoli se n’han dit i escrit tots els qualificatius: poeta experiencial, moral, clàssic, místic i fins i tot quotidià, a més de bàsicament filòsof i privat. Tant se val. La seva és una poesia que no pretén, al meu entendre, determinar res, fixar cap valor o positura vital, marcar camins o voler servir d’auxili al qui camina sobra la base de l’experiència pròpia. Vinyoli escriu, primer, per a ell mateix, com a mitjà de salvació (Domini màgic, per exemple) personal, i en segon terme per a qui el llegeix, per si aquest pot sentir-se incitat a iniciar també la seva íntima aventura arran de llegir-lo a ell. Però no en depèn. Tothom qui escriu, esclar, aspira a ser llegit, fins el molt limitat autor d’aquest bloc. I així, Vinyoli. És la font d’on la paraula raja que en decideix l’esperit de fons.
No cal pas dir-ho, la poesia de Vinyoli no té res a veure amb la perfecció; ben al contrari, és una poesia d’aparent peu pla, que no viu de la flamarada ni la brillantor, per bé que no la defuig (l’hi posa, per qualificar-ho d’alguna manera, “de passada”), col·loquial a voltes, amb referències clàssiques una mica tòpiques i “de calçador” (la influència de Riba), feta i refeta una i mil vegades, fins que acaba convertida en un “artefacte” de precisió. Però, i heus aquí una constatació que se’ns fa evident des de primera hora, els seus versos diuen veritat, no realitat, que al capdavall poc importa, veritat, i per això mateix no és perfecta; per això mateix brilla i la seva lluïssor existencialista ens colpeix com a existents que som.
Deixo aquí un dels seus poemes més coneguts i alhora més representatius: en el text hi és contingut tot Vinyoli, de cap a cap. Potser no li hagués calgut fer-ne d’altre.

 

L’ACTE DARRER

Le dernier acte est sanglant, quelque belle
que soit la comédie en tout le reste. On jette
enfin de la terre sur la tête, et en voilà pour
jamais.
Pascal

Quan de vegades entro,
a poc a poc, a la petita casa
de mi mateix,
amb pas humit, a fil de matinada,
deixant a fora els arbres expectants,
un tremolor d’herba tocada
per l’esbatec del primer vent del dia,
vagits de llum,

m’adono prou
de quin desordre hi ha, quina remor,
quin moviment d’entrades i sortides
inútils, que el celler està buit
—car hom beu molt—, de restes de vianda
ja freda als plats –car hom menja a deshora,
de pressa i malament—,
que el vell fogó vessa de cendres
anteriors de focs que s’extingiren
fa molt de temps, però que no permeten
al nou de cremar bé.

I mentre sec al balancí, d’esquena al dia,
penso que és hora, tal vegada,
de canviar els costums i que he d’emprendre
reformes radicals.
No sé quines, però,
car les parets estan molt primparades,
el sostre foradat, i les esquerdes
són tantes que el difícil és veure
què falla més.

No em val llavors de dir-me, recordant
glòries antigues, fetes
d’amor, les flors en un jardí, recapte
de vida i mort ensems,
que jo sóc flama
d’un ardor que no cessa,
que en mi reneix Orfeu i que he dreçat
l’arbre del cant fins a l’orella casta
d’Eurídice dient: tremolo de mirar-te,
com diré mai el teu encís?;

car temo, quan estic
així de sol i fred i desganat,
que per molt que em proclami
del costat de la vida,
quan sobre el mar llisca la barca
dominical i cau verticalment,
ferint-me, el llamp d’Apol·lo,
i una calitja d’or tremola
davant els ulls,
que en ser que em trobi dins el llit
de les darreres núpcies,
m’espantaré del fred que ha d’arribar-me
quan les cuixes de gel em tocaran,
i que em faré enrere de tot,
covardament, com l’atrapat
en una gran mentida,
i que tot jo tremolaré
i no sabré cap on girar-me
ni què invocar.

No crec en els beuratges
ni tampoc en els altres
consols.

Altra vegada sóc
al lloc mateix on sempre arribo
quan baixo lentament al soterrani
de la petita casa
de mi mateix.

.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*