El Bloc d'en Xavier Monge

Després d’aquest cap de setmana se m’acumulen els temes per comentar al bloc. La reforma constitucional veneçolana, les meves aportacions al debat que fa temps es dóna sobre l’Esquerra Independentista, etc. Però començaré per un grapat de reflexions sobre la gran manifestació que va envair Barcelona el passat dissabte 1 de desembre.

1.Que la manifestació va ser un èxit és un fet innegable. Malgrat el què diguin els del PSC-PSOE no hi ha cap dubte que bona part del poble català ha parlat. Que la gent n’està fins als nassos no hi ha dubte, que les propostes i idees de solució són diverses també és evident. La manifestació ha superat en poder de convocatòria a moltes, quasi totes, les anteriors. (segueix)

2.L’èxit de la manifestació no ve donat per un emprenyament col·lectiu contra la RENFE i els seus desgavells. L’estat d’ànim de la població catalana es deu al menyspreu, l’espoli i l’atac constant contra el país, el territori, la nostra identitat i símbols, la nostra sobirania, etc. A l’estat espanyol, igual que al francès, se li enrefot el què els i les catalanes vulguem i això, dia a dia, escalfa al personal. Aquesta situació s’agreuja quan s’acumulen tants factors com ha passat els darrers mesos.

3.La reacció popular té un antecedent motivant immediat: la reforma estatutària. El que l’Esquerra Independentista digué des d’un inici s’ha anat conformant dia a dia, despropòsit a despropòsit. Estava cantat que l’estatut no resoldria l’espoli (per més que reclamin un nou finançament, les bases i límits de l’estatut fan impossible res mínimament acceptable, i Artur Mas ho sap). No resoldrà el problema de les infraestructuresperquè les competències i els calers segueixen segrestats a les metròpolis respectives de la colònia: l’Elisi a París i La Moncloa a Madrid. La reforma estatutària és una presa de pel, certament va una mica més enllà que el quèteníem , però no resoldrà tot allò que la gent s’esperava (és el què passa si no el llegeixes abans de votar-lo), i això ha irritat al personal. Sí, els partits que li donaven suport mentien, ras i curt, ens van enganyar (o ho van intentar).

4.Una vegada hem sortit al carrer i hem demostrat que som capaços de mostrar el rebuig massiu al projecte polític espanyol i autonòmic cal canalitzar aquesta força. Que els partits autonomistes ho intentarien fer de forma partidista ja ho sabíem, tampoc esperava altra cosa. Que Mas intentarà fer de líder de l’oposició del Parlament com si fos el líder dels i les manifestants ja ho sabíem, i tant se me’n fot. Del què es tracta és de mirar com canalitzem aquesta força per sumar adhesions al projecte de la ruptura jurídico-política amb els estats espanyol i francès. El què intentin els partits autonomistes en vistes a les eleccions generals no ens ha de preocupar més del necessari. Cal que tinguem clar que el poble català cada vegada té menys complexes i manies i que cada vegada hi ha més gent disposada a canviar les coses. Això és el què hem d’extreure en positiu de tot plegat.

5.L’Esquerra Independentista té la responsabilitat històrica de contribuir en el procés d’emancipació nacional i social dels Països Catalans. Tenim un deure amb la societat i cal que renovem el compromís inequívoc, com hem fet sempre, de contribuir dia a dia, amb el treball de base arreu del territori, a la victòria. Només amb humilitat, convicció i fermesa serem útils a la causa i poble que volem defensar. Cal continuar fent passos ferms cap al futur amb la idea de que només un projecte rupturista com el nostre pot donar les solucions que els catalans i catalanes exigeixen: cal pedagogia, i no pas amb l’enemic, sinó amb els i les nostres compatriotes. La nostra pràctica ens avala, els resultats aconseguits fins ara fan possible la idea de que l’Esquerra Independentista sigui l’eina del canvi en aquest país, serem la corbella amb que els i les catalanes segaran les cadenes. Però per això ens cal unitat, en l’acció i en la tàctica, però això ho deixaré per un nou article.

-Finalment, una breu reflexió molt personal sobre coses que he sentit i m’han dit els darrers dies. És possible que no haguem arreglat el món, que no haguem incorporat milers de militants a l’EI, però això ja ho sabíem. Del què no tinc cap dubte és que a dia 3 de desembre la situació política és millor que a 30 de novembre. Del què tampoc tinc cap dubte és de que això és gràcies als i les independentistes que dissabte van sortir al carrer, no pas de qui es va quedar a casa. No són ni millors ni pitjors, hi havia motius per quedar-se a casa, però sortir al carrer valia la pena, ha valgut la pena, hem avançat. Érem al carrer amb presències incomodes però dient la nostra sense complexes, compartir el fet de quedar-se a casa amb segons qui, també ha de ser molt incomode, i no per això els acusaré de fer la rosta a Montilla, Sirera o Rivera. Ara toca continuar treballant i això és el què ha de centrar els nostres esforços i debats.