El bloc Antoni Garcia #noupais #nouLH

L’acampada pacífica prèvia les eleccions Municipals s’ha convertit en un símbol de les mobilitzacions convocades a través de les xarxes socials.

Sota els “hastags” (paraula clau) una part de la ciutadania s’ha mobilitzat demanant canvis socials  donades les repercussions de la crisi econòmica.

Aquest és un moviment plural, divers i amb contradiccions però el que ningú pot negar és que ha connectat amb milers de ciutadans.

Aquesta xarxa mobilitzada reclama una manera de fer política més enllà dels partits polítics, dels sindicats o d’uns mitjans de comunicació que a vegades traslladen visions interessades.

Aquesta magnitud de mobilització  (que ningú preveia 24 hores abans del seu inici) crec és pot comparar per la forma i no amb el fons dels orígens polítics amb moviments similars en Egipte, Tunisià i altres països àrabs.

Vagin aquí unes primeres reflexions sobre aquest moviment:

Una resposta necessària

En un Estat Espanyol on hi ha una desocupació que supera el 20%, retallades de serveis socials, tancament d’empreses i una  generació de joves que supera el 40% d’atur i que tenen uns perspectives de futur  pitjor que la dels  seus pares no era massa normal que no hi hagués encara un sentiment d’indignació  i de mobilització ampli.

Aquest  mal estar ciutadà s’ha canalitzat de manera espontània a través de les acampades.

Aquest fet  hauria de fer reflexionar els partits i els sindicats que no són vistos a data d’avui per diferents motius ( alguns bastant demagògics) com a eines que trasnlladin confiança.

Possiblement en altres époques els partits i els sindicats hauríem promogut aquestes mobilitzacions però la realitat és que a data d’avui la nostra capacitat de mobilització no va més enllà dels nostres militants i simpatitzants. SEGUEIX

Les Propostes

Des de l’inici de les acampades podríem dir que hi ha dos reivindicacions que han estat la punta de llança: La primera per el que fa a la reforma electoral i la segona respecte a la dació del pagament de les hipoteques per tal de deixar d’afavorir els bancs.

A aquestes dues propostes que podríem definir com les propostes estrella, cal afegir d’altres que reclamen un serveis de qualitat, dret a l’habitatge, gens de privilegis a sectors especulatius , aprofundiment democràtics…. .

No cal dir que aquestes propostes son compartides per la persona que els escriu menys algunes que crec que són contradictòries amb la democràcia real com és voler una circumscripció electoral  única que beneficia el centralisme i no la pluralitat territorial.

No tots som iguals

No tots els partits son iguals. Aquest discurs que generalitza  a tota la classe política  dient que és corrupte, busca el benefici propi per sobre de l’interès col·lectiu i  no és preocupa de les necessitats de la gent…..  no deixa de ser únicament un discurs populista

La corrupció en aquest país té noms i cognoms, com ho té també el finançament il·legal de formacions polítiques que és situen majoritàriament en el arc parlamentari de la dreta .

Els que fem política per transformar i millorar la condicions de vida del nostra país no ens agrada que ens posin a tots al mateix sac.

Possiblement el partit del qual formo part és pot equivocar, podria fer millor les coses però ningú pot dir que és finançia  il·legalment, que tingui casos de corrupció  i que la gent que ha format part de la nostra organització durant els vuitanta anys d’història   ho ha fet per enriquir-se . Tot al contrari durant aquest 80 anys  molta gent s’ha deixat la vida per defensar els ideals del republicanisme, de la llibertat i de la justícia social.

Per aquest motiu és pot estar d’acord o no amb els plantejaments que defensant organitzacions com Esquerra però mai és pot dir que no hi ha una vocació clara de voler canviar la societat.

Amb aquesta vocació de voler canviar les coses cal dir que moltes d’aquestes propostes debatudes i reflexiones per les acampades ja van ser presentades per organitzacions com Esquerra i que vam ser rebutjades per la majoria de partits.

Si els indignats sabem valorar la força que tenen i saben sobretot articular propostes a curt, mitja i llarg termini sense caure en mans dels professionals del radicalisme del “socialisme o mort” segur que farem que aquest propostes amb una base social més amplia siguin assumides fins i tot per més i organitzacions polítiques  i socials  i això ja serà una gran victòria .

 La utopia és necessària per saber quin és l’objectiu i els petits grans canvis són necessaris per saber que avancem en bona direcció.

Reinventar i recupera la política

En una societat com l’actual que afavoreix l’exclusió tothom vol ser lliure i al mateix temps vol esta vinculat amb els altres.

 Gairebé tothom està d’acord amb el valor del mercat econòmic a l’igual que la seva necessària regulació.

Un dels reptes de la política es la manera de controlar el mercat perquè respongui a les necessitat individuals sense produir desigualtats que excloguin a la humanitat. En àmbits com l’educació o la sanitat el paper del mercat ha de quedar anul·lat o exponencialment molt limitat.

Avui les grans decisions de mecanismes econòmics internacionals afecten hipotequen les decisions polítiques dels països. Es tasca de la política trobar mitjans per controlar políticament l’economia , sobretot aquella especulativa tenint clar que el paper de l’Estat ha d’estar també limitat i no pot abarca-ho tot.

Si recuperem la política per sobre l’economia haurem donat un gran pas per recuperar la credibilitat.

Avui la majoria de partits polítics son purament vistos com a elements controlats per els grans lobbys financers i que en moments de crisi econòmica com l’actual enlloc de plantar-se i exigir responsabilitats aquells sectors econòmics que han provocat la crisi els govern mira’n cap un altre banda i fan pagar la crisi aquelles classes socials mitges i populars que no l’han provocada .

Reinventar la política significa també fer estructures de partit més flexibles, més permeables a la societat i als seus canvis.

Uns partits que han de fer un esforç per escoltar més a la societat i altres persones procedents d’altres horitzons polítics sí es tracta de posar en marxa accions concretes per millorar la qualitat de vida dels ciutadans.

Perdre la puresa ideològica a vegada es necessària per tocar la realitat i afavorir l’acció i l’eficàcia.

El temps de les identitats polítiques monolítiques,úniques

Necessitem recuperar una cultura política participativa, eficaç, no dogmàtica i transgressora.

Una orientació de la política que prefereixi la solució dels problemes dels ciutadans per sobre d’actituds corporativistes  i electoralistes.

Les reformes del sistema, una nova llei electoral, les llistes obertes, els mandats limitats, les responsabilitats polítiques, la llei de la transparència, el control de la despeses de les eleccions, mà dura contra la corrupció i menys llei de Hont

.
Però no ens enganyem aquest punts defensats fins i tot per indignats de centre i dreta només poden ser defensat per la gent progressista i d’esquerres perquè la dreta no creu en la política per transformar si no per satisfer les necessitats d’aquells que no volen que res canviï.

El debat del dret d’Autodeterminació

Un dels aspectes més negatius que he trobat durant aquesta acampada és tot el debat que ha originat l’asumir o no el dret de l’Autodeterminació.

Crec que molta gent confon autodeterminació amb independència. Caldria clarificar als sectors d’indignats contraris aquest dret que són dos coses diferents.Una persona pot estar a favor del dret l’Autodeterminació i ser contrari a la independència.

Sobta el debat perquè dret a l’autodeterminació és dret a decidir i això és l’estat pur de la democràcia real.

Un exemple d’aquesta democràcia real han estat les consultes promogudes des de baix per milers de ciutadans sense cap tipus de suport institucional i que demanaven a la ciutadania que es pronuncies de forma lliure a favor o en contra de que Catalunya fos un estat independent dins la Unió Europea.

Un altre aspecte que trobo a faltar en aquesta acampada és que més enllà del discurs global cal reivindicar , com fan altres acampades, aspectes més propers a casa nostra.

En aquest cas seria del tot interessant fer una menció a l’espoli fiscal que pateix Catalunya i a llur discriminació respecte altres zones de l’Estat. Amb un sistema econòmic més just per Catalunya més diners per polítiques socials.

No caure en el lerrouxisme

Per tal de que avancin les propostes, crec que els indignats han de contaminar en positiu i exigir que els seus punts siguin assumits en la seva majoria per les entitats socials, sindicals, polítiques i socials.

Teixir complicitats i objectius comuns és més necessari que mai des de la convicció de que no tenim receptes màgiques ni solucions fàcils i que aquest procés de transformació serà dur.
Sí els indignats no son capaços de generar aquestes aliances, tot aquest avenç pot  caure en discurs populista i purista més propi del lerrouxisme que no pas d’un moviment ampli i plural transformador

i més referèndums són uns punts compartits amb els indignats que sempre ha defensat Esquerra i intransferibles s’acabat si realment volem sumar i mirar el futur.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!