El bloc Antoni Garcia #noupais #nouLH

www.ridao.cat

Fa escassament una dècada, Esquerra emergí de nou amb força en el panorama polític amb un projecte nou, fresc i amb un lideratge potent que convertí el partit de Macià i Companys en un referent ètic i èpic de la praxi política, imprescindible per iniciar el cicle sobiranista. El context fou propici, amb una CiU atrapada pels seus pactes amb el PP i víctima de l’erosió d’un quart de segle d’ostentació del poder. L’esquerra tradicional, a més, apareixia desdibuixada i era percebuda com a poc transformadora i massa sucursal. El cicle electoral iniciat el 2003 veié l’eclosió d’una esquerra independentista de rostre social i amb vocació de govern i de majories, inevitablement resistencialista en els territoris de la nació on l’ofensiva espanyolista i en contra de la llengua esdevenia més agressiva. La presència republicana al Govern de Catalunya i en el mapa municipal metropolità i de les grans ciutats ratificà aquesta aposta. SEGUEIX

El balanç del cicle electoral 2009-2010 (Parlament-municipals) ha evidenciat, per contra, que Esquerra ha estat el partit més perjudicat. Ras i curt: ERC ha obtingut uns resultats decebedors, l’independentisme ha reculat a les urnes i l’esquerra en el seu conjunt ha cedit terreny davant de la dreta. A grans trets, s’ha produït un canvi de tendència que ha donat pas a una asfixiant hegemonia conservadora com la que és present arreu d’Europa, i que en l’àmbit dels Països Catalans s’ha expressat amb la victòria de CiU al Principat, la caiguda del govern Antich a les Illes, la consolidació del Partit Popular al País Valencià i l’avenç de la ultradreta a la Catalunya Nord.

Quant al Principat, aquest canvi de cicle ha estat degut a l’arrelament en la ciutadania d’una percepció globalment negativa de l’anterior govern d’esquerres, provocada pels seus propis errors i en bona part pel setge de la reacció i del mateix establishment econòmic i mediàtic que li havia negat tota legitimitat des del primer dia de la seva executòria. Tot plegat, a més, s’ha vist assaonat per la greu crisi econòmica i social que patim, responsable de la caiguda de fins a dotze governs europeus de tot signe o color polític, agreujada per la mala gestió del govern socialista espanyol. Aquesta situació s’ha traduït en una majoritària i legítima voluntat de  canvi i alternança política, acompanyada d’una altíssima inhibició i desmobilització de l’electorat progressista, amb el resultat conegut de l’ascens del centre-dreta catalanista que representa CiU i de la dreta espanyolista del PP, i significativament, en alguns llocs, a favor d’opcions de signe clarament xenòfobes.

A hores d’ara, a més, CiU assegura la governabilitat de Catalunya de la mà precisament del PP, a partir d’un acord estable i de probable llarg recorregut que suposa, paradoxalment, la consolidació i normalització de la dreta espanyolista en portes d’unes eleccions generals que se li presenten molt propícies. Just quan es complia un any de la manifestació del 10-J contra la sentència de l’Estatut, Artur Mas i els seus van rehabilitar políticament el PP amb un acord pressupostari que, set anys més tard de la trencadissa estatutària, no només ha donat oxigen els seus responsables sinó que els situa en l’epicentre de la política catalana, fora de la marginalitat política a què l’havia menat el seu proverbial anticatalanisme, en forma de recurs contra l’Estatut davant del Tribunal Constitucional o de persistent croada contra la llengua, en una demostració ben palmària que es tracta de la dreta menys homologable en termes europeus, la més autoritària, antisocial i rabiosament centralista del nostre entorn, un híbrid de Lepen i Chirac, de Berlusconi i Fini, a l’espanyola.

El panorama polític actual, doncs, després dels darrers èxits electorals de CiU fa que Catalunya disposi d’un sòlid centre-dreta nacional que barra el pas a l’ascens electoral de la dreta espanyolista que s’observa dolorosament al País Valencià i les Illes Balears. El nou govern, des de posicions conservadores ha indultat la tradicional estratègia del peix al cove, que combina moments de tensió identitària per escalfar la parròquia i capacitat d’influència política a Madrid, i avança cap a reivindicacions sobiranistes centrades en la demanda d’un Pacte Fiscal que acabi amb l’espoli fiscal i en un horitzó més o menys difús per l’exercici del dret a decidir. Amb tot, només un eventual fracàs en la demanda d’un nou model de finançament o una victòria per majoria absoluta del PP pot capgirar la inèrcia històrica d’entesa entre CiU i els governs espanyols de torn i entrar en una fase de radicalitat democràtica i qui sap si d’enrocament dels partits catalanistes al voltant de noves fites.

En aquest context, els propers anys, cap a on ha d’anar Esquerra? L’aforisme grec “coneix-te a tu mateix” que encapçala aquest capítol i que  figurava com una inscripció en el pronaos del temple d’Apolo a Delfos, s’ha utilitzat en sentit ampli per referir-se a l’ideal de comprendre la conducta humana, moral i el pensament. Perquè comprendre’s un mateix és el pas previ per comprendre el món que ens envolta. Això, traslladat a l’àmbit polític, vol dir que Esquerra abans de res ha de trobar els seu propi espai. Aquest espai, penso, no pot ser un altre que un espai diferenciat, especialitzat, aprofitant que avui en dia l’independentisme és un fenomen sortosament transversal i que el sobiranisme civil realitza la tasca d’agitació que fins fa poc desplegava l’independentisme polític. Es tracta, d’acord amb la realitat de cadascun dels territoris de la nació, de reforçar l’espai d’esquerra nacional que confronti amb la dreta espanyola hegemònica a les Illes i el País Valencià i amb el centra-dreta nacional al Principat, sense tancar la porta a les necessàries complicitats amb el conjunt del catalanisme polític en favor de la superació de l’espoli fiscal a curt termini. Esquerra ha d’esdevenir una alternativa, no pas una crossa, ni un projecte complementari.

El sistema polític català ha posat en relleu aquests anys que quan CiU puja, Esquerra baixa. I a l’inrevés. Per contra, a Catalunya li convé una esquerra nacional igual de potent que el centre-dreta nacional. I aquest espai només es pot assolir si Esquerra, des del seu ADN independentista, amplia el seu perímetre cap al conjunt del catalanisme d’esquerres, no pas convertint-se en un partit centrat només a colonitzar tot l’univers independentista, que és avui en dia tan complex i plural com la mateixa societat catalana. L’atomització d’aquest espai ha de ser vista com una oportunitat perquè Esquerra abandoni el seu paper tradicional d’aglutinador i, sense deixar de captar el major nombre d’independentistes, enforteixi l’espai d’esquerra nacional. Al mateix temps, cal tenir present que les receptes neoliberals que han fet caure governs d’esquerres i la socialdemocràcia a molts països, però no ha liquidat, ni de bon tros, el progressisme polític, que ha d’estar preparat per a futurs cicles electorals en els que indefectiblement les esquerres estaran cridades a reconstruir el benestar de les classes populars que s’hagi pogut desballestar.

Catalunya necessita una Esquerra ben situada i ben dirigida en el futur més immediat. Una Esquerra amb unes clares senyes d’identitat, innovadora, que torni a il·lusionar, oberta i plural, això és, amb renovades complicitats socials. Una esquerra nacional seriosa i creïble, d’ordre, que pugui competir per l’hegemonia política amb el centre-dreta català, sense aspirar a substituir-lo, a més de combatre la dreta espanyolista. La necessària i higiènica alternança democràtica reclama l’existència de més d’un instrument polític eficaç per a la governació del país des de posicions inequívocament nacionals, disposada a donar la rèplica a CiU en l’eix ideològic esquerra-dreta amb un model de societat distint, centrat en la defensa de les classes populars i capes mitges del país, però oberta a col·laborar a partir de la coincidència en el desig de reconeixement i d’autogovern nacionals, i a curt termini, en l’exigència d’un sistema de finançament just i equitatiu.

L’actual desorientació i manca de fortalesa d’un PSC que no sap qui és, què vol ser i cap a on va, i que sobretot no és capaç de fugir de la seva tradicional subalternitat del PSOE, perjudica el conjunt del catalanisme i afavoreix que una part del seu electorat, sobretot les noves generacions, es desplacin cap a posicions més pròpies de la dreta espanyolista, deixant de ser el mur defensiu contra un rebrot del lerrouxisme a casa nostra. Pel que es veu, ser d’esquerres i ser progressista no sempre coincideix, especialment en la qüestió nacional, en què el conservadurisme dels socialistes catalans és manifesta en la incapacitat de recuperar ara per ara el grup propi al Congrés dels Diputats o en la defensa sistemàtica dels interessos de Catalunya a Madrid. Per això, Esquerra ha d’aspirar a legitimar-se entre l’electorat del centre-esquerra catalanista que es troba actualment desnortat, orfe d’un referent polític que defensi ensems els interessos de Catalunya i el de les seves classes populars. ERC ha de contribuir doncs a la renovació de la socialdemocràcia i mirar de gratar poc a poc en aquest espai, allà on s’ubica el coixí de més gruix electoral, conscient però de la complexitat demogràfica i social del país.

Per això, front als qui defensen que la davallada electoral ha de menar Esquerra de tornada a la cleda de la tribu independentista, cal que el partit de Macià i Companys continuï maldant per consolidar-se com el partit de l’esquerra nacional, amb un espai tant ben definit com allunyat de la caduca lògica tripartit-CiU. El fet que l’estratègia dels darrers anys no hagi donat els seus fruits, i que Esquerra hagi pagat electoralment la penyora d’haver socialitzat el sobiranisme després del fracàs estatutari, no ha de ser un motiu de desànim, té més a veure amb la praxi, amb els errors propis, que amb el disseny. Per això, si no es repeteixen els errors del passat, sobretot els d’ordre intern, el context polític i econòmic actual en pot ser un aliat. La sortida de la crisi econòmica i la persistent fractura entre Catalunya i Espanya són esguerros molt profunds que ompliran l’escenari des de l’òptica social i nacional els pròxims anys i Esquerra hi pot aportar respostes.

Precisament, una recent enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat senyalava que no només més del 40% dels catalans volen la independència, sinó que només el 20% defensa l’actual model autonomista. Una majoria de catalans pensa que la sentència de l’Estatut, un autèntic cop d’estat constitucional en mans d’un tribunal grollerament polititzat, no només ha ratificat que hi ha un únic subjecte polític que és Espanya i que no hi ha res a encaixar, sinó que ens nega l’obtenció de més poder polític, econòmic o d’un adequat reconeixement identitari de cara el futur. Aquesta és la principal victòria ideològica d’Esquerra aquests darrers anys, a pesar de la insuportable sensació per a molts catalans de que els republicans no hem estat capaços d’arrencar el PSC de les urpes del socialisme espanyol de tradició jacobina secular, especialment després que Zapatero hagi reduït el projecte de l’Espanya plural a poc més que un cementiri fred.

Amb tot, alguns avenços i els beneficis obtinguts pel país de la mà del xoc institucional amb l’Estat provocat pel debat estatutari i les mobilitzacions al voltant del dret a decidir i les més de cinc-centes consultes populars per la independència són indiscutibles. Com indubtable és el progrés i la cohesió social experimentada pel país en tots aquests anys. El resultat és que l’independentisme social avui és més fort que mai i que CiU s’ha vist obligada a radicalitzar les seves posicions cap a posicions sobiraniste que li han fet guanyar molts adeptes, molts més que les opcions netament independentistes en el seu conjunt, que a priori podien aglutinar l’efervescència del moviment.

Si hi ha un àmbit en el que Esquerra s’hi ha deixat la pell, aquest és el de la creació d’espais de sobirania i d’increment de l’autogovern, empenyent o liderant els diversos processos estatutaris, tot evidenciant de forma clara en el cas de l’Estatut de Catalunya la impossibilitat de trobar l’encaix polític i econòmic amb Espanya. Les vaques sagrades del catalanisme han quedat al descobert i l’independentisme ha sortit de la marginalitat gràcies en bona part a una Esquerra que ha actuat com a gran catalitzador d’aquest procés de creixent sobiranització. La independència avui dia ja no és vista com quelcom insuportablement llunyà. La correlació actual de forces al Principat dibuixa si més no un horitzó que ha de permetre assolir el concert econòmic a curt termini. Cal ser ambiciosos,però realistes. Esquerra és un independentisme que no pot competir amb el que més crida. Que no es pot deixar arrossegar per l’agenda d’agit-prop d’altres opcions independentistes legítimes. L’aparició d’aquestes noves opcions no ha de ser pas vista com un problema sinó com una oportunitat perquè Esquerra forgi un perfil més nítid i uns contorns més clars que li permetin treballar de manera més eficaç en favor d’un creixement del sobiranisme en l’espai de l’esquerra.

Precisament, l’exercici del dret a decidir dependrà de com sortim de la crisi. Si la nostra societat s’acaba dualitzant com a conseqüència d’un repartiment no equitatiu de les càrregues de la crisi, no hi haurà prou capacitat en el futur per acumular forces en favor del dret a decidir. Si l’independentisme acaba sent tan sols un discurs apte per unes determinades elits i capes mitges i altes del país, s’obtindrà un nou fracàs. Més que mai, l’independentisme no es pot allunyar dels problemes del dia a dia de la majoria de la gent. No es tracta de ser més d’esquerres que abans, sinó de ser conseqüents amb una realitat social i econòmica més dura que mai, que ens obliga a adoptar una major compromís de lluita perquè l’escenari d’exclusió, de precarietat i d’injustícies, ha esdevingut total i absolut. I per assolir aquestes fites és imprescindible que Esquerra estigui arrelada a tot ell territori, tan a nivell urbà com rural, articulada amb el sindicalisme, amb els moviments socials i la societat civil organitzada, que aposti inequívocament per fer en plena crisi econòmica una política centrada en la lluita contra les desigualtats, contra l’espoli fiscal i a favor del dret a decidir. Esquerra ha d’encapçalar doncs un projecte social i econòmic socialdemòcrata modern, que actualitzi la lluita contra l’ofensiva neoliberal que està en la base de l’exclusió social, de l’afebliment del nostre estat del benestar, de consolidació d’un marc de relacions laborals basat en la precarietat contractual i salarial.

A Esquerra li cal igualment reconduir la seva vida interna i algunes actituds en la vida pública. L’ombra poderosa i allargada de divisió interna, els personalismes i la percepció que només des de postures institucionals no es pot mantenir el nord de l’objectiu transformador de la realitat han estat altres causes de la davallada electoral. Com demostren algunes enquestes, els electors no han impugnat doncs l’estratègia d’ERC. No han deixat de votar-la pel que és, pel que representa. Hi han deixat de confiar pel que ha fet, deixat de fer o fer mal fet. Tot això ens remet a una sola cosa: l’objectiu més immediat passa per recuperar la credibilitat perduda. Es tracta que el partit més vell de la política catalana esdevingui alhora el partit més nou, canviant el que calgui, actualitzant els seus postulats i modernitzant la seva estructura organitzativa, fent evident que és el partit que millor pot defensar Catalunya i els interessos de la gent normal. Front els qui defensen Catalunya però baixen els impostos als més rics i front als que no sempre són lleials al país, Esquerra ha de posar en relleu un projecte polític d’una lleialtat insubornable al país, netament progressista, que mantingui l’anhel de transformació de la nostra societat i el compromís de radicalitat republicana basada en la participació, la responsabilitat i la mobilització de la ciutadania. Un projecte possibilista però innovador; creïble, però singular, d’acord amb la tradició de partit no sotmès a la mediocritat de la correcció política.

La naturalesa d’aquest repte obliga Esquerra a tenir una agenda centrada en les idees i en les formes organitzatives. Per damunt dels lideratges, que són necessaris, cal afermar el projecte i afinar en l’anàlisi estratègic del moment polític, dels canvis i de les noves demandes socials, així com cercar les millors fórmules per refer els llaços amb la base tradicional d’Esquerra, amb el jovent i amb els sectors més dinàmics de la nostra societat. En aquest context, les persones són importants. En tota organització, les persones encarnen valors i actituds, però els partits polítics es defineixen essencialment pels seus projectes. La vella política, que es construïa sobre la base dels personalismes està cedint davant la nova política, la que es basteix sobre projectes sòlids i equips preparats. Només cal donar un cop d’ull al panorama que ens envolta. A més, Esquerra té l’assignatura pendent de superar la inèrcia atàvica de devorar els seus dirigents i saber encaixar en els seus periòdics processos de canvi la renovació amb l’experiència acumulada, cercant la màxima unitat possible però sense evitar el debat, sense caure en postures immobilistes.

Després de temps de convulsió interna, a Esquerra no li resta marge per la confrontació. La societat demanda que la principal preocupació dels partits, també d’Esquerra, sigui la reflexió al voltant de com renovar les idees per millorar el sistema democràtic i el país. Això passa perquè la gent d’Esquerra reconduïm la nostra actitud pública, començant per parlar menys de nosaltres i aturar la permanent dissecció entre dirigents i quadres, per centrar-nos a fer pedagogia del model social i de país a què aspirem. Els partits es deuen a la societat i als seus potencials votants. Els debats interns, sobretot en els temps difícils, s’han d’encarar amb seny i autoestima, sense caure en el derrotisme que tan agrada als nostres adversaris, interessats permanentment a situar-nos en un córner de la política catalana i a fer créixer la percepció d’inanitat i d’irrellevància política d’Esquerra.

Però al mateix temps que som exigents i autocrítics, ens cal autoestima. Els resultats de les darreres eleccions han estat dolents, però alhora han servit per visualitzar que Esquerra té un capital que seria absurd menysprear: 10 regidors al País Valencià, 16 a les illes i 1400 regidors i 107 majories absolutes. al Principat, que la confirmen com la tercera força municipalista. De la mateixa manera que l’any 1931 ERC esdevingué la primera força de Catalunya, amb la conquesta d’escenaris de progrés des del municipalisme, ara toca trobar l’aliment en el republicanisme municipal, amb l’objectiu de construir una Esquerra més propera, amb altes dosis de realisme, que aprofiti l’experiència d’alcaldes i regidors. Perquè, per bé que el resultat als municipis més grans ha estat un sinistre total, precisament allà on el comportament electoral deixa de banda els factors més locals i l’excel·lent feina feta per centenars d’alcaldes i regidors, al costat d’això, el partit és viu i continua sent la tercera força municipalista. Aquest múscul de vertebració territorial és una bona base social per fer créixer de nou el projecte, en base a l’experiència acumulada per persones que amb el seu sacrifici i voluntarisme treballen per uns pobles, unes ciutats i un país millor.

Ens cal orgull també. Esquerra acaba de complir 80 anys de vida. És el mateix partit històric i beu de la mateixa tradició política que li donà els seus majors èxits durant la República. El mateix que, a partir dels anys 1990, una colla de gent va decidir que només havia de ser un gran partit sinó esdevenir un partit gran, el referent de l’esquerra nacional, no un moviment parapolític difús o un front patriòtic. Esquerra és l’hereva del catalanisme social i popular. Ni millor ni pitjor que l’altra gran tradició del catalanisme, la conservadora, que va des de la Lliga a CiU. Distinta. La nostra tradició és la del federalisme, el republicanisme, l’antifeixisme, la històrica diversitat ideològica de l’obrerisme català, el laïcisme pedagògic, el cooperativisme agrari, Layret, el Noi del Sucre, Macià, Companys, Alomar, Fuster, Antònia Abelló…

Per això, precisament, l’aspiració d’Esquerra no ha de ser la de polaritzar la societat catalana entre catalanistes (de dretes o d’esquerres) i no catalanistes. Ni la d’esdevenir una esquerra dogmàtica. Esquerra és prou flexible i lleugera d’equipatge com per repensar el que calgui davant la desorientació del conjunt de la socialdemocràcia al món, amb l’objectiu de fer compatibles el benestar, l’eficiència, la lluita contra l’explotació i la socialització de la riquesa amb un creixement econòmic sostenible que s’adeqüi a les exigències mediambientals i que respongui a la premissa d’unes relacions justes i solidàries amb el món espoliat. Aquesta esquerra ha estat precisament la responsable els últims anys del trànsit històric de l’assistencialisme de la dreta a la universalització i ampliació de les polítiques socials a Catalunya.

Aquest no dogmatisme no vol dir, tanmateix, que Esquerra hagi de fer seguidisme de l’onada conservadora que prioritza esvair les turmentes financeres, salvar els bancs i satisfer els mercats, els autèntics causants del desastre. Rigor i austeritat sí, però sense acceptar, com deia Marx, que el pensament dominant sigui el de les classes dominants: retallades indiscriminades, acomiadament barat, disciplina salarial per ser competitius mentre els directius de banca es reparteixen grans beneficis i no flueix el crèdit per pimes i autònoms. El futur econòmic dels Països Catalans s’ha de construir sobre la base de l’equilibri entre la inversió pública i la iniciativa privada i/o emprenedoria, per endegar un nou model productiu que aposti pel valor afegit, la innovació i la creativitat. Que sigui intensiu en coneixement i en el foment del talent, però també harmònic amb el teixit associatiu i civil del país i, en especial, amb el constituït per l’economia social.

Finalment, a Esquerra li cal aprofundir en els valors republicans, començant per impulsar encara més la democràcia participativa a nivell intern i en les institucions públiques en què hi és present. Un partit del segle XXI, constituït per ciutadans i ciutadanes formats i competents, ha d’evitar l’acumulació de càrrecs i responsabilitats i ha de cercar els millors per dirigir-lo i fer-lo atractiu i engrescador, per sumar voluntats, a més d’estimular l’articulació i la veu de les distintes sensibilitats presents a fi de multiplicar les aportacions ideològiques, tècniques i la rendibilitat del esforços dels militants. La força d’Esquerra ha de residir en la voluntat d’aplicació de les idees en què se sustenta i predica, així com en la capacitat de fer compatible la cohesió interna amb un partit obert i acollidor per al debat i l’acció política.

La política moderna ja no es caracteritza per propagar grans discursos sinó que brolla de l’expansió de grans idees. La política es gesta a base de clics i enllaços a les diferents xarxes d’interrelació social vinculades a les noves tecnologies. El discurs i el debat, ja no és unidireccional amb un auditori o en un missatge amb un sol interlocutor, sinó que esdevé públic i global en pocs segons, de forma que la coherència i la consistència del discurs és una derivada necessària per no caure ràpidament en contradiccions. Qualsevol persona està avesada a una rèplica i contrarèplica immediata des de qualsevol front. Això obliga a teixir una base ideològica molt sòlida, però consistent, que permeti divulgar el discurs sense fissures ni disquisicions complexes. Això obliga a vertebrar un partit diferent, en xarxa, però amb nodes al territori. Molt vertebrat en el teixit associatiu més que en l’institucional. Amb una clara vocació transversal i d’obertura, a partir del principi que en el nou ordre serà tan efectiva la identificació de les persones als projectes ideològics com l’afiliació orgànica i la militància política.

I això requereix un esforç per canviar l’actual cultura organitzativa i per traslladar com a prioritat de les institucions la consolidació dels valors cívics, tot convertint els seus militants, càrrecs electes i dirigents en referents d’un procés de regeneració del sistema que reclama una pràctica política excel·lent, austera, honesta, coherent i extremadament rebel contra la corrupció i en favor de la transparència i l’ètica pública en el marc d’una societat i un sistema democràtic de valors cívics sovint molt fràgils.

Joan Ridao

Secretari General d’ERC

(2008-2011)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!