En tant que espècie pensant que habita aquest trosset d’univers, els avenços de la física moderna ens proporcionen, al mateix temps, la satisfacció del camí recorregut i una barreja d’insatisfacció i perplexitat, en comprovar (per una banda) que el coneixement adquirit ens faculta per a comprendre millor el nostre entorn i (per una altra banda) que, com deia Sòcrates, “només sabem que no sabem res”, és a dir, que el coneixement ens ajuda a comprendre que el camí emprès és infinit, encara que, si bé es mira, això no deixa de ser un estímul. Tot i que ens aparegui com una novetat, el coneixement (o la sospita) que tot plegat, i nosaltres també, és pur buit ve d’antic. Tal cúmul de sentiments contradictoris s’expressa molt millor (des de temps immemorials) per mitjà de mites. Així, l’heroi solar, aquell que és capaç d’abandonar la insípida rutina de l’ase que fa voltes a la sínia i no tem anar més enllà, fins els límits externs de la realitat aparent, és arrelat profundament (com no podia ser d’una altra manera) en el que convencionalment anomenem el “psiquisme” humà. Cal, doncs, que fem l’esforç d’alliberar-nos de la pesadíssima armadura material, (continua)
amb la qual ens embolcallem a fi d’aillar-nos i “protegir-nos” d’una realitat profunda que ens esvera i ens preocupa, a causa de la nostra ignorància, i comprendrem vagament, en la mesura que ho permeten les nostres (ai!) sempre febles capacitats, que la recerca de sentit té sentit, malgrat els entrebancs oposats per una ciència oficial que es complau en l’eixorquesa d’un sense-sentit elevat gairebé a la categoria de déu. Perquè, el profund sense-sentit del sentit profund, a més de deixar-nos entreveure la infinita superioritat del Déu infinit que (per a escarni de les nostres poques llums) existeix i no existeix, deixa en ridícul el sense-sentit del trist materialisme imperant. Efectivament, com qualsevol pot comprovar en la pràctica, Déu pot ser perfectament ignorat en la vida quotidiana, saturada d’afers i preocupacions d’índole laboral, amorosa i de relació social en general, però sempre retorna al centre del “sistema” en forma d’últim recurs al qual aferrar-se quan (comme d’habitude) la “ciència” ens deixa penjats, abandonats a l’angúnia existencial i en total desempar. Per això, tot comptat i debatut, els símbols d’una realitat profunda absolutament immaterial, que cal anar a cercar a “la fi del món”, s’imposen intemporalment i suren sempre per damunt de les tèrboles aigües del materialisme eixorc. No d’una altra cosa ens parla l’aventura dels alquimistes en cerca de la Pedra Filosofal, els quals, sense moure’s de casa, eren els més agosarats aventurers. Així, l’heroi solar (aquell que tots, íntimament, voldríem ser) personificat en Gilgamesh viatja fins a la fi del món, pel costat d’on s’alça el Sol, on, després de passar pel Jardí dels Arbres amb Pedres Precioses, troba la improbable Tavernera, la qual habita en una platja deserta, acompanyada d’una Bóta per a Cervesa. Personificat en Jasó, l’Argonauta, viatjant també en la direcció del Sol ixent, troba per fi la Maga Medea, que li proporciona un Beuratge, gràcies al qual aconsegueix vèncer el drac que guarda el Velló d’Or. Personificat en Hèrcules, viatja en la Copa del Sol fins l’extrem orient i després (se suposa que pels mitjans habituals) en sentit contrari, és a dir, efectuant el recorregut del Sol, fins a l’extrem occident, on troba el Jardí de les Pomes d’Or de les Hespèrides. Personificat en Perceval cerca la Copa Santa per tots els racons a fi de guarir el Rei Artur i, amb ell, la Terra Malalta, perquè (incomprensiblement per al materialisme) el Rei, és a dir, la hipostatització de l’ésser humà en cerca del sentit sense sentit de la realitat profunda, és el continu Rei-Terra, és a dir, nosaltres. Cal aprendre, doncs, a desfer, en certa manera, el camí que vam fer de nadons, quan apreníem a distingir el nostre cos del món, el jo del no-jo, car, en un sentit profund, tot és el mateix. Igualment, l’absurd i incomprensible (per al materialisme) personatge de la Tavernera de Gilgamesh representa la possibilitat i l’oportunitat d’assaciar la set de realitat no material del valent cercador que gosa anar fins a la inhòspita platja-límit, a partir de la qual comença l’immens oceà de la indiferenciació, on hi viu l’únic home que es va salvar del Diluvi, l’home que “anava amb els déus”. En general, els personatges mítics protagonistes d’aquestes narracions simbòliques fan ús de la Copa Mística, o sigui de recipients que contenen, o poden contenir, líquids espiritosos els quals, amb un ús moderat, figura que (simbòlicament i, tot cal dir-ho, una mica ingènuament) poden ajudar a transcendir la nostra habitual curtesa de mires i, així, trobar els Jardins de Fruits Preciosos de la Fi del món o, almenys, intentar-ho (que ja és molt) com feien els savis alquimistes, armats d’atanor i paciència.