Atzabeja

S’ha dit que és de naturalesa pròpiament humana, és a dir, que d’alguna manera forma part de la seva essència, en el supòsit que l’ésser humà en tingui cap, d’essència, el fet que estigui a la recerca constant, des dels seus orígens —si més no, des dels orígens coneguts—, d’un sentit per a les coses que viu, que l’envolten, per a la seva vida mateixa, la seva existència, per al món que crea i que el crea: tot plegat ve d’algun lloc?, va a algun lloc?, té cap significat que no sigui el de la mera supervivència reproductora?, un mer i inercial mecanisme de defensa de la vida?

Com que el meu parer és que ens situem, com a éssers humans, més enllà del simple resultat d’adició i/o combinació de reaccions i interseccions electrofísiques i químiques, més enllà de l’aritmètica d’una opaca matèria de suport, sotmesa, aquesta sí, a lleis inflexibles, rígides —des del bing-bang, fóra d’aquest límit indepassable no ho podem saber—, o, dit en altres paraules, que allò humà és més humà en la mesura que més s’arrabassa a ell mateix de la natura per mitjà de coses com l’art, la societat, la cultura —el quart món popperià fins a cert punt—, per mitjà d’aquests fenòmens extraordinaris que són el llenguatge, els conceptes, les significacions, les idees, com que crec en aquesta mena d’ésser humà, doncs, em sembla també que, precisament per tot això és que rau en l’essència del que som la necessitat d’anar sempre més enllà del que ens limita i escapça, a través de recercar, i qui sap si de trobar, un sentit a tot plegat que ens justifiqui i avali.

D’aquí la funesta mania de pensar, que deia el militar espanyol assassí de funest record, i la filosofia.

Com a prova, provisional i oportunista, la d’un record. Quan el meu fill gran tenia uns cinc anys si fa no fa, anàvem un dia en cotxe a recollir la seva mare a l’aeroport que tornava d’un congrés o d’alguna jornada. Pel camí es va fer fosc. A fora només es veien els llums dels habitatges, les fàbriques i els serveis. Anàvem en silenci. De sobte, el meu fill, que mirava per la finestra feia estona, em diu: “papa, què passarà amb les cases quan no hi quedi ningú?”

No vaig saber què contestar; encara no ho sabria ara.

.