Desitjos als terrats...

Els pins murmuren

i regalen rialles sordes,

teixint els fils

de les fredes humitats,

blanques i valves,

de la nit hivernal.

Talment sembla

que la lluna

camina de puntetes

sobre els milers i milers

d’agulletes

de les fulles verdes

dels arbres del parc.

En la fosca contenció

que precedeix la implosió

de l’albada,

només els pins

estan autoritzats

a irrompre la funció.

La resta, callen.

A les sis

els coloms no parrupen,

les caderneres no canten.

A les sis, les aus

encara s’escalfen

mig empiocades.

Els gats, descansen

de la revetlla

nocturna diària.

Es llepen, s’estiren.

Encara fan vetlla

i m’observen

amagats al darrera

d’una roda o una reixa.

I fugen.

I s’enfronten

a monstres invisibles,

fent-se els interessants,

com sempre fan.

Ni llum, ni soroll,

només el vent

que xiula i parla,

només els arbres

mussiten i canten.

Puc sentir com

els anys els cruixen,

les arrels s’aferren,

bressolen, bressolen.

I el poble es conté

quiet, desert.

Tot xerra fluixet

i res remou,

tot es manté.

Quiet.

Com el retret silent.

Com la mar de fons,

que no la veus

però hi és,

i t’arrossega, i et pren.

Perquè encara

que no hi sigui

la claror de la matinada,

ja veig que, a Cunit,

després del robatori

no hi ha res,

només basarda

…

Un altre gos

abandonat al carrer

buscant escombraries,

valuoses menges,

porqueries.

Té el pap

obert de pena i gana

sota el costellam.

Mira, trist,

i marxa cap al jardí

despistat d’una casa

que només estimen

els dies de bonança.

Mira, lluent el nas,

mou els ulls avall

i se’n va. Ni tant sols

gosa preguntar-me

si me’l vull quedar.

Cada dia, a les sis,

és igual:

el silenci dels animals

abandonats okupant

patis deixats.

És la magra mudesa

dels estómacs parats

i els afectes tallats.

No hi ha res més dolorós

que la brillantor

plorosa i continguda

de la pura innocència

maltractada que,

afamada i confusa,

no pot seure a plànyer

perquè ha de buscar

un mos, una casa,

un lloc.

Què perversa i egocèntrica

pot ser la deixadesa

humana

El pelut, tancat,

abans domesticat,

ara refusat,

busca el menjar podrit

a les sis de la matinada

sota l’atenta mirada

de la rosada congelada.

En unes hores

algunes persones

en aquest mateix lloc

hi buscaran ferralla.

Magnífica imatge

literària…?

Torns de reciclatge

d’animals, emigrants

i altres pàries?

La foscor de la matinada

no amaga que a Cunit

després del robatori

no hi ha res,

només basarda

…

Un brogit espanta;

es el mar que espetega

contra les roques

i llepa la platja.

Pel matí ressona

com una estampida

de feres mig boges

i banya els fanals

amb llums escumoses,

i ho deixa tot

lacrat de sal.

Soroll i sal;

el mar, pel matí

a l’hivern, és així:

una tralla pels sentits,

un “bon dia” que no saps

exactament què vol dir.

…

I l’olivera envellida

sempre m’adreça

al camí de l’estació.

I la ginesta mor

explicant, sense emoció,

que rere el robatori

a Cunit no queda res.

Espoli és una paraula

massa delicada

per a descriure

tota la desídia

hàbilment conduïda

pel guant de seda,

la mà d’uns lladres.

Dames i cavallers,

és el circ de la vergonya:

la mà de ferro pel poble

i pel lladre, la catifa

vermella i blava

per a passejar

sense remordiments

ni culpa, ni càstig ,

ni recança.

Caciquisme.

Nepotisme.

I la misèria pel proïsme.

…

A l’estació hi ha un riu

de precarietat,

de pessimisme.

Hi ha

només les cares

assetjades per la rutina

que enverina

dia a dia

la pobresa dels que som

desgraciats i miserables;

i degoteja, oxidada,

sobre la monòtona

i rovellada catenària

de sobre de l’andana.

Ni tant sols

les esquitxades

de llumetes congelades

despenjades

-estrelles mil·lenàries,

fanalets de rutes

desmarcades-

disposen llum

contra aquest espectacle

d’ulls covant

negres esperances

sota el lacrimal

acotxades.

I aquí estem

els que esperem

dempeus,

cada matinada

amb somriures

de fusta corcada.

I poc a poc

rellisca la peresa

i ens renta la cara

la certesa

que aquell deure omnipotent

que tenim uns “molts”

tornarà a ferir-nos,

novament

al bell mig del dia,

per a fer-nos llarga

i pagada la mort,

que ens volen fer creure

que és bella, però

malauradament,

la mort és mort.

Poruga és la mirada

del qui és l’últim

d’aquest camí,

i eternament trèmula,

mig partida, mig buida,

és la pupil·la

del qui ja té a l’espatlla

la marca de la bossa

o la motxilla.

A l’altre costat

els altres, encara.

Vénen a dir adéu

i es queden clavats

a casa, fixant

la mà a la finestra,

esperant motius

per a aixecar-se,

per a pentinar-se,

per a mirar-se.

N’hi ha que competeixen

per a saber qui és

més miserable.

N’hi ha d’altres

que no pensen,

pugen, baixen

i callen.

Fins i tot se n’amaguen.

N’hi ha que es queixen,

n’hi ha que es lamenten.

I tots es diuen adéu

abans que arribi el tren

que va a l’estació de França

que, menys al Garraf,

a totes hi para

i que surt a les set

i nou minuts del matí

de la freda andana

de l’estació de Cunit.

…

Lleixiu i tabac

fumat fa mitja hora

amb el primer cafè;

i perfum acabat de ruixar,

és l’olor de dins el tren.

Encara el plàstic

no exsuda l’olor calenta

dels vagons sobreexplotats

que fa estona que caminen.

L’olor de les cares

llargues, arrugades

abans d’hora

per estones

prolongades

de nervis i d’angoixes;

l’olor de les cares

de pells maltractades

per les celles arrufades

queda dissimulada

per la fortor

del desodorant i el xampú,

les gomines i les ungles

maquillades.

Fortors, en fi.

I calefacció.

Deixem enrere la nit

i aquí davant

hi és l’alba

que juga a la cuit…

…

Qui no t’ha vist així

no sap qui ets,

no sap d’on vens,

Cada dia et lleves

i badalles

a glopades.

Aboques silencis de ràbia

sobre les parets

filoses i blanques

dels núvols i dels aires?

És així?

Són paraules vermelles,

apassionades, enceses,

les que cremen les crestes

argentades

de l’horitzó i les onades?

És la sang, és la mort,

és la vida, és el drama?

O és la fúria

de la veritat

ixent cada dia

des de l’altra banda

de les cortines

d’un espectacle

històric i polític

llarg i lamentable?

La llum vermella

de la matinada,

una columna blava

indolora, fantàstica,

que abraça i desabraça.

Màgica.

Des de fa temps ens mira

i fa anys que balla

i, com tot a la vida,

s’obre pas,

és incontenible,

poc a poc des del final

agònic de la nit de tergal.

Així som nosaltres,

tossuts ixents,

mags incontenibles,

volcans abraçadors

que s’obren pas

des de la nit,

cada dia,

vivents

i sense agonia,

amb la gràcia

de qui sap, valent,

que qui no t’ha vist així

no sap qui ets

i no entén de quina parla

venim, glatim

i respirem.

…

Altre cop a la batalla

diària,

i ja se sap qui guanya

…

Classistes, classats

desclassats…

No tots, és clar,

només uns quants.

Però és difícil connectar

si uns es prenen la mida

i d’altres no podem pagar.

Mentre rento

i centrifugo,

dic “bon dia”

i ”moltes gràcies”,

mentre recordo

l’Ovidi Montllor

amb el “recontra sí, senyor”,

parlo de la tragèdia

amb qui encara

hi té molt a perdre

i escolto les tertúlies,

les notícies

i les minúcies.

…

I, al cap d’unes hores,

altre cop a l’estació.

…

Qui no t’ha vist així

no t’entén, no et comprèn,

no et sent.

De la finestra estant

ets pinzellades de blau

i de joncs.

Claredat i fermesa,

no et trenques.

Si et dobleguen

tornes, altre cop,

a estar dempeus.

Mata de jonc.

I la bassa

que sempre passa

pel meu davant

plena d’ànecs

i gavines enfadades.

I així,

desbordada de claror,

de platges cobertes

de plata,

així et veig des del tren.

Cada tarda.

Mates de jonc,

basses, ànecs,

i camps, i fàbriques

tancades i platges

de conquilles nacrades.

I sento que

qui no t’ha vist irisada

no t’entén quan li parles,

qui no t’ha copsat

creixent sota els joncs

no comprèn les teves passes.

No s’han mullat els peus

a les teves aigües.

En poc temps

la llum brilla

amb un repòs

un xic verinós:

el ressol de l’hivern

avisa:

en temps de fred

aviat es debilita.

Les palmeres desfilades

com perruques

de vedets ja caducades

s’alcen d’una banda;

els pins, reials,

hi creixen a l’altra.

El taronja fantasmal

precedeix la mandra

de la sesta

i també les preguntes

contestades amb peresa.

Tot va caient

en un gran desmai

orquestrat

amb un sonor badall.

És la posta

que m’empaita dins el tren

al trajecte de tornada,

sortint a quarts de cinc

de l’estació

del Passeig de Gràcia.

Qui no ha notat

la teva acotxada

de blaus rosats

i carabasses de gasa

no entendrà mai

qui ets i com som

nosaltres.

…

Al poble

el que abans era blat

ara és herba caragolera.

El que abans era vida

ara és un sac de pena.

I silenci.

I una pàtina estranya

que no es veu

però tot ho entela

i tot ho tapa.

És el dol,

és el plany

que s’escolta

durant els passos somorts

que s’arrosseguen

rere la imatge de l’enterrament

de la vitalitat

d’una localitat

completament saquejada.

La marca obscura

que abans s’amagava

per a seguir furtant

ara passeja la bandera

presumint de la seva

mediocritat.

La seva banalitat

ha quedat gravada

a les parets, i els locals

esgotats i tancats

del Cunit abordat.

I ja saps

que això només

és un detall,

perquè la vida

troba el seu pas;

ja ho saps:

qui no t’ha vist

obrir-te pas

mai sabrà

perquè vols caminar.

…

Torna el vellut de la nit

i les llengües sagnen

de mossegar-se

les paraules.

Però de nit la vida

ni dorm ni s’apaga,

pensa i es prepara.

Qui no t’ha vist néixer

des de la nit esberlada

mai sabrà que la mentida

ni fa història

ni dura més d’un dia.

Que les paraules

no et quedin mossegades

per la por

de no ser acceptada

per qui et diu “tu calla”.

Els pins, els pins

sempre murmuren

la veritat

de matinada,

de matinada.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!