És curiosa i crida l’atenció, si més no, la sensació d’incomoditat i neguit, el desig immediat que tenim de ser en un altre lloc (qualsevol) quan sentim el xiulet del tren o en observar el trànsit d’una autopista. Viatjaríem on fos per tal de fugir, no tant del lloc concret on som, sinó més aviat de nosaltres mateixos. El fet pot produïr-se a causa de la dura existència que ens ha tocat arrossegar, o simplement pel contrari, és a dir, per pur tedi (aquest últim cas, si bé es mira, no és tan diferent de l’anterior, i no és broma). De tota manera, salta a la vista la permanent desubicació que és la nostra marca de fàbrica, fet gens sorprenent, atesa la brutalitat existencial amb què som introduïts al món, sense demanar-nos-en permís. Naturalment, els individus superficials i orgullosos ni tan sols es plantegen res de semblant, almenys conscientment. El qui creu que controla trepitja fort, doncs, encara que, a un nivell profund, les coses no són tan senzilles, potser. Qui sap si darrere una façana de seguretat i actituds fermes no s’amaga un nen espantat que alça una fortificació protectora al seu voltant. En el fons, conscientment o no, sabem que som constrets a habitar un món hostil, envoltats d’amenaces naturals i també de congèneres que, (continua)
a tenor de les circumstàncies, poden esdevenir enemics o aliats. Sempre hi ha qui no s’adona de res, esclar, o ho fa veure, tot autoocultant-se la simple possibilitat que ell pugui ser el pobre que s’acosta a demanar almoina o la prostituta de la cantonada. Una barreja d’orgull i de por ens pot impedir copsar que l’altre, aquell que et demana ajuda o, també, aquell que t’escarneix i et maltracta ets tu mateix, profundament. Poc té d’estrany, doncs, l’habitual recurs a tota mena d’estupefaents (també els que tenen una aparença innocent i quotidiana) a fi de mantenir-nos en un estat d’ignorància que no deixa de ser culpable. En l’orgullós i fatu món occidental actual se sol menysprear, com a antiquat, el sentiment de culpa, tot adduïnt que el tal sentiment no existeix en les cultures orientals i renegant del passat, tot posant la “fe” i la “esperança” en un futur esplendorós en el qual ja no caldrà la “caritat”, perquè haurem arribat al capdamunt del rost. Anem bé, a fe!