Literatura catalana moderna - Illes

Irlanda i la lluita per la Independència

Per Miquel López Crespí, escriptor

Per a conèixer les lluites dels anys cinquanta, normalment oblidades i silenciades, ja que no tengueren el ressò dels combats d’unes dècades posteriors, és molt important consultar el llibre de J. MacGarrity Resistència: la Irlanda ocupada pels anglesos (Barcelona, Mediterrània Edicions, 1966). Com deia J. McGarrity en el prefaci al seu llibre parlant dels objectius del moviment republicà irlandès: “Els republicans irlandesos reclamen una Irlanda que hagi foragitat l’ombra de l’imperialisme per sempre més. Demanen una Irlanda on la independència econòmica sigui una realitat tan certa com la independència política. Volen una Irlanda on catòlics, presbiterians, metodistes, baptistes, puguin viure en pau i harmonia com a ciutadans irlandesos”.

Gerry Adams parla d’uns anys seixanta condicionats, com els nostres, per la lluita contra el feixisme dominant a l’estat espanyol o el dictatorial unionisme a Irlanda del Nord; per la descolonització africana i el neocolonialisme; per la guerra del Vietnam; per la lluita dels negres estato-unidencs contra la discriminació racial. Ben cert que molts activistes irlandesos, en iniciar la campanya en defensa dels drets civils, s’inspiraven en les marxes de la població negra estato-unidenca i en la pràctica i el discurs polític de Martin Luther King contra la discriminació racial. Els joves irlandesos de finals dels seixanta, ben igual que els joves de molts d’in drets del món en els quals es lluitava contra el capitalisme i l’imperialisme feien seva la cançó We shall overcome! Gerry Adams parla igualment de les cançons de Bob Dylan, del paper dels estudiants en l’enfortiment dels nous clubs republicans a Belfast. La història narrada pel dirigent nacionalista ens fa constatar com l’ambient dels joves esquerrans de Belfast, els revolucionaris de l’esquerra nacionalista i del socialisme no reformista irlandès es mouen en les coordenades en què ens movíem els joves antiimperialistes dels finals dels anys seixanta als Països Catalans: Raimon i la Nova Cançó a Catalunya; la canço de protesta castellana, basca o gallega a altres països de l’estat imperialista espanyol.

D’ençà el Maig del 68; després de l’exemple de la Revolució Cubana i de la lluita del poble del Vietnam contra l’imperialisme ianqui; després de les grans vagues dels miners d’Astúries i la “tornada” del consellisme i de la democràcia directa en la pràctica quotidiana d’amplis sectors del moviment obrer i estudiantil, sorgeixen noves avantguardes culturals i polítiques sense cap mena d’unió ni cap herència que els tengui fermats a la socialdemocràcia (PS) o al neoestalinisme (els PC lligats a Moscou).

Son aquests joves irlandesos, molts dels quals s estudiants de la Queen’s University de Belfast, els treballadors i treballadores dels barris proletaris de majoria “catòlica” (irlandesa) de Belfast i Derry, l’ànima d’aquests nous clubs republicans que, amb una relació més o manco intensa amb el Sinn Féin i un IRA que es revitalitza gràcies a la seva unitat orgànica amb el moviment de lluita que es dóna ens els barris catòlics d’Irlanda del Nord, ajuden a dinamitzar el naixent moviment dels drets civils i, més endavant, alhora que la lluita contra els colons i la seva policia augmenta d’intensitat, dóna cohesió a la resistència contra els brutals atacs de la policia de Stormont i les organitzacions secretes (i armades!) que comencen els seus assassinats de patriotes i activistes irlandesos.

La radicalització de la lluita per la independència i el socialisme a Irlanda porta l’organització armada del moviment, l’IRA, a accentuar el tarannà socialista i parlar “d’instaurar el socialisme i d’una guerra de classes en la qual cal anihilar els explotadors (protestants) i l’imperialisme britànic”.

Com explica el professor d’Història Contemporània de la Universitat de Granada Mario López Martínez en l’article titulat “Ulster: guerra paz y derechos humanos”, publicat en La Crónica l’any 1995: “La marcha de derechos civiles entre Belfast y Derry (31 diciembre a 4 de enero de 1969) acabó en batalla campal en el barrio católico de Bogside, la brutalidad policial y la intervención de paramilitares unionistas acabaron, a la corta, requebrajando el movimiento NICRA y otorgando la primacía de la resistencia al IRA (Ejército Republicano Irlandés) que, en pocos meses, pasó a tener más de 3.000 voluntarios. Éste organizó un poder paralelo dentro de los barrios ‘apaches’ y ghettos católicos… (…) ejerciendo labores de policía, orientando el reclutamiento y las acciones. Al calor de los acontecimientos, un sector minoritario del IRA, los provisionales de Sean Mc Stiofain, decidió la escisión del IRA oficial haciendo suya la lucha nacional mediante métodos armados y violentos y, proponiendo como programa básico para cualquier negociación: el derecho a la autodeterminación, la retirada del ejército británico y la amnistía total”.

Gerry Adams, en el llibre que hem citat, analitza també les contradiccions de l’esquerra oficial, aquells “socialistes” o “comunistes” que, malgrat les lluites populars, malgrat l’evidència que els unionistes i el seu parlament eren irreformables, pugnaven per un tipus d’intervenció política que llevàs radicalitat al combat per la llibertat i pel socialisme. Per als reformistes, per a alguns dirigents del moviment republicà que venien de Dublín, es tractava de cercar “punts de trobada” entre els treballadors protestants i catòlics, especialment dins dels sindicats, i d’aquesta manera, a poc a poc, s’aconseguiria democratitzar els aspectes dictatorials i feixistes del poder a Stormont. Stormont, va ser sempre, per als nacionalistes, una simple delegació del Govern de Westminster.

Possibilisme reformista, “socialisme per etapes”, demagògia propagandista prou coneguda arreu del món on actuen els “pragmàtics”, aquells que en tot indret i situació viuen d’esquena dreta fent el joc a l’ocupant i a l’enemic de classe. Tot ben lluny del nivell de consciència i de lluita que ja havien assolit les avantguardes revolucionàries de finals dels seixanta, la majoria irlandesa implicada en el combat per la reunificació i el socialisme.

Però la manca d’eficàcia del possibilisme reformista era evident. Tothom constatava els atacs de la policia contra les mobilitzacions populars de Derry el 5 d’octubre de 1968 i la brutalitat i els crims constants de les forces repressives. Per altra banda, es veia ben clar la immobilitat política dels orangistes de Stormont, l’incendi dels barris catòlics, les desaparicions d’activistes pels drets civils i de militants propers a l’IRA o acusats de tenir simpaties pel moviment republicà, l’afusellament per les forces britàniques dels pacífics manifestants de Derry en aquell Diumenge de Sang on moriren tretze persones… tot plegat indicava que els unionistes, com molt bé explica Gerry Adams, no volien fer cap mena de reforma democràtica en el “seu” estat dictatorial.

El fanatisme dels unionistes probritànics segava l’herba sota els peus dels reformistes irlandesos. Per a la població de les zones de majoria irlandesa, era evident que, en aquells anys, només la lluita, i una lluita radical i fins i tot armada, podia sacsejar els fonaments d’aquell govern titella de Londres i de l’imperialisme.

[Continuar]

Com diu Gerry Adams, parlant d’aquells anys de lluita intensa per la reunificació, la independència i el socialisme: “El paper del Govern de Stormont era el de mantenir el status quo. (…). Es va constituir un govern de partit únic garantitzat per un sistema de circumscripcions electorals adulterades i vots controlats i qualificats; la representació proporcional va ser abolida; s’establí un sistema de vots només per a determinats professionals i el dret a votar només era limitat als contribuents i a les seves esposes. Els unionistes tenien controlat tot el sistema polític. Com a sistema per a controlar els vots, els catòlics eren privats de l’accés amb igualtat de condicions a l’habitatge i al treball”.

Sense poder ser propietari d’una casa; sense tenir una feina qualificada, una majoria d’irlandesos no tenia dret al vot. La “democràcia” unionista era la més perfecta forma de dictadura de la burgesia, que diria Lenin.

A tots aquests sistemes de control polític s’ha d’afegir que, per arrodonir el poder dels colons probritànics, el parlament unionista de Stormont, amb la completa aprovació dels seus amos de Londres, tenia a l’abast un ample ventall de lleis i mesures estrictament repressives entre les quals destacava la Llei d’Autoritats Civils, una llei de poders especials que concedia a la RUC llibertat absoluta per a detenir sense manament judicial; tancar a la presó sense cap tipus de judici; entrar dins les cases dels “sospitosos” i escorcollar qualsevol indret sense manament; declarar el toc de queda; prohibir mítings, assemblees, fires, festes populars, mercats i processons religioses; autoritzar el fuet a les comissaries com a sistema per a fer parlar els detinguts; denegar la petició de judici amb jurat; empresonar les persones que es volia fer intervenir en un judici com a testimonis i obligar-les a contestar malgrat la contesta pogués servir per a implicar-les contra la seva voluntat; realitzar qualsevol acte que violàs la propietat privada si amb això es “garantia la seguretat de l’estat”; incomunicar els presos barrant el pas a la visita de familiars i advocats dels detinguts; prohibir la investigació dels fets que tenien relació amb la mort dels detinguts; empresonar qualsevol persona per “delicte oral”, és a dir, per haver parlat de forma considerada “inconvenient” per les autoritats i forces repressives unionistes; prohibir la circulació i difusió de qualsevol diari, pel·lícula o disc; prohibir la construcció de qualsevol mena de monument en record dels lluitadors irlandesos; revisar els llibres de comptabilitat d’empreses i negocis, examinar l’estat dels comptes corrents, controlar qualsevol operació bancària; arrestar qualsevol persona acusada d’uns fets que no s’hagin previst en la llei de poders especials.

Recordem que aquestes lleis contra el moviment nacional irlandés s’aprovaren ja l’any 1922 i a partir de 1928 es renovaven cada cinc anys. La llei de poders especials restà operativa fins el 1933 i a partir de 1973 es convertí en la famosa Acta de Poders Especials d’Irlanda del Nord aprovada també per Londres. El toc de queda era “normal” en les zones catòliques d’ençà 1922 i l’empresonament sense judici en camps de concentració s’aplicà activament en els anys 1920-21, 1922-24, 1938-45, 1956-61, 1969 i 1971-75.

Aquesta era, breument, la situació a la qual s’enfrontaven els patriotes i l’esquerra revolucionària d’Irlanda del Nord a partir de les grans lluites de finals dels seixanta i començaments del setanta.

Per això les avantguardes que sorgeixen i es consoliden a partir de 1968, les dues branques de l’IRA, l’IRA “autèntic” i els “provisionals”, els “provos” d’aquella època, més que seguir el camí d’unes impossibles reformes de Stormont, el que fan, alhora que es reforcen amb més i més militants, és aprofundir en la història del moviment independentista i socialista revolucionari irlandès, especialment en la història i la pràctica política de James Connolly, però també van recuperant la memòria dels aspectes més combatius i l’exemple de Michael Collins, Ashe Thomas, Eamon De Valera, Hyde Douglas, el primer President de la Lliga Gaèlica de 1893, James Larkin, el líder dels obrers de Dublín en els grans vagues de 1913 i fundador del Irish Transport and General Workers Union (ITGWU), de Thomas MacDonagh, membre del Consell Militar de la sublevació de Pasqua de 1916 executat pels anglesos el 3 de maig de 1916, Liam Mellows, cap dels Volunters de Galway en la insurrecció de 1916, Ernie O’Malley, escriptor i també participant en la rebelió de 1916…

A tot això, les avantguardes irlandeses, igual que l’esquerra revolucionària catalana i de l’estat espanyol, segueixen, com ja hem dit, ben de prop els esdeveniments que, en l’esfera internacional, qüestionaven la dominació imperialista i capitalista mundial: el procés de descolonització sorgit a finals de la Segona Guerra Mundial; el Maig del 68; la guerra d’alliberament nacional i social del poble de Vietnam; la unitat antiimperialista que els cubans propugnaven amb la creació de la Conferència Tricontinental…

Per a aquestes avantguardes nacionalistes i d’esquerra revolucionària, l’obra i l’exemple de James Connolly esdevenen un punt essencial en la formació dels nous quadres que van sorgint de la lluita. Per als joves amics de Gerry Adams o Bernadette Devlin, amb totes les normals i evidents diferències culturals, històriques i polítiques que se suposen, el redescobriment del paper de James Connolly en la història de la lluita per la independència i el socialisme d’Irlanda és un equivalent del nostre descrobriment d’Andreu Nin i dels clàssics del marxisme català.

És curiós constatar com, just en el moment en el qual les avantguardes nacionalistes i d’esquerra revolucionària d’Irlanda del Nord reorienten la seva formació tornant als orígens del moviment, retornant a James Connolly, aprofundint en Marx i Engels, en Lenin, en Trotski, els escrits de la guerra de guerrilles antiimperialista de Mao, Che Guevara, Giap o Ho Chi Minh, nosaltres, els militants d’esquerra dels Països Catalans i de l’estat espanyol que ens reclamamam de l’herència consellista i antiburocràtica del moviment obrer, del socialisme revolucionari d’abans de la contrarevolució estaliniana, aprofundim en l’obra i pràctica d’homes cabdals del marxisme català com poden ser Andreu Nin, Joaquim Maurín, Jordi Arquer, Jaume Compte o Hilari Arlandis entre d’altres.

Dins d’aquest apartat és d’obligada consulta el resum de materials referents al nacionalisme marxista català publicats en els imprescindibles volums Marxisme català i qüestió nacional catalana (1930-1936) (París, Edicions Catalanes de París, 1974), consulta que ens pot informar del tipus de formació existent dins alguns sectors com l’OEC, AC, el POUM o la LCR.

Malgrat les diferències concretes existents entre l’esquerra revolucionària dels Països Catalans i de l’estat espanyol i els militants independentistes i marxistes d’Irlanda del Nord, es pot dir que el fil de rebuig a la burocratització socialdemòcrata i neoestalinsita, la necessitat de trobar nous camins, de recuperar les millors tradicions revolucionàries d’Irlanda o dels Països Catalans, eren punts que, malgrat situacions a vegades diverses (però no tant si tenim en ment l’opressió nacional del nostre poble), ens unien amb els irlandesos. I ens unien no solament amb els irlandesos. També amb tota aquella valenta generació de militants antisistema dels anys seixanta i setanta que, allunyats de tota mena de col·laboracionisme com el que practicaven la socialdemocràcia i el neoestalinisme amb els estats burgesos i proimperialistes, pugnaven, com els revolucionaris del Maig del 68, per bastir una esquerra digna de portar aquest nom i que fes seves les millors tradicions del moviment revolucionari mundial.