Inmigración y República Catalana de Diego Arcos

Imaginem-nos un jueu al Ghetto de Varsòvia queixant-se de la justícia per la forma en que els nazis   tracten als jueus.

Sonaria ridícul si no fos tan terrible.

Cal apel·lar a metàfores rotundes en les comparacions, per deixar en negre sobre blanc la situació de   la lluita pacífica contra l’Estat enemic.

Això no treu la indignació que causa llegir mentides en boca d’un estat que sense dubtes, ara no es   com el de Hitler, i que els estats dits democràtics el nomenen com un d’ells.

La consciencia en la població del Principat ha avançat força, des de quan la majoria dels dirigents es   negaven a  dir la paraula Independència  (Sr. Mas) a l’actual Consell per la República.

Però des del meu punt de vista, individual i subjectiu, encara predominen les expressions sobre   l’actuació de l’Estat espanyol com si fos el nostre i com si no fos l’enemic.

L’estat espanyol es l’Estat enemic, de Catalunya, dels PPCC d’Euskal Herria i de tots els pobles   d’Espanya, del poble castellà també.

  Esperar justícia de la Justícia espanyola es inútil.  Mirem la historia.

Totes les condemnes a mort o reclusió del franquisme contra aquells que s’havien significat per   defensar la legalitat Republicana es basaven en un sol delicte, agreujat mes o menys, però sempre el   mateix: la rebel·lió, després afegien si era mestre, (crim execrable per qualsevol feixista allò   d’ensenyar) o si era masón, etc.

Podia tenir l’agreujant de rebel·lió militar o no, però des de la concepció espanyolista ara i del   franquisme ara també, el que no accepten ni acceptaran mai, es que els súbdits es rebel·lin, que no obeeixin i acotin el cap.

Que persones o col·lectius desafiïn la seva autoritat, ja sigui decidint la seva vida sexual o amorosa, decidint a on viure i “violar” les fronteres, o decidir com ha de ser l’estat i qui ho ha de gestionar.

Les acusacions presentades aquest dies, contra els ostatges catalans, no esta l’agreujant de militar, però perquè ningú va agafar les armes del Patrol i perquè els nostres dirigents van abandonar la lluita que estàvem guanyant, que podria haver derivat en un enfrontament entre Mossos i Picoletos.

No va haver-hi violència, però fan mans i mànigues per inventar-ho.

El president Companys no va ser afusellat per republicà o per ser català, el van assassinar per no sotmetre’s al poder dels colpistes.

No avançarem cap a la llibertat de Catalunya i els PPCC si no arribem a definir qui es l’enemic.

A molts sectors de l’independentisme es deia, “aquesta lluita no es contra ningú” i això era un error total, aquesta lluita es contra una persona: el Rei d’Espanya, com cap legal (de la seva legalitat) de l’Estat enemic. I es contra una figura jurídica: l’estat espanyol, per tant, llepar-nos les ferides mormolant sobre la injustícia espanyola no te cap sentit.

Es no tenir consciencia de qui ens pega, reprimeix, engarjola i persegueix i si cal, matarà.

Això no treu que s’han de fer i donar suport a tots les accions judicials i polítiques per enfrontar a l’enemic en la seva pròpia administració d’injustícia. Per posar un exemple, aquí reprodueixo el text de la sentencia del President Companys.

Per això, dic que va sent hora que assumim que tenim un Estat enemic i encara no tenim el nostre per defensar-nos. Siguem conscients que no es poden tenir estructures d’estat, Justícia inclosa si no tenim un Estat.

Es com beneir la panxa de la Mare per batejar un nadó que encara no ha nascut.

La Justícia enemiga mai tindrà cap actitud justa, MAI. Els ostatges seran alliberats en el moment que la generalitat i la presidència de la quasi república prenguin la decisió de fer allò del que ens acusen: rebel·lar-se.

Diego Arcos Arbúcies nov. 2018.

FALLAMOS, QUE DEBEMOS CONDENAR Y CONDENAMOS AL EX-PRESIDENTE DEL DISUELTO GOBIERNO DE LA GENERALIDAD CATALANA, LUIS COMPANYS JOVER, COMO RESPONSABLE EN CONCEPTO DE AUTOR POR ADHESIÓN DEL EXPRESADO DELITO DE REBELIÓN MILITAR, A LA PENA DE MUERTE CON ACCESORION LEGALES CASO DE INDULTO Y EXPRESA RESERVA DE LA ACCIÓN CIVIL O RESPONSABILIDAD DE IGUAL CLASE EN CUANTÍA UNDETERMONADA. LO QUE POR ESTA NUESTRA SENTENCIA JUZGANDO, PRONUNCIAMOS, MANDAMOS Y FIRMAMOS MANUEL GONZÁLEZ, FEDERICO GARCÍA RIVERA, FERNANDO GIMÉNEZ SÁENZ, RAFAEL LATORRE, GONZALO CALVO, JOSÉ IRIGOYEN Y ADRIANO VELÁZQUEZ.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!