He passat uns dies a Normandia amb la família. Hi hem anat per estar junts lluny dels àmbits habituals, però també per veure de ben a prop els escenaris del desembarcament de Normandia. Val la pena fer-hi una visita. Més enllà de l’emoció directa que produeix passar per les platges, pels camps de batalla, pels cementiris dels soldats (per quan la mateixa dignitat pels nostres morts caiguts en armes entre el ’36 i el ’45?), m’ha donat per pensar en el coratge d’aquella generació.
El coratge dels voluntaris de la nostra guerra, el coratge dels ciutadans-soldats, i el coratge intel·lectual d’alguns homes d’estat que van saber veure què era el que s’hi jugava Europa i tot el món en aquella hora decisiva. M’ha arribat a obsessionar la reflexió sobre els dubtes del món democràtic occidental; sobre com un cert relativisme polític, un "curtplacisme" o "resultadisme" diplomàtic van donar un temps essencial a Hitler i acòlits per tirar endavant els seus plans. Davant d’aquests hi va haver una mena de gent, des de ciutadans-soldats fins a polítics amb capacitat de penetració, que van entendre quin era l’escenari, i cap a quin món anàvem.
Com que m’és del tot impossible fer reflexions d’aquesta mena sense saltar al nostre país, he pensat sobre la nostra generació de catalans i de catalanes. Fins a quin punt compartim una certa visió convertible en majoritària no per la gràcia dels déus sinó per la capacitat combinada de ciutadans i de polítics amb coratge?
Ja en vaig parlar a mitjans d’agost en aquest mateix espai, però com que alguns de vosaltres em demaneu concreció, aventuro que el coratge per a mi es resumeix en: 1. Generar un procés de refundació de la política nacional-catalana que es proposi assolir per al país el grau d’Estat independent, des del centre sociològic i polític 2. Trencar definitivament la dinàmica de col·laboració política gratuïta (o mal pagada) amb l’Estat i amb els seus representants a Catalunya 3. Esdevenir un fonament nou de la política catalanista que incorpori el coratge i la radicalitat de les generacions que pugen, la tradició de moderació formal dels darrers trenta anys, la intel·ligència de l’ambigüitat en la relació amb Espanya i la radicalitat en els principis d’actuació estratègica 4. Convertir la tàctica en un instrument d’aquesta estratègia, tot transformant cada moviment en una passa útil per millorar les condicions culturals i socio-econòmiques del país, sempre vinculat, però, a una passa útil per assolir els objectius estratègics 5. Llengua, economia, nació, sobirania plena (fora el relativisme catalanista dels darrers trenta anys, compartit per tots els partits catalanistes!); a partir d’aquí ho podem parlar tot.
No cal que us digui que hi ha molt per fer i per discutir, i que n’haurem d’anar parlant tots plegats. Però sense el coratge del que em parleu amb tanta raó, és cert que no hi ha partida.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Trobo que han provat les vacances. A veure si quan tornem a la feina no tornem a caure en la relativització, en l’ara no toca i demà tampoc. Aquí potser fins i tot tu i jo ens podem trobar. El meu marc és diferent i no és el centre, que per mi es dreta, l’impulsor que busco, però en la resta, prem l’accelerador que corem amb tu.
Toni, aquests 5 punts i la reflexió prèvia que has fet m’han fet molt feliç. Tan de bo més polítics fessin aquest esforç de mirada llarga (i em consta que des del dia a dia de la dinàmica partidista, es tracta d’un veritable esforç). Continuem el debat tots plegats que em sembla que anem pel bon camí.
Antoni, qué passa amb lo de Plataforma per la Sobirania que sembla que impulsen intelectuals de Convergència i d’Esquerra? Això estaria bé de veritat. Molt més que lo de Sobirania i Progrés que total era per reforçar Esquerra i consolidar el Montilla de president. Això d’ara em sembla molt més autèntic i que potser sí que pot demostrar alguna cosa de quin és l’autèntic sentir del País. Serà seriós tot això???
Semla que alguna cosa es mou dins del catalanisme. La via sobiranista semla que guanya adeptes i molta gent comenssa (el meu teclat no té c trencada) a "sortir de l´armari".
Records des de Finlàndia!