Els pins murmuren
i regalen rialles sordes,
teixint els fils
de les fredes humitats,
blanques i valves,
de la nit hivernal.
Talment sembla
que la lluna
camina de puntetes
sobre els milers i milers
d’agulletes
de les fulles verdes
dels arbres del parc.
En la fosca contenció
que precedeix la implosió
de l’albada,
només els pins
estan autoritzats
a irrompre la funció.
La resta, callen.
A les sis
els coloms no parrupen,
les caderneres no canten.
A les sis, les aus
encara s’escalfen
mig empiocades.
Els gats, descansen
de la revetlla
nocturna diària.
Es llepen, s’estiren.
Encara fan vetlla
i m’observen
amagats al darrera
d’una roda o una reixa.
I fugen.
I s’enfronten
a monstres invisibles,
fent-se els interessants,
com sempre fan.
Ni llum, ni soroll,
només el vent
que xiula i parla,
només els arbres
mussiten i canten.
Puc sentir com
els anys els cruixen,
les arrels s’aferren,
bressolen, bressolen.
I el poble es conté
quiet, desert.
Tot xerra fluixet
i res remou,
tot es manté.
Quiet.
Com el retret silent.
Com la mar de fons,
que no la veus
però hi és,
i t’arrossega, i et pren.
Perquè encara
que no hi sigui
la claror de la matinada,
ja veig que, a Cunit,
després del robatori
no hi ha res,
només basarda
…
Un altre gos
abandonat al carrer
buscant escombraries,
valuoses menges,
porqueries.
Té el pap
obert de pena i gana
sota el costellam.
Mira, trist,
i marxa cap al jardí
despistat d’una casa
que només estimen
els dies de bonança.
Mira, lluent el nas,
mou els ulls avall
i se’n va. Ni tant sols
gosa preguntar-me
si me’l vull quedar.
Cada dia, a les sis,
és igual:
el silenci dels animals
abandonats okupant
patis deixats.
És la magra mudesa
dels estómacs parats
i els afectes tallats.
No hi ha res més dolorós
que la brillantor
plorosa i continguda
de la pura innocència
maltractada que,
afamada i confusa,
no pot seure a plànyer
perquè ha de buscar
un mos, una casa,
un lloc.
Què perversa i egocèntrica
pot ser la deixadesa
humana
El pelut, tancat,
abans domesticat,
ara refusat,
busca el menjar podrit
a les sis de la matinada
sota l’atenta mirada
de la rosada congelada.
En unes hores
algunes persones
en aquest mateix lloc
hi buscaran ferralla.
Magnífica imatge
literària…?
Torns de reciclatge
d’animals, emigrants
i altres pàries?
La foscor de la matinada
no amaga que a Cunit
després del robatori
no hi ha res,
només basarda
…
Un brogit espanta;
es el mar que espetega
contra les roques
i llepa la platja.
Pel matí ressona
com una estampida
de feres mig boges
i banya els fanals
amb llums escumoses,
i ho deixa tot
lacrat de sal.
Soroll i sal;
el mar, pel matí
a l’hivern, és així:
una tralla pels sentits,
un “bon dia” que no saps
exactament què vol dir.
…
I l’olivera envellida
sempre m’adreça
al camí de l’estació.
I la ginesta mor
explicant, sense emoció,
que rere el robatori
a Cunit no queda res.
Espoli és una paraula
massa delicada
per a descriure
tota la desídia
hàbilment conduïda
pel guant de seda,
la mà d’uns lladres.
Dames i cavallers,
és el circ de la vergonya:
la mà de ferro pel poble
i pel lladre, la catifa
vermella i blava
per a passejar
sense remordiments
ni culpa, ni càstig ,
ni recança.
Caciquisme.
Nepotisme.
I la misèria pel proïsme.
…
A l’estació hi ha un riu
de precarietat,
de pessimisme.
Hi ha
només les cares
assetjades per la rutina
que enverina
dia a dia
la pobresa dels que som
desgraciats i miserables;
i degoteja, oxidada,
sobre la monòtona
i rovellada catenària
de sobre de l’andana.
Ni tant sols
les esquitxades
de llumetes congelades
despenjades
-estrelles mil·lenàries,
fanalets de rutes
desmarcades-
disposen llum
contra aquest espectacle
d’ulls covant
negres esperances
sota el lacrimal
acotxades.
I aquí estem
els que esperem
dempeus,
cada matinada
amb somriures
de fusta corcada.
I poc a poc
rellisca la peresa
i ens renta la cara
la certesa
que aquell deure omnipotent
que tenim uns “molts”
tornarà a ferir-nos,
novament
al bell mig del dia,
per a fer-nos llarga
i pagada la mort,
que ens volen fer creure
que és bella, però
malauradament,
la mort és mort.
Poruga és la mirada
del qui és l’últim
d’aquest camí,
i eternament trèmula,
mig partida, mig buida,
és la pupil·la
del qui ja té a l’espatlla
la marca de la bossa
o la motxilla.
A l’altre costat
els altres, encara.
Vénen a dir adéu
i es queden clavats
a casa, fixant
la mà a la finestra,
esperant motius
per a aixecar-se,
per a pentinar-se,
per a mirar-se.
N’hi ha que competeixen
per a saber qui és
més miserable.
N’hi ha d’altres
que no pensen,
pugen, baixen
i callen.
Fins i tot se n’amaguen.
N’hi ha que es queixen,
n’hi ha que es lamenten.
I tots es diuen adéu
abans que arribi el tren
que va a l’estació de França
que, menys al Garraf,
a totes hi para
i que surt a les set
i nou minuts del matí
de la freda andana
de l’estació de Cunit.
…
Lleixiu i tabac
fumat fa mitja hora
amb el primer cafè;
i perfum acabat de ruixar,
és l’olor de dins el tren.
Encara el plàstic
no exsuda l’olor calenta
dels vagons sobreexplotats
que fa estona que caminen.
L’olor de les cares
llargues, arrugades
abans d’hora
per estones
prolongades
de nervis i d’angoixes;
l’olor de les cares
de pells maltractades
per les celles arrufades
queda dissimulada
per la fortor
del desodorant i el xampú,
les gomines i les ungles
maquillades.
Fortors, en fi.
I calefacció.
Deixem enrere la nit
i aquí davant
hi és l’alba
que juga a la cuit…
…
Qui no t’ha vist així
no sap qui ets,
no sap d’on vens,
Cada dia et lleves
i badalles
a glopades.
Aboques silencis de ràbia
sobre les parets
filoses i blanques
dels núvols i dels aires?
És així?
Són paraules vermelles,
apassionades, enceses,
les que cremen les crestes
argentades
de l’horitzó i les onades?
És la sang, és la mort,
és la vida, és el drama?
O és la fúria
de la veritat
ixent cada dia
des de l’altra banda
de les cortines
d’un espectacle
històric i polític
llarg i lamentable?
La llum vermella
de la matinada,
una columna blava
indolora, fantàstica,
que abraça i desabraça.
Màgica.
Des de fa temps ens mira
i fa anys que balla
i, com tot a la vida,
s’obre pas,
és incontenible,
poc a poc des del final
agònic de la nit de tergal.
Així som nosaltres,
tossuts ixents,
mags incontenibles,
volcans abraçadors
que s’obren pas
des de la nit,
cada dia,
vivents
i sense agonia,
amb la gràcia
de qui sap, valent,
que qui no t’ha vist així
no sap qui ets
i no entén de quina parla
venim, glatim
i respirem.
…
Altre cop a la batalla
diària,
i ja se sap qui guanya
…
Classistes, classats
desclassats…
No tots, és clar,
només uns quants.
Però és difícil connectar
si uns es prenen la mida
i d’altres no podem pagar.
Mentre rento
i centrifugo,
dic “bon dia”
i ”moltes gràcies”,
mentre recordo
l’Ovidi Montllor
amb el “recontra sí, senyor”,
parlo de la tragèdia
amb qui encara
hi té molt a perdre
i escolto les tertúlies,
les notícies
i les minúcies.
…
I, al cap d’unes hores,
altre cop a l’estació.
…
Qui no t’ha vist així
no t’entén, no et comprèn,
no et sent.
De la finestra estant
ets pinzellades de blau
i de joncs.
Claredat i fermesa,
no et trenques.
Si et dobleguen
tornes, altre cop,
a estar dempeus.
Mata de jonc.
I la bassa
que sempre passa
pel meu davant
plena d’ànecs
i gavines enfadades.
I així,
desbordada de claror,
de platges cobertes
de plata,
així et veig des del tren.
Cada tarda.
Mates de jonc,
basses, ànecs,
i camps, i fàbriques
tancades i platges
de conquilles nacrades.
I sento que
qui no t’ha vist irisada
no t’entén quan li parles,
qui no t’ha copsat
creixent sota els joncs
no comprèn les teves passes.
No s’han mullat els peus
a les teves aigües.
En poc temps
la llum brilla
amb un repòs
un xic verinós:
el ressol de l’hivern
avisa:
en temps de fred
aviat es debilita.
Les palmeres desfilades
com perruques
de vedets ja caducades
s’alcen d’una banda;
els pins, reials,
hi creixen a l’altra.
El taronja fantasmal
precedeix la mandra
de la sesta
i també les preguntes
contestades amb peresa.
Tot va caient
en un gran desmai
orquestrat
amb un sonor badall.
És la posta
que m’empaita dins el tren
al trajecte de tornada,
sortint a quarts de cinc
de l’estació
del Passeig de Gràcia.
Qui no ha notat
la teva acotxada
de blaus rosats
i carabasses de gasa
no entendrà mai
qui ets i com som
nosaltres.
…
Al poble
el que abans era blat
ara és herba caragolera.
El que abans era vida
ara és un sac de pena.
I silenci.
I una pàtina estranya
que no es veu
però tot ho entela
i tot ho tapa.
És el dol,
és el plany
que s’escolta
durant els passos somorts
que s’arrosseguen
rere la imatge de l’enterrament
de la vitalitat
d’una localitat
completament saquejada.
La marca obscura
que abans s’amagava
per a seguir furtant
ara passeja la bandera
presumint de la seva
mediocritat.
La seva banalitat
ha quedat gravada
a les parets, i els locals
esgotats i tancats
del Cunit abordat.
I ja saps
que això només
és un detall,
perquè la vida
troba el seu pas;
ja ho saps:
qui no t’ha vist
obrir-te pas
mai sabrà
perquè vols caminar.
…
Torna el vellut de la nit
i les llengües sagnen
de mossegar-se
les paraules.
Però de nit la vida
ni dorm ni s’apaga,
pensa i es prepara.
Qui no t’ha vist néixer
des de la nit esberlada
mai sabrà que la mentida
ni fa història
ni dura més d’un dia.
Que les paraules
no et quedin mossegades
per la por
de no ser acceptada
per qui et diu “tu calla”.
Els pins, els pins
sempre murmuren
la veritat
de matinada,
de matinada.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!