Tanta pornografia fa fàstic. El jutge Garzón ha actuat amb un oportunisme fastigós.Fer coincidir aquesta detenció massiva amb el procés anunciat per Ibarretxe indica fins a quin punt cal replantejar les relacions del nacionalisme democràtic amb el sistema judicial post-franquista que domina el dia a dia de l’Estat. Aquest és un tema que esl catalans tractem poc. Si us hi fixeu, no hi ha periodisme especialitzat amb els intringulis del poder judicial, i em sembla que això ens desarma a l’hora de pensar en com anar combatent els nostres adversaris.
He dit en alguna altra banda que cal anar cap a un sistema judicial en el que els jutges es retratin davant de la gent a la que un dia o altre hauran de jutjar. Jutges veritablement democràtics, emparats per la legitimitat que dóna un procés electoral.
Posar la proa de l’acció judicial en el tensionament de la societat basca, triant els moments per traïr les oportunitas que aquesta societat es dóna per a la pau és un acte d’una baixíssima estofa moral i d’una gran indignitat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Antoni, sisplau no perdis peu a CDC. Sembla que no t’agrada el politiqueig, però el país necessita que els que teniu visió de país no deixeu el partit (ni la federació) a mans de qui no la té, aquesta visió. Ni se’t passi pel cap arraconar-te voluntàriament: ets un actiu que no ens podem permetre el luxe de perdre. Els partits només són instruments, és clar, però a les mans equivocades poden constribuir a desmoralitzar un país. A les mans adequades, en canvi, poden constituir-se en motor desencadenant de grans empreses col·lectives.
El país necessita gent com tu: per tirar endavant, perquè no ens mereixem aquest jou que portem, perquè cap marc polític no pot ser inamovible (i, com deia Jefferson, cada generació ha de tenir el dret de decidir quin marc és el que més li convé), fins i tot per justícia històrica i, és clar que sí, perquè tenim el dret d’equivocar-nos –almenys les equivocacions seran les nostres.
Als que no ens apropem gens al mon judicial, quan hi queiem casulament ens sobte el temor i la por que domina l’ambient. En un judici on vaig ser cridat com a testimoni d’un accident de trànsit, la jutge, jove i de bon veure, feia gala d’un mal geni extraordinari. A mi per començar em va amenaçar que si aixecava fals testimoni m’enviava a la garjola i a un forense que intentà mantenir el seu dret de fer el seu informe en català el va violentar d’allò més. Com que els jutges tenen molt poder i pel que sembla masses vegades poca prudència en usar-lo el judici fou un espectacle denigrantment feixista. En una altra ocasió per un assumpte de poca importància, una denúncia d’un envejós sense fonament, la meva advocat estava tan i tan espantada per a mi i per a ella que no em vaig estar de remarcar-ho a la jutge i pel que sembla vaig tenir sort que no era una mala bèstia, perqué qualsevol altre s’hagués sentit molt ofesa de les meves observacions.
En un ambient així és obvi que no hi haurà gaire actuació periodística: si no ets de l’olla no et faciliten la feina i et sents sumament incomodat i amenaçat. Com els molestis, inclusiu al personal subaltern, cosa segura i fàcil, t’en faran la pell així que puguin i n’estan molt cofois. Són signes d’identitat de la justícia espanyola revestida d’un vel democràtic gaire bé transparent. Gaire bé sempre el mateix tuf feixistoide i casernari. I ja que explico anècdotes personals també haig de deixar constància que en un altre judici on també se’m cità com a testimoni, em facilitaren molt la declaració i em vaig trobar exercint un deure cívic que se’m demanava i se m’agraia, sense afectació però es veia que se m’agraia, pel que el viatge, la pèrdua de temps i les molèsties se’m feren molt suportables. En cap moment cap dels que hi van intervenir van trure el baf prepotent, autocomplaent i fatxenda que essent espanyolíssim ens incomode d’allò més.
Resulta veritablement insultant que en el debat sobre la configuració de l’Estat apareguin individus defensant les seves posicions ultres en nom d’un suposat "Estat de dret". Al marge que aquest Estat tampoc seria el meu, en cap cas es pot anomenar Estat de dret a aquesta mena de conxorxa de poders fàctics i no fàctics. La mateixa elaboració de la llei de partits feta per a perjudicar o il·legalitzar una determinada força política ja era una vulneració d’un principi jurídic en la mesura que no es tracta d’una llei per a ser aplicada al conjunt de la ciutadania sinó feta ex professo per a un determinat col·lectiu. Però és que la seva aplicació, i les accions arbitràries de la justícia en funció de l’afany de protagonisme de cada jutge o de l’interès del partit amb el qual simpatitzen no permeten parlar d’altra cosa que de prevaricació com a sistema i de corrupció generalitzada.
A què vénen ara aquestes detencions generalitzades de dirigents de la il·legalitzada batasuna, quan fa anys que estan actuant públicament, amb més o menys entrebancs, quan repetidament se’ls ha impedit fer determinades accions en nom del partit però sense detenir-los, quan la mateixa justícia espanyola ha dictaminat que la il·legalització de l’organització no conculcava els drets individuals dels seus membres, quan el que estava en discusió era si altres grups o partits podien reunir-s’hi de forma oficial? Res de nou, ni res no ha canviat, excepte l’escenari polític.
Al PSOE li interessa ara, de cara a les eleccions generals, recuperar el vot ultranacionalista espanyol que podia haver perdut durant la treva d’ETA. A més, d’alguna manera o altra havia de respondre a les intencions d’Ibarretxe de fer una consulta al poble basc. I per tant ha posat en marxa tota la seva maquinària electoral: els membres del seu govern, prometent i tapant forats arreu; els militants del seu partit, fent actes explicatius arreu del país; els mitjans de comunicació que controla i els periodistes afins, fent que recuperi la imatge d’home fort que per damunt de tot defensa la sacrosanta unitat de la pàtria; i l’aparell judicial, el que controla, que es posa al seu servei, encara que sigui amb mesures insostenibles des del punt de vista jurídic.
En aquest cas pot jugar fort, perquè sap que no serà el PP el qui l’acusi de corrupció o de prevaricació (en tot cas l’acusarà de no haver-ho fet abans). Les lleis, l’Estat de dret, els principis democràtics i el respecte pels drets individuals (dels col·lectius ja ni en parlo), se’ls passen pel forro. Qualsevol demòcrata s’hauria de sentir avergonyit de pertànyer a un Estat on la corrupció ha arribat fins a aquests extrems. A nosaltres ens queda el consol, o el desconsol, de pensar que el nostre Estat ni tan sols no pot ser corrupte.
Toni, felicitats pel blog. Et convido a venir de tant en tant al meu, un blog de cròniques vàries, a veure si t’agrada ! Guillem