El colpidor paral·lelisme de diverses tradicions religioses arreu del món, expressades per mitjà de mites similars, revela el rerefons d’allò que (per tal d’entendre’ns) sovint anomenem “ànima” humana. En efecte, els mites responen a preocupacions de natura transcendental que (inevitablement) ens absorbeixen, encara que pretenguem fingir que no o, fins i tot, superficialment ens autoconvencem d’un ateisme i un materialisme que fan figa a la mínima ocasió de perill. Contràriament, també, tenim una tendència a la simplificació (amb la qual, sigui dit de passada, no ens fem gaire honor) i solem reduir la infinita complexitat del nostre constituent feix d’impulsos, el qual imperfectament reflecteix la insondable i incomprensible totalitat divina. Així, amb prou feines fem servir una idea simple de dualitat que, per si sola, ja ens genera prou maldecaps. El maniqueisme penetra el pensament religiós i s’estèn a la vida diària, mentre escampa un cert tint binari en la percepció que tenim del proïsme, les coses que passen i tot el que ens envolta. Fins i tot quan no ens n’adonem a un nivell conscient, és difícil no adjudicar els aparentment “casuals” fets que ocorren (com també els actes dels nostres congèneres) al compte del bé o del mal. Inconscientment (potser amb l’ajuda del cicle dia/nit que ens és tan natural) dividim les àrees de l’existència en dos rengles oposats: Llum i Tenebres. Esclar, l’experiència pràctica, amb la qual aprenem de xiquets a protegir-nos dels agressors i a confiar en “els nostres”, ho condiciona gairebé tot, en aquest sentit, però, qui seria capaç de negar que hi ha d’haver quelcom més profund en tot plegat? No podem tractar imprudentment, basant-nos en quatre idees senzilles, amb la “programació” que ens condiciona. Com a exemples de concomitància en les narracions mítiques que agafen idees del fons universal i etern, podem adduir aquelles en les quals són efectuats actes divins d’autosacrifici, com a projecció del sacrifici que, inconscientment, creiem “deure” al món diví. Aquest és el cas dels déus del foc, tals com Prometeu, que roba una “llavor” de foc a Zeus per tal d’habilitar els homes per a encendre-la quan calgui, raó per la qual rep un càstig només aparentment desproporcionat i/o degut a altres faltes, car si és necessari mantenir el foc domèstic (per mitjà del caliu) sempre a punt per a ser renovat, les entranyes de Prometeu han de ser sempre renovades a fi d’alimentar l’àliga divina, evident alter ego del propi déu suprem. No ens oblidéssim de mencionar Agni, que cada nit esdevé matriu del Sol, el qual reneix del seu estat embrionari en la foscor uterina nocturna. Agni, així, es minimitza ell mateix (se sacrifica: mor en relació al món diürn, conscient) en honor de la supervivència del Sol per tal de permetre-li seguir el camí del món inferior (inconscient) i beneficiar-nos, així, per a sempre. En aquest mateix sentit, però descendint al nivell de les víctimes humanes, hi ha també notables mites com el d’Ifigènia, qui (havent de ser sacrificada a Artemisa per tal d’obtenir la divina benevolència envers la flota grega destinada a Troia) és finalment objecte de la compassió de la deessa i substituïda per un cèrvol. Naturalment, hem de creure que la fe del pare de la noia, Agamèmnon, no ha de ser menor que aquella demostrada per Abraham quan accepta sacrificar el seu fill Isaac al terrible Jahvé, amb el resultat que el déu actua recíprocament, tot admetent un xai com a víctima.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!