Atzabeja

Sylvia Plath (1932-1963), fou una remarcable poeta en anglès, d’una sensibilitat, si es pot dir així, brutal, producte, potser, de la suma d’una personalitat turmentada, un matrimoni complicat, una infància incòmoda i un esperit de tirada dreturera a la foscor i a la mort. Escriví versos que són quasi (i sense el quasi) fuetades embolcallades en una bellesa, tan lírica com directa i simple, que colpeix qui els llegeix a tall de bufetades d’emoció. És possible que s’expliqui així l’enorme impacte que tingué i té a despit de la seva curta obra, interrompuda per una mort prematura, als 30 anys, que es donà per voluntat pròpia.

Joyce Carol Oates digué de la poesia de Sylvia que podia ser llegida com “si hagués estat cisellada amb algun instrument fi de cirurgia elaborat amb gel àrtic”.

El poema del qual faig la versió en català fou l’últim que escriví pocs dies abans de morir.

 

A FREC

La dona ha millorat.
El seu

cadàver s’abilla amb el somrís d’haver-ho aconseguit.
La il·lusió d’una fretura grega

flueix en els replecs de la seva túnica,
els peus

nus sembla que diguin:
fins aquí hem arribat, ja n’hi ha prou.

Cada nen mort es cargola en serpent blanca,
cadascun amb el seu petit

bol de llet, ara buit.
Ella els posa de nou

sota el cos, pètals, gairebé,
d’una rosa closa a l’hora que al jardí

les olors s’esmorteeixen i sagnen
des del fons dolç de les goles de les flors nocturnes.

Una lluna no entristida per res
s’ho mira del seu caputxó d’os estant:

és feta a aquesta mena de coses
i al grinyol que s’hi arrossega.

 

(La versió al català és de l’autor del blog.)

 

EDGE

The woman is perfected.
Her dead

Body wears the smile of accomplishment,
The illusion of a Greek necessity

Flows in the scrolls of her toga,
Her bare

Feet seem to be saying:
We have come so far, it is over.

Each dead child coiled, a white serpent,
One at each little

Pitcher of milk, now empty.
She has folded

Them back into her body as petals
Of a rose close when the garden

Stiffens and odors bleed
From the sweet, deep throats of the night flower.

The moon has nothing to be sad about,
Staring from her hood of bone.

She is used to this sort of thing.
Her blacks crackle and drag.

.