La negligència
mèdica, en el sistema penal espanyol (i en la majoria), es valora en
funció de l’actuació dels facultatius mèdics. Aquesta actuació ha
d’anar regida pel què es coneix com a lex artis,
és a dir, correctament i seguint els passos lògics que un professional
mèdic ha de seguir. Els metges no són salvadors i sanadors impecables
sinó que curen allò que poden amb els tractaments i vies de diagnòstic
que tenen a l’abast, ni més ni menys. Quan algú mor o pateix
conseqüències negatives després d’una atenció o tractament mèdics, pot
ser que sigui per una mala actuació dels metges, una negligència, però
també pot ser per moltes altres causes. Els accidents, les tragèdies
imprevisibles i els errors insalvables existeixen i cal no
criminalitzar l’atenció sanitària sistemàticament.
Atacar per
sistema als professionals mèdics, monitors de lleure, professors, etc.
de la mort o accidents dels menors és quelcom tant habitual com
perillós. Si permanentment aquests col·lectius professionals es veuen
atacats i corren el risc d’ésser condemnats, arribarà un punt en què
ningú voldrà exercir aquestes professions. Quan els símptomes d’una
malaltia o afecció indiquen que no hi ha gravetat i apunten a un
diagnòstic clar, o convé esperar a l’evolució sense necessitat d’ingrés
en un centre mèdic, cal que confiem, no a cegues, és clar, en els
professionals. Que es poden equivocar ja ho sabem, com tothom, però si
la seva actuació ha estat correcta i conforme a la lex artis hem d’assumir que la vida té els riscos de la mort i les malalties.
Amb
tot això no pretenc fer una defensa aferrissada i corporativista, ni
tant sols tinc res a veure amb les activitats mèdiques, però si que
vull fer una crida al respecte a les activitats professionals d’aquest
tipus. No podem atacar sistemàticament a un col·lectiu que, en la seva
àmplia majoria, vetlla dia a dia per la nostra salut i vida. Quan algú
actua negligentment de manera clara, que no hi hagi cap dubte que cal
apartar-lo de l’activitat professional, però quan no és així, que
prevalgui sempre la presumpció d’innocència i el sentit comú.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
D’acord Xavi,
Però al Maresme hi ha una situació que va més enllà del debat sobre la presumpció d’innocència. Em refereixo al fet, prou conegut, que hi ha poques ambulàncies, que no estan medicalitzades i a què les urgències dels hospitals estan cobertes per personal no qualificat, a diferència del que passa a la resta d’Europa.
Per tant, jo ccrec que desllorigador l’hem danar buscar en els dèficits de la sanitat pública, per tant cal exigir responsabilitats polítiques i garantir que els professionals de la sanitat disposin de tota la formació, els mitjans i els recursos necessaris per desenvolupar correctament la seva feina.