Des de temps remotíssims, la fascinació produïda pel cel nocturn (misteriós, inexplicable) condueix els nostres avantpassats a una acurada vigilància de l’espai sideral, la qual, complementada per l’anotació de la periodicitat de successos considerats intuïtivament producte de reals o suposades influències celestials i prou rellevants com per a afectar l’organització de les activitats humanes, va portant a la confecció d’un calendari lunar, aprofitant la relativa facilitat d’observació dels moviments i fases del nostre satèl·lit. Per raons pràctiques d’organització dels treballs agrícoles, bàsicament, les primeres grans civilitzacions (Egipte, Mesopotàmia, Índia, Xina) al mateix temps que tracten d’establir un calendari solar fiable (en principi, complementari del primitiu calendari lunar) no deixen d’anotar, també elles, certes “influències” de determinades àrees de l’espai, d’acord amb l’incipient còmput de l’any solar. Així, l’observació sistemàtica acaba per definir dotze aparents sectors del cel (cada un amb les seves pròpies característiques qualitatives) els quals, reconeguts per la seva relació orientativa amb les constel·lacions, passen a ser anomenats d’acord amb la relació analògica entre les seves “propietats” i determinats (continua)
elements simbòlics (especialment animals, d’on el nom zodíac, com és prou sabut) Dit d’una altra manera, el nom dels sectors respon a l’atribució de significat a cada terç d’estació. Com que mai sabrem si va ser primer l’ou o la gallina, ens quedarem amb les ganes d’esbrinar si l’atribució de sacralitat al nombre 12 precedeix o segueix la fixació dels “signes” o sectors del cel (al costat del 7, corresponent als dies de durada de cada fase lunar, i constatable amb més facilitat) Els noms de les primeres constel·lacions estudiades, esclar, tenen a veure amb la constatació dels “efectes” de la seva presència enfront de l’observador i no té cap relació amb la forma aparent que ens ofereixen a la vista, com qualsevol pot comprovar fàcilment. Efectivament, només la banalització del costum porta a les civilitzacions posteriors (Grècia, Roma) a cercar en altres constel·lacions no el primordial simbolisme abstracte, sinó representacions gairebé “pictòriques” de déus i altres personatges mitològics. En temps més recents (especialment pel que fa a l’hemisferi sud) s’arriba a una total relaxació en la nomenclatura estel·lar, amb l’allunyament de l’origen “sagrat” de tot plegat, perquè la pretesa posada à la page és cara, en termes de pèrdua de sentit. Naturalment, amb el temps, tots els nombres acaben adquirint significat simbòlic divers en cada civilització, en tant que resultat d’operacions simples efectuades entre ells, la qual cosa no vol dir que tals resultats manquin de sentit profund, car el sentit l’intueix cada cultura d’acord amb la percepció que el tot es digna atorgar-li. La primera conseqüència, òbvia, de la divisió simbòlicoespacial en 12 sectors del cel, és la divisió de l’any solar en 12 mesos, però també es pot confirmar que la percepció del 12 (i, secundàriament, els altres nombres) com a portador de misteriós significat afecta l’arrel de les cultures que ens afaiçonen, en una llista inacabable d’exemples, com el dels 12 vedells que sostenen la pica d’aigua lustral del temple de Jerusalem, o les 12 estrelles al cap de la dona mítica de l’Apocalipsi, la qual infanta un noi que “amb porra de ferro” ens farà anar ben drets (glups!) i podem assenyalar que el 12, com a múltiple de 4 (que, en si mateix, ja fa un efecte d’estabilitat i equilibri) correspon a figures simbòliques i mitològiques tals que les 3 Parques que filen el nostre destí, el gos de 3 caps que guarda la porta de l’infern, etc. Com a múltiple de 3 és representat en els 4 rius del Paradís, els 4 punts cardinals (importantíssim: no és una simple “impressió” nostra) 4 estacions de l’any (en les nostres latituds) 4 elements (tan “antiquats” com vulgueu) els diversos tetramorfs (que sintetitzen arquetips humans enfront d’una totalitat inabastable) i, molt important parlant d’arquetips, la visió junguiana de la quaternitat: sensibilitat, pensament, sentiment i intuïció. No desdenyem, si us plau, la importància simbòlica de la quaternitat, prou per a atreure l’atenció de tot un Jung (poca broma!).