Després de la sessió plenària del Parlament de Catalunya el cos em demana silenci. No em ve gens de gust sentir parlar ningú de si els acords o els desacords.
Tot plegat ha estat massa fort, massa ridícul, com diu perfectament Salvador Cardús a l’article que escriu a Tribuna Catalana.
Després del silenci haurà de venir l’acció. En parlarem.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Espero amb ganes aquesta acció que ha de venir, Antoni.
Personalment, crec que aquesta setmana ha beneficiat CDC perquè els altres han errat en les plantejaments, en les formes i en el desenllaç. Ara bé, ara cal que Convergència no dilapidi aquest petit capital acumulat aquests dies, i potser ser una mica menys ambivalents, i expresseu sense complexos que la sobirania és una opció vàlida, raonable, i actualment, la més assenyada.
Ens estem posant en perill nosaltres sols; Vaig sentir vergonya, indignació, dels mediocres polítics que tenim a casa.
Deixem-los fer i enfortim la societat civil. Els donc per irrecuperables nacionalment.
Hem passat de l`emoció del comiat de`n Lluís llach, a la santa indignació per com uns irresponsables poden fer tant de mal al seu país.
Després de la grotesca atzagaiada del calçot, té molta raó Sr. Vives, ha arribat el moment d´aposentar-nos, guardar amoïnat silenci i, tal i com diria un que en sap, mirar on som i fer números.
Amb totes les matitzacions que cadascú hi vulgui fer, els tres col·lectius que, ara com ara, haurien de decidir el què, el com i el quan de la independència són: les forces polítiques catalanes, el poble de Catalunya (els PPCC són un altre tema) i el govern central.
Uns hi estan, més o menys, a favor:
– les forces polítiques catalanes, en un 23 %
– el poble de Catalunya, en un 18%
i uns altres hi estan en contra:
– el govern central, en un 99,59 %
El repte, Sr. Vives, està en modificar aquests números: fent els possibles per augmentar els que estan a favor i disminuint els que estan en contra, fins aconseguir que els que estan a favor superin als qui estan en contra.
Resumint: hi ha tres fronts de feina.
D’acord, Antoni. El debat s’ha plantejat des de tribunes impròpies i ha estat marcat pel tacticisme electoral, però crec que a CiU, d’alguna manera, se li ha plantejat una qüestió que ha d’aclarir (i, si vols, ERC ha d’aclarir també, almenys en termes d’estratègia).
M’he alegrat molt de llegir que un home de l’entorn de CiU, l’Alfons López Tena, ha escrit el llibre que ha escrit (Catalunya sota Espanya) apostant clarament per la independència com la solució més racional per als catalans. Desitjaria que aquesta claredat en l’anàlisi impregnés també la cúpula de CiU. La història de Catalunya està plena d’oportunitats desaprofitades, per por, per tacticisme, per pura miopia. Els que teniu més clarividència (i encara t’hi compto) i teniu més clars els horitzons de futur, sisplau intenteu il·luminar els altres. Catalunya mereix una oportunitat, i estem en un període que, si bé a voltes es desconcertant, crec que serà històric. Crec que aviat serà evident per una majoria de la societat catalana que en el marc de l’Espanya de les Autonomies ja no podem avançar més, que som en un carreró sense sortida. Cal plantejar, doncs, l’opció sobiranista des de la plena racionalitat, com l’opció del sentit comú, perquè altrament estarem estafant la societat catalana.
Crec que, en un futur no massa llunyà, caldrà fer front comú per assolir un Estat propi en el si de la Unió Europea, però com més ampli sigui aquest front millor (que inlcogui almenys també ICV). En fi, et desitjo el millor, i que tinguis en compte que molts no hem perdut del tot la fe en la política, sobretot perquè sabem que hi queda gent íntegra com tu.
Antoni, he llegit això a l’Avui i he tingut un gran desencant: «El líder d’Unió, Josep Antoni Duran, va reclamar ahir a CiU que eviti les ambigüitats respecte a si és o no és sobiranista, perquè al seu entendre poden despistar els electors. El dirigent democristià, que sempre s’ha declarat distant de l’independentisme, va afirmar també que, malgrat presentar en el ple sobre l’Estatut de la setmana passada una proposta que preveia el dret a l’autodeterminació, CiU no ha executat cap viratge sobiranista, "encara que pugui semblar-ho"».
A veure: jo sóc independentista i encara que no voto sempre CiU, us he votat ja tres vegades. M’estic equivocant de partit? Estic fent el paperina? Tu no t’has amagat mai de ser sobiranista, però ets rara avis al teu propi partit o teniu veritablement un horitzó sobiranista? En Duran reclama que acabeu amb l’ambigüitat… però si l’ambigüitat s’acaba en el sentit que ell vol, jo tindré una gran decepció.
Estic d’acord amb tu. Ara cal reflexionar i després actuar.
Espero que sí que en parlarem.
Siau
Ramon
Antoni, he transcrit alguns fragments de l’entrevista de l’Alfons López Tena a Vilaweb.tv perquè valen molt la pena. Són els arguments del sentit comú, és la raó expressant-se amb els instruments de la lògica i utilitzant com a matèria primera l’experiència.
«[El que tenim] no és un autogovern, es una concessió administrativa que es pot revocar en qualsevol moment.»
A la pregunta "Què votaria en un referèndum sobre la independència?" respon:
«Votaria que sí. Hi ha alguna cosa millor perquè una nació resolgui els seus propis problemes segons els seus propis interessos que tenir un Estat independent?, quan això és el que ha fet l’Esglesia catòlica constituint l’Estat del Vaticà?, quan això és el que han fet els jueus constituint l’Estat d’Israel?, quan a tot Europa, des del principi del segle [XX] fins ara nació rere nació han constituït un Estat propi?, des de Noruega, que va ser la primera en el segle XX, fins a Montenegro que és l’última?, quan dels 27 membres de la Unió Europea 12 són independents des del segle XX i 4 són independents des del segle XIX? Hi ha una garantia millor?»
Acaba amb una sàvia recomanació: "Si no aprofitem les oportunitats, ja podem bufar els vents a favor que no farem res." Doncs això.
Com a militant d’ERC, només dir que estic molt decebut. I no vull repetir la història de què tots els polítics són iguals que ja els podem donar per escapats. Estic d’acords que cal que passem a l’acció els qui creiem que el país només el podem tirar endavant plegats. I amb aquest "plegats" no hi ha només CiU i ERC.
El que pretenia Vendrell, d’acord amb la resta de la cúpula del partit era neutralitzar el Carretero. Ni tan sols no era una burda maniobra electroralista. El problema és que a certs partits, i parlo almenys per ERC, la gent escala posicions a l’estil de com ho fan a l’Opus: "tu m’ajudes a pujar a mi, i jo t’ajudaré a tu" al marge de si la persona val o no. I amb això els de l’Opus ens guanyen: són més intel·ligents i ja no hi volen mediocritats d’entrada. I com a resultat, les mediocritats que lideren el partit (els partits?).
Però tampoc estic d’acord amb el que diu que deixem-los estar a aboquem-nos a la societat civil, com si aquesta societat civil hagués de ser el relleu dels polítics. Aquesta societat civil ha de permetre caminar junts, també CiU i ERC, per canviar la situació. Som-hi.