El Bloc d'en Xavier Monge

Aquests dies l’esquerra mundial commemora el 90è aniversari de la revolució que els i les treballadores de rússia van dur a terme el plena guerra mundial. Les ànsies de pau, llibertat i pa van dur a milions d’obrers a revoltar-se contra el poder del Tsar i contra la guerra de les grans potències, una guerra que no aportava res que no fos misèria, fam i mort per a les classes populars. Aquella va ser una fita històrica i sense cap mena de dubte un episodi que cal recordar amb orgull. La revolució de 1917 va obrir les portes del nou món, el socialisme veia la llum i creixia cada dia que passava. Més enllà de les derives burocràtiques i l’actuació indesitjable d’Stalin, la Unió Soviètica ha suposat una enorme contribució a la humanitat. (segueix)

La Unió Soviètica va fer possible la derrota del nazisme i va
evitar la hegemonia capitalista liderada per uns Estats Units d’Amèrica
que a cop de talonari i xantatge anaven camí de dominar el món. Pla
Marshal, OTAN, ajudes als règims autoritaris com el franquista, etc. No
es pot entendre l’esquerra actual sense la URSS. La caiguda del Mur de
Berlin i la re-unificació d’Alemanya i la desintegració de la URSS va
deixar l’anti-capitalisme mundial mancat de referent. Malgrat la URSS
feia temps que feia aigües per totes bandes i la seva cúpula ja no
representava l’esperit del 17, seguia servint de punt de recolzament
per al socialisme, sobretot davant d’avenç de la socialdemocràcia.

Nou
dècades després la situació mundial ens obliga a recuperar l’esperit
del 1917, tot aprenent dels errors, mancances i progressos que tant la
URSS com altres experiències de socialisme ens han ensenyat. El capital
caurà, però l’haurem d’ajudar una mica. Gràcies a la vigent i reforçada
revolució cubana, l’esperit de Bolívar i dels bolxevics avança
imparable per l’Amèrica del Sud. Un nou referent s’aixeca amb l’Alternativa Bolivariana para los Pueblos de Nuestra América
(ALBA). És aquesta unió de l’esperit de justícia, igualtat i democràcia
la que ens ha de portar a nous camins per conquerir espais de llibertat
que mai podran cotitzar a borsa ni cap mà invisible podrà controlar.

La
situació social als estats de la Unió Europea és, senzillament,
alarmant. El re-fregit de la Constitució Europea, la Directiva
Bolkestein massa poc descafeïnada, els acords de l’Organització
Internacional del Treball, les abaixades de pantalons a les que ja ens
tenen acostumats la trepa de grocs de la Confederació Europea de
Sindicats, les agressions per part del neoliberalisme disfressat
d’elegància, com en Sarkozy, o de socialdemocràcia de llop amb pell de
xai, com Zapatero, tot plegat ens ha de posar en estat d’alerta. La
privatització dels sectors energètics i de telecomunicacions van ser el
primer pas, però la UE
i el gran capital amenaça i ataca ja la universitat pública, la
sanitat, les pensions, les prestacions d’atur, la protecció laboral, la
seguretat pública… tot està ja sota l’ombra del sector privat que
afila els ullals per xuclar tot allò que el govern socialdemòcrata o
neocon de torn els permeti. Els mateixos que s’erigien com a portaveus
d’una classe obrera reformista i oberta, són els que ara ens venen al
mercat com si d’accions de borsa es tractés. Són aquells que van
desarticular les xarxes socials i la solidaritat de classe per obrir
maleïdes vies de diàleg i col·laboració.

No hi ha pacte ni
col·laboració quan la nostra supervivència és el què està en joc. Quan
la divisió de poders és més burlada pels qui la proclamen a tort i a
dret, quan els dret fonamentals es troben en suspens permanent, quan la
llibertat política i ciutadana es veu coartada pel control dels partits
hegemònics i el poder financer, quan el dissident és terrorista i qui
el compren encara més, quan l’única veritat està en normes pactades
entre feixistes, militars i socialdemòcrates, quan el groc embruta els
racons més obscurs dels sindicats majoritaris… És aleshores quan
només la confrontació, l’atac i el contra-atac són estratègies vàlides
per guanyar des de tots els fronts.

Avui com el 1917, socialisme o barbàrie!
Avui com el 1959, pàtria o mort! Vencerem!