Sense que siguem tampoc gran cosa, ni res “de l’altre món”, és evident que entre el ximpanzè i nosaltres hi ha un gap d’intel·ligència desplegada en un temps relativament i comparativament tan breu que és difícil no veure-hi una acceleració “programada”. A risc de caure en clots teleològics, podem preguntar-nos si en cas d’una evolució perquè sí, sense cap finalitat, ens caldria el pensament simbòlic per a sobreviure atzarosament. Si tot es redueix a menjar o ser menjat, per a què els mites? Quina és la utilitat pràctica de les creences, quina la del pensament transcendental? Perquè, per més que es vulgui arraconar tot plegat a les golfes, tot retorna amb força a cada nou despertar del son material. I el despertar arriba, no en dubteu, encara que per al racionalisme pur es tracti d’una recaiguda en primitivismes superats. Com podríem, si calgués, superar el nostre propi ser? Perquè som un feix de pulsions inconsistents que, amb dificultat, aprenem a reunir i controlar. No tinguem por ni vergonya d’acceptar-nos tal com som, és a dir, un ésser fràgil que sap que no és res, com sempre se sol dir i poques vegades es “pensa”. (continua)
(Aleshores, Déu, resolgué fer una imatge mòbil de l’eternitat. I en virtut de la disposició que posà en totes les parts de l’univers, féu de la eternitat que reposa en la unitat, aqueixa imatge eterna, però divisible, que progressa segons la llei dels nombres, a la qual anomenem el temps) … (El passat i el futur en són formes passatgeres que, en la nostra ignorància, apliquem fora de raó a la substància eterna) – (Plató – Timeu)
En la més tendra infància no tenim dificultat en acceptar espontàniament que vivim en un món “màgic”. D’acord amb el corrent materialisme, se sol atribuir això a que, de petits, som deutors d’una etapa primitiva de la humanitat, però aviat ens posem “al dia” i adquirim el recte i incontrovertible pensament adult i com cal. El que succeeix, més aviat, és que en els nostres primers anyets, efectivament, som com èrem fins que, després d’un intens bombardeig “educatiu”, ens és induïda una transformació (no gens espontània, doncs) que anomenem maduració, mitjançant la qual som convençuts superficialment que no hi ha res més que un rígid aquí i ara temporal. Tot i així, la processó va per dins i (creieu-me) mai mor, gràcies a Déu. Si hi ha alguna cosa en què segurament no s’erra el pensament materialista és en no esperar ni premi ni càstig en el “més enllà” a les nostres accions, car la pròpia existència ja és un càstig en si, atesa la dificultat de la supervivència en un entorn hostil. Precisament perquè el temps és una il·lusió, l’eternitat és això que “vivim”, no ens enganyem, i no cal més enllà ni més ençà. L’obstinació en l’optimisme artificial, la negació infantiloide de la constància i inevitabilitat del dolor, condueixen a una fugida endavant cap a una “realitat” encara més virtual que l’habitual. Per mitjà de drogues dures i toves, sexe non stop (que suposadament ens hauria d’omplir i ens deixa encara més lúcidament conscients del buit que som) i xarxes de milers de pretesos amics, creiem exercir el “lliure arbitri” i posem de manifest l’essencial soledat de l’individu, enfrontat als seus propis fantasmes i a un destí que, no per no escrit, és menys ineluctable. Perquè, esclar, en l’absolut es resolen les antítesis que fan cavilar inútilment els nostres limitats magins. El rei Artur, que emmalalteix amb la terra, ens mostra al·legòricament la identitat entre l’univers i el jo. El patriotisme i l’amor ens projecten més enllà del jo i ens donen pistes per a comprendre que la multiplicitat aparent és una fantasia.